La rumba té o no té molt poder?

En la rumba catalana hi ha molt d’art, molt de salero, molta lletra ruca, molta lletra sàvia i molta cultura popular. I també hi ha dos debats que s’eternitzen al seu voltant: el del seu origen i el de la seva vigència. El primer va quedant enrere, perquè cada cop queda més clar que és un corrent forjat col·lectivament a partir de mitjans del segle passat amb els gitanos catalans com a protagonistes, no únics però sí principals. Pel que fa al segon, la rumba segueix apareixent de tant en tant sota els focus, aferrada a la seva mala salut de ferro. Es dona la paradoxa que hi ha un reconeixement creixent de la rumba com a patrimoni cultural i tradicional català, però en canvi als nous valors del gènere els costa molt fer-se un lloc en el panorama mediàtic i en els circuits professionals. Les dues grans escultures murals que s’instal·laran properament al carrer de la Cera, amb un fris vertical d’estrelles que van del Pescaílla a Estopa, o la presentació de Petitet amb la seva orquestra de rumba simfònica al Liceu, exemplifiquen l’aparent prestigi social que aquesta música afrollatina i europea va guanyant, i com es va consolidant en l’imaginari col·lectiu català, lluny dels antics prejudicis que la lligaven als baixos fons i fins i tot al franquisme. També són expressions d’aquest nou prestigi aparent els reconeixements institucionals que la rumba catalana ha rebut a l’Ajuntament de Barcelona, el Parlament de Catalunya, l’Ajuntament de Perpinyà i la Diputació de Girona. A aquests reconeixements s’hi pot sumar el de la Unesco.

La utilitat que aquestes iniciatives poden representar per a la realitat quotidiana de la rumba catalana van ser objecte de debat diumenge passat al CAT, durant el II Simposi Nacional de la Rumba Catalana, organitzat per l’associació Forcat (Foment de la Rumba Catalana) nou anys després del primer. David Coll, director de l’Escola de Música Moderna de Girona i un dels impulsors de la candidatura a la Unesco, va defensar que el més important, més que el resultat final, és el camí que s’està fent pel que fa a documentació i dinamització de l’escena, i assegura que la voluntat de la candidatura no és tancar la rumba en una vitrina sinó intentar que visqui millor. Per això destaca que la iniciativa sorgeix de diverses entitats de la societat civil. Per la seva banda, l’antropòleg Josep Fornés va defensar que la rumba catalana pot veure’s i reivindicar-se davant del món, i particularment davant d’una Unió Europea en plena crisi de valors, com un refugi cultural que el poble gitano comparteix amb el conjunt de la societat catalana. Mentrestant, el musicòleg Jaume Ayats exposava dos riscos que poden donar-se en aquest tipus de processos de “patrimonització” de les músiques populars: la fossilització d’un art que ha de ser dinàmic i la pèrdua de protagonisme d’aquells que l’han de retenir: els músics i les comunitats que l’han fet créixer fins ara. En altres paraules, hi ha el perill que la rumba passi del carrer als despatxos. Per això s’hauria de procurar que no s’encotilli ni es limiti, sinó que s’empoderi i creixi.

Sigui com sigui, la rumba catalana ha provat els últims anys en diversos projectes la seva capacitat per generar cohesió social i valors educatius. En les escoles, en les presons, en els barris de les ciutats. És molt interessant, per exemple, la feina que el musicòleg Guy Bertrand està fent a Perpinyà treballant amb nens gitanos perquè valorin la memòria històrica de la seva comunitat a través de la rumba. O la que s’ha fet a Girona, el Prat de Llobregat i Perpinyà amb el programa escolar Els colors de la rumba. Hi ha encara un altre element que diferencia aquesta música d’altres manifestacions que opten a la declaració de Patrimoni de la Humanitat: el seu caràcter transfronterer. En això es diferencia d’altres músiques reconegudes per la Unesco amb maquinàries estatals al darrere que n’han fet emblema: el tango amb l’Argentina el 2009, el flamenc amb Espanya el 2009, el fado amb Portugal el 2014 i la mateixa rumba cubana l’any passat. Tenint en compte que el reconeixement de la Unesco necessita el suport imprescindible dels estats, caldrà veure si això és finalment un avantatge o un inconvenient.

Creativitat en temps precaris

Peret Reyes, crescut al barri del Portal, és un dels veterans que encara pot recordar els ambients dels bars, les cantonades i les sales de ball on va començar a prendre forma la rumba catalana. Reyes, que aquest diumenge actuarà a la Diada de la Rumba amb el seu fill Candeli, admet que la música que ha mamat des de petit sempre ha tingut alts i baixos quant a ressò i comercialitat, però creu que el més important és que no falti la creativitat. I Marc Serrats, que va gravar grans rumbes amb Dijous Paella o Xerramequ Tiquis Miquis, troba a faltar que surtin noves composicions que arrelin en l’imaginari popular.

Però el fet és que la creativitat, més amagada o més visible, hi és. Aquests dies s’ha publicat Des del respecte, el disc pòstum de Peret, gravat amb el seu net, que és com un petit compendi íntim dels gustos i influències que va conrear el genial autor del Borriquito. Uns quants dels músics que acompanyaven i aprenien amb el Rei de la Rumba, agrupats com a Muchacho & Los Sobrinos, estan ara mateix en plenitud i brillen a l’escenari amb una rumba arrelada i estilitzada que retrata els temps precaris amb ritmes festius i rimes insospitades. Joan Garriga, que va fer de la Cançó del lladre un estàndard de la rumba amb La Troba Kung-Fú, confessa que s’emociona sentint com la interpreta Jonatan Ximenis, la veu d’Arrels de Gràcia. I Xavi Ciurans, que actuarà amb Gertrudis al Festival del Mil·lenni el 22 de desembre, insisteix que cal destriar les vicissituds canviants de la indústria del fet que una música estigui viva en el cor de la gent.

La vida actual de la rumba catalana passa, entre altres coses, pel fet que l’associació Forcat ha treballat els últims anys en diversos fronts amb un tarannà sense atendre purismes ni capelletes, i també pel fet que aquest mateix 2017 han publicat noves rumbes Los Manolos, reunits després d’una bona pila d’anys; Carlitos Miñarro, amb una estètica propera a la cançó d’autor; Derrumband, revisant l’àlbum pioner Flaires de Barcelunya, del Gato Pérez; Alma de Boquerón, amb una sonoritat més dura i ravalera; El Cigarrito de Después, amb lletres i ritmes reposats; La República Rumbera, que ja presenten el seu segon disc després de formar-se a partir d’un curs impartit pel monarca Peret al Liceu; Micu, que ha publicat el disc Dens, o Achilifunk, el projecte mutant de màxima heterodòxia rumbera capitanejat per Txarly Brown, sempre en busca de noves aventures i aliat ara amb el raper El Gordo del Puru. Mentrestant, s’esperen nous àlbums de noms històrics com Ai Ai Ai i Sabor de Gràcia. No sabem ben bé si la rumba té molt poder ni si la candidatura a la Unesco representarà alguna mena de canvi qualitatiu. El que queda clar és que la rumba catalana té moltes cares i que ara mateix no està morta, està de parranda. Hem de tornar a les lletres del Gato Pérez, que mai fallen: el més important és que hi hagi un munt de gent que porti a la sang el ritme calent.