Roger Mas, president

BarcelonaQuin privilegi poder compartir època amb Roger Mas. I quina gran idea que va tenir el cantautor de Solsona quan, ja fa més de dotze anys, va decidir entregar-se a la còpula artística amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. El primer fruit saborós va ser un disc de portada negra (i lletres blanques) on, a més de remenar temes propis amb sonoritat de cobla, afegia versions d’altres tradicions com L’aigle noir, de la francesa Barbara, i la copla espanyola La bien pagá, perquè també es tractava de “mirar el món des d’aquesta sonoritat nostra i des d’aquestes espardenyes”. Així ho va recordar divendres al Kursaal de Manresa en la presentació en directe del segon volum (de portada blanca i lletres negres) d’aquesta aventura prodigiosa.

L’espectacle, produït per la Fira Mediterrània de Manresa i el Centre de Creació Musical la Marfà de Girona, i amb Francesc Viladiu, del Festival (a)phònica de Banyoles, com a agent esperonador, va estar a l’altura dels discos. Del primer, a més d’una rellevant selecció de temes, va preservar la solemnitat d’algunes interpretacions. Del segon, el caràcter més juganer i una alegria que també transmetien els músics de la cobla i tres còmplices habituals de Mas: Arcadi Marcet (contrabaix), Josep Pinyu Martí (bateria) i Xavier Guitó, pianista i arranjador d’aquest repertori.

Tothom va estar a l’altura de la proposta, i sobretot a l’altura de l’expectació del públic, que va recompensar el carrusel de meravelles amb grans ovacions. La primera va arribar ben aviat, després de la màgica I la pluja es va assecar (l’últim tema del segon disc). Una altra, en acabar Si tu m’ho dius, una delícia arranjada per al segon volum amb la profunditat del blues a la veu i la delicadesa del tible. Encara més rotund va ser l’aplaudiment a Michela, una d’aquelles miniatures tan emocionants que Mas canta al piano. I sobretot quan el tro de Solsona va cantar L’aigle noir en un tram final pletòric culminat amb l’expansiva lectura d’El dolor de la bellesa, el solo de tenora d’Enric Ortí a Sota una fina capa de cendra, una versió de Guarda che luna amb arranjament jamesbondià i el comiat amb la cobla en esplendor coblístic a la Santa Espina.

Si hi havia nervis, no ho semblava. A l’escenari hi havia una quinzena de músics transmetent l’alegria de tocar plegats i de participar en grans moments artístics, com una estratosfèrica versió de Lo comte Arnau en què la cobla va escampar detalls dramatúrgics mentre Mas feia tronar la llegenda. O una no menys extraordinària versió de La llorona, cantada a la manera del millor Víctor Manuel. I encara hi va haver detalls que només són presents en directe, com el gest i el to de profunda tristesa amb què Mas va tancar el vers final de Quan tothom viurà d’amor: “Els soldats seran trobadors / però potser no ho podrem veure”.

En definitiva, un magnífic concert en què també va sonar L’oda a Francesc Pujols. Contràriament al que pregonava el filòsof, els catalans no tenim res pagat, però fora bo que almenys Roger Mas sí que hi tingués tot pagat. És el mínim que mereix el seu art. Roger Mas, president.