Sant Jordi comença amb Mishima omplint La Paloma de roses i versionant Miley Cyrus

Tant de bo sigui el principi d'una bella tradició de Sant Jordi, aquesta Nit de les roses amb què Mishima han omplert La Paloma de música, poesia i primavera. Primer, perquè si la història es repeteix, voldrà dir que la sala del Raval, tan màgica i singular, continuarà acollint concerts. Després, perquè és una iniciativa amb la qual el grup barceloní vol "reforçar el lligam amb la ciutat en una festa de la literatura, la música i les roses", tal com va explicar el cantant David Carabén a l'ARA. I, finalment, pel potencial d'un format que combina el recital poètic i l'actuació musical, i que està pensat per ser especial, en forma i contingut.

Per accedir a la pista de la Paloma primer calia travessar un passadís amb les parets folrades de roses. Un cop a dins, en un dels espais més adients per viure una festa d'una altra dimensió, David Carabén explicava com aniria la cosa: començarien els poetes. I així va ser. El dring de les begudes i la remor de les converses potser no van ser els millor aliats d'aquesta part de la vetllada, però deunidó la potència de paraules dites com les de Mònica Batet llegint un fragment de la novel·la-rondalla revoltada Una història és una pedra llançada al riu (Angle, 2023). O com les de Martí Sales, tendre "ionqui de la poesia" recitant versos de Bukowski que ha traduït i que estan inclosos a Els plaers del condemnat (Edicions de 1984). Sebastià Alzamora, amb el guitarrista de Mishima, Dani Vega, ben a prop, va llançar la virulència d'uns paràgrafs de la novel·la Ràbia (Proa, 2022), i la ronda poètica va acabar amb Maria Sevilla fent justícia a la força dels poemes del Llibre dels homes (1998) de Dolors Miquel.

Carabén en harmonia

La nit de les roses no és un simulacre de concert de Sant Jordi, d'aquells que tant és que es facin a l'abril com a l'hivern, sinó un espectacle que té tot el sentit precisament per Sant Jordi. Diria que el públic també ho va entendre així, tenint en compte la manera com va reaccionar quan Mishima va tocar La forma d'un sentit i Carabén cantava allò de "potser sense saber-ho, en algun moment, fins i tot has cregut en l'amor" (quin bon lema de Sant Jordi, per cert). O quan a Menteix la primavera La Paloma sencera, incloent-hi els qui "cintura avall tot ens fa figa", va celebrar que "ja torna a ser aquí, ens vol a tu i a mi, la primavera". Visca l'amor!, sí, amb la melancolia justa i l'espurna irònica que aporta el pas del temps, però visca l'amor.

Aquest sentiment va dominar un repertori especial amb encara més pes de les cançons d'amor, amb molt d'espai per a les del disc L'aigua clara (2022), com El gran lladre, El llibre de l'amor, Un lloc que no recordi i la cada vegada més espectacular Cotó. Òbviament, no hi van faltar clàssics del grup com La vella ferida, Tornaràs a tremolar, Qui n'ha begut i Cert, clar i breu, que Carabén i el públic van cantar en un diàleg ben harmoniós, com és habitual, però aquesta vegada amb el valor afegit que dona La Paloma, on la proximitat multiplica les sensacions i fins i tot la il·luminació té aromes de món més enllà del temps on tot es gaudeix d'una manera diferent.

Certament, en aquell entorn feia goig veure com creixien les interpretacions de peces com Menteix la primavera i sobretot Qui més t'estima, l'adaptació del poema d'Auden que divendres Dani Vega va dedicar "al nostre company Marc Lloret", el teclista de Mishima que fa un temps que no pot tocar amb el grup perquè està seguint un tractament oncològic.

L'engrescador rock'n'roll de L'olor de la nit va tancar el concert abans d'un bis amb sensacions familiars, com els udols de Tot torna a començar, i una sorpresa titulada Roses i que és una versió de Flowers, la cançó de despit serè de Miley Cyrus. Si La nit de les roses continua, que aquesta versió no hi falti mai.