La cançó d'amor més desoladora de la història

BarcelonaLa cançó en francès del segle XX era filla dels cabarets i la sàtira, de l’amor i sobretot del mal d’amor. La Chanson va ser exemple i model per a cantautors de guitarra, micro de peu i austeritat formal, i alhora un torrent d’arranjaments orquestrals i interpretacions curulles de dramatisme, a vegades empeltades d’ironia i sovint lliurades a celebrar i/o maleir l’amor. La cançó en francès, ben bé una estructura d’estat a països com França i Bèlgica, té una genealogia gloriosa que arriba fins avui: Charles Trenet, Édith Piaf, Serge Gainsbourg, Léo Ferré, Georges Brassens, Charles Aznavour, Barbara, Georges Moustaki, Henri Salvador, Jacques Dutronc, Dominique A, Stromae... I dins d’aquesta nòmina il·lustre hi ha el belga Jacques Brel (1929-1978), autor de monuments com Amsterdam, Le plat pays, La valse à mille temps, La chanson de Jacky i, esclar, Ne me quitte pas.

Si els trobadors medievals lloaven la dama amb retòrica inflamada i jocs metafòrics lluminosos destinats, potser, a conquerir un cor, a Ne me quitte pas Jacques Brel va exaltar l’estimada des de la desesperació de l’amor perdut i abatut: “Ne me quitte pas / Je ne vais plus pleurer / Je ne vais plus parler” (“No, no te’n vagis pas / Ja no vull plorar / Ja no vull parlar”, en la traducció al català que en va fer Josep Maria Espinàs i que va cantar Mercè Madolell). Brel va compondre la cançó el 1959, i la primera que la va gravar va ser la cantant Simone Langlois. Aquell mateix any, i amb el mateix arranjament de François Rauber que recorda un detall de la sisena rapsòdia hongaresa de Liszt, Brel la va enregistrar i la va incloure al disc La valse à mille temps.

El cantant belga, que ja feia temps que havia incorporat trucs d’art dramàtic per reforçar l’impacte de les cançons, va ser el millor dels actors a Ne me quitte pas. Es pot intuir que va haver-hi algun malentès i que el protagonista potser va ser maldestre remenant l’olla de l’amor, però costa no compadir l’home abandonat que obre un esvoranc en la pausa entre “ne me quite” i “pas” perquè hi entri tota la tristesa del món (un recurs que Joan Manuel Serrat també ha fet servir) i deixa penjats en un espadat inabastable els versos de l’última estrofa. La desesperació el du al patetisme, renuncia a l’amor propi i s’enfonsa en la humiliació: “Deixa’m ser l’ombra del teu gos”, prega al final en un vers que el biògraf de Brel, Marc Robine, va connectar amb Dostoievski i Lorca.

Efectivament, la interpretació commou fins a la llàgrima. Però el mateix Brel va aclarir uns anys després que no és una cançó d’amor sinó “un himne a la covardia dels homes i fins a quin punt un home pot humiliar-se”. “És la història d’un idiota i d’un fracàs”, va dir. L’idiota, i el responsable de l’abandonament, podia ser ell mateix, i el fracàs la trencadissa que va acabar amb la seva relació amb l’actriu Suzanne Gabriello, Zizou. Per tant, una de les grans cançons d’amor de la història és també la penyora d’un penediment inconsolable.

Fabrizio de André, l’heroi de la cançó italiana anarquista

Jacques Brel i Georges Brassens, a més de Leonard Cohen i Bob Dylan, van ser grans referents del genovès Fabrizio de André (1940-1999), un dels imprescindibles de la cançó d’autor italiana. Amb veu ferma i profunda, va cantar als desposseïts i als marginats sense amagar la perspectiva anarquista des d’on descrivia la societat italiana, fins i tot en les peces de temàtica més espiritual. Cançons com Via del campo, La canzone di Marinella, La guerra di Piero, Bocca di rosa i Una storia sbagliata (sobre la mort de Pasolini) i discos conceptuals com Storia de un impiegato (1973) formen part d’un llegat que reconeixen músics com Joan Isaac, Roger Mas i Nacho Vegas.

Stromae, la Chanson del segle XXI és formidable i ballable

El belga Paul van Haver, àlies Stromae, és un extraordinari punt de fuga on conflueixen el hip-hop, l'eurobeat, diferents ritmes africans i un segle de cançó en francès. Nascut a Brussel·les el 1985, fill de mare belga i pare ruandès, va debutar el 2010 amb Cheese, que inclou la bomba ballable Alors en danse, però va ser amb el disc Racine carrée (2013) quan aquest Jacques Brel del segle XXI va conquerir mig món. És allà on hi ha les cançons Papaoutai, Tous les mêmes i Formidable, i on Stromae va fixar un estil propi inimitable. Aclaparat per l’èxit, va passar una temporada allunyat de la música, fins que el 2022 va tornar amb el notable àlbum Multitude.

La font literària que ha inspirat les cançons més sàdiques del món

Dossier Trobadors de l'era pop

Següent

"Aquest és un país de trobadors": del Kavafis de Llach al Vinyoli de Bonet

Anterior

Billy Bragg, un bard socialista al Regne Unit de Margaret Thatcher

Vés a l’ÍNDEX