Amor i homoerotisme operístic sota el cel empordanès

‘Hadrian’

Auditori Jardins de Peralada, 29 de juliol

Estrenada a Toronto el 2018, Hadrian és la segona òpera del polifacètic Rufus Wainwright. Com en el cas de la primera (Prima donna, basada en els darrers dies de Maria Callas), el músic nord-americà pren com a punt de partença un personatge històric, en aquest cas l’emperador romà Adrià. Sol a la vil·la de Tibur (Tívoli), Adrià plora abans de morir el seu estimat Antínous, assassinat a Egipte.

Les relacions entre l’òpera i l’homoerotisme venen de lluny, de vegades sobre grans obres de la literatura universal (les brittenianes Billy Budd i Death in Venice), a partir de clàssics revisitats (Lessons in love and violence, de Benjamin) o fins i tot del cinema (Brokeback mountain de Wuorinen). En el cas que ens ocupa –amb llibret de Daniel McIvor–, Hadrian ni és nou ni gaire innovador pel que fa a una temàtica que Margerite Yourcenar va convertir en obra mestra. Però tampoc ho és a nivell musical: com a Prima donna, Wainwright escriu sobre una base tonal i com a hereu d’una tradició tardoromàntica que el compositor coneix bé, tot i algunes incursions properes al llenguatge de la segona meitat del segle XX, especialment de Benjamin Britten.

El resultat és indubtablement atractiu, l’obra està molt ben escrita per a la veu i les dues hores i mitja de música flueixen de manera àgil, malgrat l’excés d’orquestració per a una temàtica que demana més intimisme. La partitura no té l’esclat de la genialitat, per molt que Wainwright sàpiga jugar bé les cartes de què disposa a l’hora de reflectir els contrastos entre els deures polítics i la vida íntima del protagonista, o de pintar ambients i situacions que envolten la vida de l’emperador, com el segon acte ambientat a Grècia i sobre una base modal inspirada en la música hel·lènica.

Projeccions de Mapplethorpe

L’espectacle, semiescenificat, compta amb un seguit de projeccions amb fotografies del controvertit Robert Mapplethorpe, que no sempre s’integren ni encaixen bé amb les convencions del muntatge, dissenyat per Jörn Weisbrodt, marit de Wainwright.

L’òpera inclou catorze personatges, a més del cor. A la funció de Peralada (i sembla que el mateix va passar dos dies abans al Teatro Real de Madrid) va brillar amb llum pròpia la Sabina de Vanessa Goikoetxea, delicada i sensual en la seva ària del segon acte. També l’Antínous de Santiago Ballerini va destacar per la veu fresca del tenor argentí. El rol titular requeia sobre la veterania de Thomas Hampson, baríton en hores baixes que exhibeix un desgast evident en el color vocal i a la zona greu. Això sí: manté incòlume la força expressiva que sempre ha estat marca de la casa.

Davant l’orquestra i cor titulars del Teatro Real, la direcció musical de Scott Dunn va complir la seva missió en un espai com el dels jardins de Peralada, de sonoritat ocasionalment seca. Dunn sovint va tapar les veus (especialment al primer acte), tot i extreure un so sumptuós d’una partitura aplaudida amb cortesia.