Rosalía es corona reina en el seu retrobament amb Barcelona

Hem deixat el millor per al final. Després d’una temporada atapeïda de macrofestivals i concerts grans, mitjans i petits, aquest dissabte arribava a Barcelona la joia de la corona. Rosalía, sempre Rosalía, aturava la gira Motomami World Tour al Palau Sant Jordi sense assignatures pendents ni deutes per pagar, només amb l’única condició de mantenir l’idil·li existent amb la seva estimada ciutat.

La visita a Catalunya arribava amb tota la parafernàlia de les grans ocasions: 17.000 entrades de dues dates esgotades a la velocitat de la llum, seguidors fent cua a quaranta graus a l’ombra, expectació a les xarxes socials digna d’una final de Champions League, famosos a la tribuna –omnipresent Ibai– i nerviosos crits de “Rosalía!” a la pista pocs minuts abans de començar. Però res de tot això és el que la fa tan especial. Hi ha diverses artistes contemporànies que igualen el format. De fet, fa poques setmanes Dua Lipa va completar un espectacle de proporcions similars al mateix escenari. La diferència és que la catalana ho aconsegueix amb un disc, Motomami, que busca els límits de la llibertat creativa de la música pop de masses. El seu gran mèrit: traslladar la influència de Pepe Marchena i Lole y Manuel a la música d’avui, emparentant-la amb Bad Bunny, Arca o James Blake. I això, sense voler comparar-la amb ningú, és molt més complex que el que fan la majoria de cantants de la seva generació.

Motor i empoderament

Això de dissabte anava de soroll de motocicleta cremant roda a l’escenari i un eixordador crit de guerra: “Chica, qué dices?!” Saoko és la cançó que dona la benvinguda a la gira i la síntesi de com Rosalía experimenta amb els gèneres i trenca els esquemes. Agressiva, lluint casc de leds i vestida de cuir vermell, la cantant va començar amb aquest míssil terra-aire que dessacralitza el reggaeton clàssic i el marida amb espurnes de jazz, un recurs molt habitual del hip-hop. “Yo soy muy mía, yo me transformo”, cantava la parròquia exemplificant una mutació que no és només metafòrica, perquè el seu tercer disc va fluctuant per textures sonores per on també viatja el seu directe: eclèctic, divers i fent viratges estilístics.

 De la semibalada reggaeton de Candy a l’acceleració de Bizcochito, una de les més celebrades de la nit, en què hi ha tota la ideologia de Motomami, que, a diferència d’El mal querer, no és un disc conceptual. La Rosalía del 2022 s’explica des de l’empoderament (“Yo no soy ni voy a ser tu bizcochito”) i l’autoafirmació (“No basé mi carrera en tener hits, tengo hits porque yo senté las bases”). El primer bloc va ampliar encara més l’univers estilístic de la catalana, acabant amb una excel·lent interpretació vocal a La fama, la bachata que canta amb The Weeknd, de qui més tard també cantaria la seva versió de Blinding lights (remix).

Acompanyada de vuit ballarins, tots homes, la nova gira de Rosalía és tan transversal que ha reobert un debat que semblava superat: la nul·la importància dels músics en aquest tipus de concerts. Al Motomami World Tour directament estan amagats. S’entén, i és legítim, que algú els vulgui a primera fila, però la tendència és la inversa. La cultura centennial premia l’individualisme i aquest és un xou que centra tot el protagonisme en la coralitat del cant i el ball. Tots els focus apunten a ella, perquè els seus gestos, somriures i mirades formen part de la narrativa del concert. “Un escenari és un escenari, i és un lloc sagrat. Però aquest, no sé per què, sempre em fa molt feliç”, va dir la de Sant Esteve Sesrovires, guitarra en mà, abans d’interpretar Dolerme.

Pujades i baixades

En la nova gira de Rosalía les coses passen a tota pastilla. Però no és atropellat, sap trobar moments precisos de calma entre la tempesta. Passa amb De aquí no sales / Bulerías, la primera aproximació clarament flamenca de la nit. I de les últimes, perquè encara que el gènere estigui present permanentment, deixa en anècdota les cançons del magnífic El mal querer. Així i tot, sorprendria amb una immensa interpretació, abillada amb una llarguíssima cua, de La plata, del seu disc de debut (Los Angeles, del 2018). Pienso en tu mirá arribaria a meitat del repertori, quan ja havia sonat mig Motomami i començaven a caure les seves cançons col·laboratives, com l’accelerat dembow de Linda (originalment amb Tokischa) o La noche de anoche, de Bad Bunny, la seva pista més escoltada a internet i que va ser interpretada amb fans de les primeres files. També participarien en la catalanitzada –va ser l’idioma vehicular de la cantant durant tota la nit– Abcdefg, amb una interpretació a cappella de Milionària inclosa.

Moments especials? Un bon grapat i coincidents amb els més brillants del disc. Com G3 N15, la cançó dedicada al seu nebot –“quan la vaig escriure sempre pensava en com de gran s’està fent”, va dir emocionada– i l’extraordinària Hentai. La gràcia del Motomami World Tour, que ens va permetre escoltar una inèdita Aislamiento, és saber condensar en hora i mitja un repertori que reparteix joc per tota la música d’avui sense semblar arquetípica. La combi Versace va sonar potent i destructora; Despechá, en canvi, divertida i desvergonyida; Como un g, lenta i emotiva, i Malamente, ja acabant, com el que és, un clàssic per sempre de la música catalana.

Chicken teriyaki va ser l’inici de la fi als bisos. Un èxit global que ens recorda que en un temps de desafecció com el que vivim, no tenim ningú millor, ni més reivindicable, que ella. I perquè és un torrent de talent magnífic, però també per ser la nostra veïna, celebrem les victòries com si fossin nostres, amb una alegria comunitària. I així és com cal prendre’s cada concert de Rosalía a Barcelona, com una festa major de retrobament entre nosaltres i l’artista, la figura més internacional i popular que ha donat en aquest segle la música del país. Acostumem a dir orgullosos que no tenim rei, però sí que tenim reina: Rosalía I de Barcelona. Fins a la pròxima.