Rosalía: “M’encantaria treballar amb Almodóvar”

REW

<<

“ El sueño va sobre el tiempo / flotando como un velero. / Nadie puede abrir semillas / en el corazón del sueño ” (La leyenda del tiempo, Camarón)

Com molts adolescents de Sant Esteve Sesrovires, Rosalía Vila passava les tardes al Parc de la Coma. “Obríem les portes dels cotxes i escoltàvem flamenc. Així vaig conèixer Camarón. La seva música em va emocionar molt. Tant, que des de llavors no he deixat d’investigar i estudiar flamenc”, explica somrient. De pare asturià i mare catalana, a casa de la Rosalía, però, només s’hi sentien grups anglosaxons. “The Beatles, Bowie, Queen, Supertramp... Des de petita he tingut molt interès en la música, però no només com a cantant. També volia entendre-la”.

Aquest afany per aprendre, però sobretot per aprendre flamenc, la va posar en contacte amb el gadità Jose Manuel Vizcaya, àlies Chiqui. “És el meu mestre, ha sigut la meva guia per desenvolupar-me com a cantaora. Ell em va animar a fer la carrera d’interpretació de cante a l’Esmuc, on feia de professor. Vaig fer-li cas perquè jo el que volia era passar moltes hores al seu costat”. En paral·lel als estudis, una joveníssima Rosalía ja es forjava pels escenaris. “He fet tants bolos per Barcelona... als tablaos aprens molt”, exclama. Parla amb una veu dolça. Desprèn seguretat. Encara totes les preguntes amb un somriure. “L’accent que tinc quan canto l’he après a base d’escoltar molts discos. Aquesta música forma part de les meves vivències. El flamenc té una sonoritat i m’agrada respectar-la”, assegura. No cal ser gitana per tenir compàs.

PLAY

>

“Yo no quiero hacer lo correcto, / pa esa mierda ya no tengo tiempo, / antes de morir quiero el cielo, / el ciento por ciento, por cierto ” ( Antes de morirme, C. Tangana & Rosalía)

Ho canta el raper madrileny C. Tangana. “Vámonos de aquí, no quiero esperar. El cielo está en algún otro lugar”, li replica Rosalía. Flamenc? No, trap. Joventut, sexe, ganes de fugir... Els videoclips de Antes de morirme i Llámame más tarde (publicats el 2016 i escrits a mitges entre C. Tangana i Rosalía) ja sumen milions de visualitzacions a YouTube. Pur flow. Aquest canvi de registre no la inquieta en absolut. “Abans que cantaora, jo em sento músic. Tinc ganes d’experimentar en diferents gèneres, això em fa créixer com a artista i això és el que més m’importa”, afirma.

Escolta de tot. I quan diu de tot és literal. “El mainstream nord-americà és boníssim. També disfruto de Ligeti, de De Falla i d’Albéniz. I del flamenc clàssic. I de la música experimental i electrònica. I de com arrisquen Bon Iver o Kanye West. Jo ja no distingeixo entre gèneres musicals, a mi m’agraden artistes”. Arriscar, aquesta és la paraula clau, la que fa de Rosalía una artista tan versàtil i compromesa. “Com a músic vull arriscar, posar-me en tessitures que no em són còmodes perquè això em fa avançar”. També és molt conscient de la seva imatge, trencadora per a una cantaora. “M’agrada cantar amb les cames obertes i estar còmoda, per això sempre porto granotes. Tinc una personalitat molt marcada: soc jo la que decideixo si surto o no a l’escenari amb uns talons transparents”.

FF

>>

“Cuando yo me muera, te pío’ un encargo: que con tus trenzas de tu pelo negro / me amarres mis manos” ( De plata, Rosalía)

El flamenc més clàssic, més tradicional, el que va a les arrels. D’això s’alimenta Los Ángeles (2017), un magnífic disc de debut que ha parit colze a colze amb Raül Fernandez, Refree. “Totes les decisions creatives les vam prendre junts, fins i tot que el fil conductor fos la mort. És un treball conceptual en què vam investigar sobre peces molt antigues que tractaven aquest tema. I sí, també té risc. T’agradarà molt o poc, però quan el fèiem pensàvem que era el disc que havíem de fer”. També reconeix que potser no era el que esperaven alguns puristes del flamenc. “Això, però, és bon senyal. M’agrada provocar en el sentit de fer alguna cosa que et remou, que no et deixa indiferent”, sentencia.

Rosalía se sent especialment orgullosa de Los Ángeles i vol donar-li temps. Aquest diumenge, 24 de setembre, el presentarà acompanyada de Refree a l’avinguda de la Catedral, dins del programa musical de la Mercè. “La Rosalía de l’escenari és la versió més segura de mi mateixa, és el lloc on t’ho pots permetre tot. A la vida diària potser no trec el meu geni, però a l’escenari no em puc limitar”, confessa. També encara el futur amb tranquil·litat. Només té 24 anys i les perspectives són immillorables. “Tinc una sensació de molt d’agraïment, però en part no hi ha sorpresa, perquè porto anys preparant-me per aconseguir-ho. La fama és la conseqüència de la feina que he triat, no una finalitat. El que no vull és deixar de fer discos. Fins que em mori”. A més, com es veu als seus clips, li agrada actuar; ha fet classes de teatre amb Txiki Berraondo i l’entusiasma el cinema. “M’encantaria treballar amb Almodóvar”, sospira. Doneu-li temps.