BarcelonaFormat el 2013 i amb quatre àlbums a la seva discografia, Roba Estesa torna amb la publicació de l'àlbum De lo bo, lo millor (Halley Records, 2024), que presenten el 21 de març a la Sala Apolo de Barcelona, dins del cicle Cruïlla de primavera, i el 12 d'abril a la Mirona de Salt, dins del Festival Strenes. Dues de les integrants del grup del Camp de Tarragona, Anna Sardà (baixista) i Gemma Polo (veu), expliquen que el disc és una crònica de la vida quotidiana, una defensa a l’amor i un acte de reivindicació davant les injustícies socials.
Obriu el disc amb la cançó Cuqui desastre. Què vol dir exactament ser una cuqui desastre?
— Gemma Polo: És una manera de referir-se a qui fa el que pot amb la vida, però, tot i això, entropessa i no li acaba de sortir tot, però va amb optimisme.
— Anna Sardà: S'ha d'aprendre a valorar el fracàs i el ridícul. Tirar endavant.
El creixement personal i la crisi dels 30. “Avui se’m trenca el cor, demà se’m trenca un plat, el pit explota fort quan tot ens va fatal”.
— G.P. Dels 20 als 30 és una època de creixement bastant radical. Canvia la manera de ser, de pensar i relacionar-te. Aquests deu anys de projecte han fet que hi hagi molts canvis interns; no som les mateixes de fa deu anys. Roba Estesa és una estructura familiar, en què passen coses, perquè la vida va d'això, que passin coses, tot i que no ens han ensenyat com s'ha de gestionar i menys en una banda de música. Tenim ganes de remarcar la riquesa de les relacions interpersonals que fan que els projectes de música siguin reals, de persones properes que es relacionen amb el món.
Si has de marxar és un tema que reflecteix la idea de deixar anar algú, acceptant la pèrdua.
— A.S. Tot depèn de cada relació, sigui romàntica, d’amistat o la que sigui. Amb aquesta cançó volem dir que és bonic deixar anar.
— G.P. La cançó va sobre el punt d'inflexió d'una persona quan es troba en crisi en una relació.
Després de l’anterior àlbum, Rosa permanent (2021), va quedar marcat un canvi d’estil?
— A.S. L'evolució musical i els canvis de sonoritat surten de manera natural i orgànica. Entre els dos primers àlbums i el material posterior s'hi poden trobar diferències per la presència de l'electrònica, que abans no hi era. També mantenim moltes coses del principi, com agafar la tradició com a recurs.
— G.P. Ara produïm nosaltres les cançons i no sentim el gran canvi. És igual el que fèiem amb una guitarra que el que fem ara a l’ordinador. La sensació és més de professionalització. Ara tenim moltes més eines per fer música que no fa set anys.
Avui en dia existeixen més eines per poder fer música.
— G.P. És més fàcil publicar que produir. Ara pots obrir una pàgina web i en un moment penjar a Spotify. Això era antigament el més inimaginable.
— A.S. D'una banda, és possible fer música sense que et gastis 3.000 euros en una guitarra elèctrica, perquè tens un ordinador. D’altra banda, pots publicar la teva música de qualsevol manera, no com quan havies de contactar amb una discogràfica, enviar la maqueta i esperar si els agradava per aconseguir la publicació.
Preferiu el procés de producció o el procés d'escriptura d'una cançó?
— G.P. Tenim un procés bastant simultani.
— A.S. Al principi teníem una forma de compondre més des de l'instrument i partint d'idees individuals. Actualment hem barrejat el procés d'escriptura, composició i producció.
És la primera vegada que feu senzills abans de publicar un àlbum, oi?
— G.P.: En el cas de De lo bo, lo millor hem optat pels senzills. Ha sigut divertit i còmode. Veus resultats immediats. En canvi, amb el disc Rosa permanent, vam estar dos anys fent-lo i semblava que no acabava mai. Quan va sortir no vam tenir la sensació d’impacte en el moment present. En canvi, quan fas senzills reps molt més feedback.
— A.S. Teníem la idea de fer l’àlbum, però vam començar directament amb el primer single, després el segon i així successivament. Amb un àlbum no veus el resultat de què estàs fent fins que acabes, és més cansat. És bonic donar espai individual a les cançons. Tant de bo tots els temes del disc haguessin estat singles.
La música catalana té etiquetes que frenen la seva expansió?
— G.P. La problemàtica no és cantar en català, no és una barrera per se. La barrera la formen les programadores de, per exemple, Logronyo, que no et contracten perquè cantes en català. El problema no és nostre, és d’aquelles persones que tenen unes limitacions de pensament molt evidents. Les col·laboracions amb [el grup madrileny] Tremenda Jauría i [la rapera navarresa] La Furia evidencien que hi ha part de la societat que creu que a Madrid poden tenir èxit concerts en català, basc o gallec. Però aquesta gent no té el control de la programació dels grans festivals; aleshores és tot una mica hermètic encara.
— A.S. S'ha generat una mena de gènere musical amb la música en català, i això sí que és més problemàtic, perquè genera una etiqueta. A vegades les estadístiques de Spotify et diuen que el teu gènere més escoltat és música en català, i això no té ni cap ni peus.
Si us dediquéssiu exclusivament a fer la música que més us agrada, quin tipus de música seria?
— G.P. Nosaltres som vuit persones, és a dir, no som un cap que pensa i les altres executen. El projecte va més de posar-se d'acord, conversar i compartir.
— A.S. De les vuit persones que formem el grup, cinc estem en el procés de composició i producció; per tant, tot té més a veure amb acords i compartir referències.
Primer Ai, Carai! i ara Roba Estesa. Quin és el vostre objectiu principal al fer música?
— G.P. Sempre ha estat voler passar l’estona sense l'expectativa que la gent canti les nostres cançons.
— A.S. El projecte va néixer de la trobada. No hi havia cap conversa sobre què volíem fer. La idea era fer una cervesa i tocar unes cançons. Després va arribar un moment que vam decidir gravar un disc, perquè ja teníem més reconeixement, i això va activar un seguit de converses de cap on anava el projecte. Des de llavors sempre hem treballat per professionalitzar el projecte, però no és fàcil. Deu anys després ningú es dedica a la banda 100%, tenim altres feines, hem de buscar altres vies de supervivència.
No veieu possible viure de la música?
— G.P. No. Tenint en compte la situació econòmica actual i veient que no hi ha gaire marge de millora, no. No caminem cap allà, tampoc. M'encantaria dir que sí, però no té gaires números. De moment, mentre puguem compatibilitzar les nostres feines més assalariades amb el projecte, continuarem tirant i, si la situació millora, endavant.