Rodrigo Cuevas: "Els assetjadors ara tenen por que els perdem la por"

BarcelonaRodrigo Cuevas (Oviedo, 1985) és una revolució en moviment constant. Amarat de tradicions populars que insereix en una nova música popular moderna i ancestral alhora, aquest agitador folklòric queer passa d'un cim com el disc Manual de cortejo (2019), produït amb el barceloní Refree, a un altre cim com Manual de romería (El Cohete-Sony, 2023), un àlbum produït amb el porto-riqueny Eduardo Cabra (ex Calle 13), que celebra amb naturalitat l'amor, el desig, la llengua asturiana, la tradició oral, els instruments de corda polsada i un bon bombo de techno. Rodrigo Cuevas actua el 7 d'octubre a la Fira Mediterrània de Manresa, amb les entrades exhaurides fa temps.

Necessitem un Manual de romería com abans necessitàvem un Manual de cortejo?

— Crec que sí. Sempre estan bé els manuals, perquè la gent arriba perdudíssima als llocs.

És com si tinguessis un propòsit didàctic.

— Potser no és tan didàctic com, més aviat, de cronista oficial, i el que vaig aprenent, ho escric.

A diferència de Manual de cortejo, en aquest disc hi ha menys cròniques de personatges. No hi ha un Rambalín, una Tarabica, una Meruxina…

— És veritat que hi ha menys cròniques de personatges. Ara gairebé soc el cronista de mi mateix, perquè a les lletres que escric ara en comptes d'explicar la vida dels altres explico la meva. M'estic fent gran.

I t'hi sents a gust?

— Sí, sí.

Tinc la impressió que en aquest disc cantes millor que mai.

— Deu ser la maduresa, també. M'estic fent vell. És que en quatre anys canvia molt una persona.

I el notes, el canvi?

— Sí, sí que el noto. En tot: al cos, a la veu, a les maneres de veure les coses.

¿Més relaxat o més enfadat?

— No, més enfadat no; més relaxat, sí.

Artísticament, quines coses de Manual de cortejo volies evolucionar, i amb quines volies trencar?

— Manual de cortejo potser era més fosc, més nocturn, més introspectiu, i aquí volia anar pel camí contrari, fer alguna cosa més diürna, més festiva, més celebrativa.

Curiosament, als concerts la sensació estètica que transmets és la contrària: ara surts vestit de negre, com si estiguessis en una rave de techno, i abans eres més folklòric, amb més colors.

— Sí, abans era més folklòric, és veritat. Al directe també m'agrada aquest concepte de la revetlla que passa després de les romeries, que és com molt nocturna, molt glamurosa i molt d'orquestra.

Les entrades per als teus concerts s'exhaureixen de seguida. ¿Et preocupa estar a l'altura de les expectatives que generes?

— No m'agraden gaire les expectatives perquè són la mare de les decepcions. Per tant, no soc gaire amant de les expectatives; quan estic fent un disc, crec que són una de les pitjors companyies. Les expectatives teves, les dels altres, la pressió del temps i dels diners que costa fer un disc, tot plegat no afavoreix la creativitat.

Quan vas aparèixer era molt interessant com combinaves l'activisme queer i el component polític amb la música i l'escena. ¿En algun moment vas témer que la part més activista o més política es mengés l'artística?

— No, mai no em va fer por. Crec que al revés: fa que la visió del personatge sigui més completa i li dona altres capes de lectura.

Com se't va acudir implicar Eduardo Cabra en la producció del disc. Suposo que hi va haver un xoc cultural interessant quan va visitar Astúries. En una entrevista a Mondo Sonoro, comentes, per exemple, que ell a Puerto Rico no té la cultura de la llenya i el foc, i que hi va passar força fred.

— L’Eduardo ha viatjat moltíssim i sap què és el fred. El que passa és que el fred a Astúries… Una amiga polonesa diu que mai va passar tant de fred com quan va venir a Astúries. A Polònia no passen fred perquè estan abrigats, perquè tenen les cases ben aïllades. En canvi, a les cases tradicionals asturianes es passa molt fred. Casa meva és una casa tradicional i fa fred. Aquí sí que crec que el xoc va ser gros, perquè quan l'Eduardo ve a Europa segurament sempre va a un lloc amb calefacció.

Artísticament, què buscaves en la producció de l'Eduardo?

— Em venia de gust generar una tensió artística entre una proposta més local fins i tot que a l'anterior disc, perquè la majoria de les lletres parlen de coses molt ultralocals, i la visió d'un productor que fos de sis mil quilòmetres de distància i que pràcticament no sabés on era Astúries.

De tota manera, ell sí que té contacte amb altres tradicions folklòriques, que en el fons són llenguatges que es poden aprendre ràpidament.

— Exacte, són llenguatges que tenen moltes coses en comú.

Hi ha un corrent imparable en els darrers anys: músics joves d'arreu que es relacionen sense complexos, i alhora respectuosament, amb músiques tradicionals.

— Han passat dues coses: s'han deixat de menysprear les músiques tradicionals i s'ha obert un camí des d'un respecte més real. S'ha començat a perdre aquell respecte que més que respecte era por. És una relació molt més sana, la del respecte que la de la por. I estem en aquest camí.

Al disc hi ha una cançó contra l'assetjament, Dime, rayo verde, que té versos molt potents, com ara que estimar és el verb dels valents.

— Sempre hi ha algun assetjador. El que cal és que la societat cada cop sigui més empàtica i que estigui més alerta a totes aquestes coses.

Justament ara que hi ha governs autonòmics i municipals del PP i Vox que promouen…

— … El matonismo. Bé, crec que aquests són els últims cops de cua d'una gent que veu el final del seu món, que sent com una pèrdua de llibertat que assenyalem l'assetjador. Sempre van ser assetjadors, i ara tenen por que els perdem la por.

Quan vas estudiar a l'Esmuc, a quin barri de Barcelona vivies?

— Doncs un any al Poble-sec, un altre al Poblenou i després al Gòtic.

Què et va aportar, Barcelona?

— Barcelona em va aportar l'enrenou, el sarau, i la sensació que les coses es poden fer des de l'autogestió. Aquí hi ha una gran organització social i sembla que qualsevol cosa es pot fer, que qualsevol cosa és real. No ho sé ara, perquè hi vaig viure ja fa quinze anys, però es podien fer coses que per a mi eren impensables a Oviedo, on jo vivia. I ara, esclar, m'adono que sí que es poden fer. Si ara tiro endavant un teatre és perquè vaig veure totes aquestes coses que passaven a Barcelona. Segurament, després les vaig seguir veient en altres llocs, però el clic que em va fer veure tot això va ser viure a Barcelona.

El dia 7 d'octubre seràs a Manresa, a la Fira Mediterrània. Has actuat també al Tradicionàrius, a Fira Tàrrega, al Festival (a)phònica de Banyoles, al Grec, al Cruïlla... Et sent ben tractat, a Catalunya?

— Sí, a Catalunya sempre m'han tractat molt bé, la veritat. De fet, aquest espectacle el vaig estrenar a Banyoles.

¿Com vas conèixer Javier Ruiz Pérez, el pintor que ha fet la portada del disc?

— És tremend. Pedro Aires, que és un amic que treballa a Sony, em va dir. “Has de veure aquest home, i t'ha de fer la portada perquè és meravellós, t'encantarà”. I sí, em va encantar. A més, ell coneixia la meva música i de seguida vam arribar a un acord.

¿I la col·laboració amb iLe sorgeix a través del seu germà, Eduardo Cabra?

— De fet, no. A iLe la seguia des de fa molts anys i de sobte em va escriure per Instagram: “Escolta, Rodrigo, soc una artista porto-riquenya i m'agradaria conèixer-te i que fessis una col·laboració amb mi”. Li vaig dir que precisament aniria a Puerto Rico a treballar amb l'Eduardo, i ella no en sabia res. Increïble! Va ser una connexió porto-riquenya total. Vaig gravar al seu disc i després ella em va fer de cicerone per l'illa, em va portar a conèixer el folklore, i a janguear, com en diuen ells, a sortir a divertir-nos. Un cop allà li vaig dir que m'agradaria que estigués a Más animal.

De la teva estada a Puerto Rico, en surten alguns instruments que hi ha al disc?

— Tot el que no toco jo està tocat allà per músics de Puerto Rico. El quatre veneçolà, el tres, la jarana jarocha... Hi ha un guitarrista que toca tots aquests instruments de corda polsada. I a la cançó Casares, el que sona que semblen tambors són uns panderos que tenen allà, que en diuen panderos de plena, com el ritme.

Va ser fàcil d'assimilar, oi?

— És que en les tradicions de seguida trobes punts en comú. Va ser fàcil.

Per cert, Cómo ye?! és tot un himne de l'estiu.

— A Astúries sí que ho ha sigut una mica, la cançó de l'estiu. Parlo una mica del que és la vida a Piloña, el Piloña way of life, el savoir faire pilonyès.

Vius en un entorn rural que ni romantitzes ni demonitzes, sinó que transmets la teva vida a Piloña amb total naturalitat.

— Intento no caure en cap de les dues coses. M'agrada agafar-me la vida amb serenitat.

I des d'allà, a la cançó Valse, dius que “el mar és una horterada, que tenen la costa espatllada”. Per l'especulació turística?

— Sí, una mica per tot això, pel turisme… És que em sembla una horterada el concepte d'anar-te'n de 15 dies a la platja. Dic: “No saps la quantitat de coses que puc veure des d'aquí; no veig el mar, però et veig a tu”. És que al final aquesta gent que paga milions per tenir unes vistes al mar... Que sí, que està molt bé, però és més guai viure en un lloc on tinguis una persona guai al teu voltant que ser al teu xalet, tancat, que no coneixes ningú, enfadat amb la vida... i quan venen els teus amics els dius: “Mireu les vistes al mar”. Entesos. És molt hortera tot això.