10 discos basats en llibres

BarcelonaBruce Springsteen explica al llibre de memòries Born to run que quan va començar a compondre sobre el que seria el disc Nebraska (1982) guiaven la seva imaginació músics com Bob Dylan, Woody Guthrie i Hank Williams, les pel·lícules de Terrence Malick, el film La nit del caçador de Charles Laughton, les novel·les negres de James M. Cain i els contes d'estil gòtic nord-americà de Flannery O'Connor, l'autora de The river, el relat que després convertiria en cançó PJ Harvey. El cinema i la literatura, doncs, han marcat notablement l'obra de Springsteen, que es va inspirar en el protagonista de la novel·la El raïm de la ira (1939) de John Steinbeck per titular el disc The ghost of Tom Joad (1995). El mateix músic de Nova Jersey admet que havia arribat al llibre de Steinbeck a través de l'adaptació cinematogràfica que n'havia fet John Ford el 1940, i que tant l'havia influït durant la composició del disc Darkness on the edge of town (1978). En qualsevol cas, Springsteen va estirar el fil de l'explotació de la classe treballadora i dels desposseïts que denunciava la novel·la per explicar el mateix però en el context de desindustrialització i deslocalització dels anys 90. The ghost of Tom Joad, per tant, és un bon exemple d'adaptació musical d'un material l'origen del qual és literari. També ho són els 10 discos que es comenten tot seguit, i que poden ser la banda sonora perfecta per Sant Jordi.

El repte era considerable: convertir la novel·la Pedro Páramo, del mexicà Juan Rulfo, en un disc cantat en anglès. El barceloní Àlex Torío, obsedit pel realisme màgic d’un dels cims de la literatura de segle XX, invoca el cor espectral que ronda pel poble de Comala en unes cançons tocades per la influència de Nick Cave, Tom Waits, Ennio Morricone i Bob Dylan. El disc, del 2013, comença i acaba amb la primera i l'última frase del llibre, respectivament, però camina sense seguir estrictament el recorregut proposat per Rulfo. Torío va repetir l’experiència a l'àlbum The neglected garden, adaptació de la novel·la Sota el volcà, de Malcolm Lowry.

Un disc conceptual de cap a peus: una adaptació en clau de power metal d’El Silmaríl·lion de Tolkien. El grup alemany Blind Guardian no amaga cap carta en aquest capvespre a la Terra Mitjana del 1998 que comença amb el brogit d’una batalla i desplega la història en una vintena de cançons, algunes enlairades a cop de riff i diligència de bombo-caixa, i d’altres que són una mena d’interludis amb polsim medieval.

David Bowie volia fer un musical sobre 1984, la novel·la distòpica de George Orwell, però no va aconseguir el permís de la viuda de l’escriptor anglès. Tot i la frustració, va continuar amb el propòsit d’abordar des de la música la crítica orwelliana al totalitarisme burocràtic i policial. Ho va fer explícitament a les cançons 1984 i Big brother, i de manera més tangencial a la resta del disc Diamond dogs (1974). Pink Floyd també es van inspirar en una novel·la d'Orwell, La rebel·lió dels animals, per bastir el disc Animals (1977).

La novel·la Solitud, de Víctor Català, és la matèria primera de Més lloc per a la fosca, un projecte musical, poètic i escènic que paga molt la pena. Elvira Prado-Fabregat agafa la potència feréstega del text, hi afegeix material de l’arxiu Càntut de cançons populars de transmissió oral i tot plegat ho amplifica combinant música electrònica i d’arrel, la del pianista Carles Viarnès, la multiinstrumentista Miriam Encinas Laffitte i la bateria Laia Fortià. El resultat, extraordinari, és un espectacle que es va estrenar a la Fira Mediterrània de Manresa el 2021 i també un disc publicat pel segell Bankrobber el 2022.

La poesia de Federico García Lorca ha proporcionat grans moments de la història del flamenc, com La leyenda del tiempo (1979) de Camarón i aquest Omega (1996) d’Enrique Morente amb el grup de rock Lagartija Nick. L’aliment literari són sobretot poemes del llibre Poeta en Nueva York, escrits els anys 1929 i 1930, que Morente va fer servir per engegar una revolució sonora anant a buscar Lorca no només a la font original, sinó també a l’adaptació que havia fet Leonard Cohen de Pequeño vals vienés. Hi va afegir altres peces de Cohen com Hallelujah, First we take Manhattan i Priests, i la resta és història sagrada de la música.

No és un disc sobre Incerta glòria, però la novel·la de Joan Sales hi té molt a veure, amb el que va proposar el grup vilanoví La Brigada en aquest disc del 2012 sobre pregàries desateses i derrotes generacionals. No hi ha guerra, però sí claudicacions mentre s’enterra l’estat del benestar. “La ressaca dels 90 / s’ha fet llarga al seu país”, canta Pere Agramunt, una mena de Juli Soleràs vestit de Ray Davies (The Kinks).

La literatura d’Edgar Allan Poe, misteri, terror i devastació romàntica, és una influència constant en la cultura popular. Lou Reed també hi va voler dir la seva sobre l’autor d’El corb. Primer va col·laborar amb el director escènic Robert Wilson a l’espectacle POEtry (2000), i part del material que hi va compondre va acabar formant part de The raven (2003), un àlbum dedicat a l’obra de Poe que funciona com a adaptació musical d’una mena d’antologia de l’escriptor de Boston, amb cançons i recitats inspirats en relats i poemes, i amb convidats com David Bowie, Willem Dafoe, Laurie Anderson, Ornette Coleman i Steve Buscemi. L'univers de Poe també va ser dut a la música per The Alan Parsons Project al disc Tales of mystery and imagination (1976).

Mastodon, un dels grans grups nord-americans de heavy metal del segle XXI, va dedicar el gruix del seu segon àlbum a Moby Dick, la novel·la de Herman Melville. Publicat el 2004, Leviathan s’obre amb Blood and thunder, que identifica la balena blanca amb el Sant Grial. Tot seguit, un thrash metal que reconeix l’eco del metal britànic clàssic acompanya deferents estadis de l’obsessió del capità Ahab.

La novel·la occitana del segle XIII Flamenca (traduïda per Anton M. Espadaler en una magnífica edició de la UB) és un dels referents del segon disc de Rosalía. S’inspira en l’estructura trobadoresca del llibre i en una part de la història, la de la gelosia d’Archimbaud de Borbó. Tanmateix, Rosalía capgira cap a la tragèdia lorquiana una aventura que a la novel·la camina cap a una resolució en què triomfa l’amor.

L’alemany Edgar Froese, líder de Tangerine Dream, no s’hi posava per poc, i va engegar un projecte fastuós a propòsit de la Divina Comèdia de Dante. Al final va ser una trilogia de discos, Inferno (2002), Purgatorio (2004) i Paradiso (2006), que va començar com a banda sonora de la versió restaurada del film italià L’inferno (1911). Els brasilers Sepultura també es van inspirar en la Comèdia per al disc Dante XXI (2006).