El concert de Robert Plant que Barcelona es mereixia

BarcelonaA Cerrar los ojos, l'última pel·lícula de Víctor Erice, es diu que envelleix bé qui ho fa “sense temor ni esperança”. Robert Plant, l'excantant de Led Zeppelin i motlle original de l'arquetip de déu del rock dels anys 70, ha sabut envellir bé. Segurament perquè ho ha fet sense por d'allunyar-se del cànon estètic i musical del rock dur –que ell mateix va contribuir a crear– però també sense esperança de retrobar un èxit massiu que, en realitat, ja va avorrir durant els anys de glòria de Led Zeppelin. En la seva nova aventura musical, el projecte Saving Grace, que dimarts va passar per Barcelona, Plant no intenta reproduir la fórmula màgica d'aquella època sinó ser coherent amb la persona que és avui; és a dir, amb totes les parts del seu passat que encara reverberen en ell. I el resultat d'aquest esforç honest va ser un concert majestuós de folk-rock que va recórrer pacientment les arrels musicals de Plant a través de versions de temes que s'estima i d'un grapat de cançons pròpies que defensa des de la convicció total, sense apel·lar a la nostàlgia i amb una veu que ja no espetega com abans en els tons alts i que ha perdut la insolència de la joventut, però que conserva la potència i ha guanyat en saviesa.

El cant d'esclaus Gospel plow amb què va arrencar el concert va marcar el rumb de la nit. “Descobrir els sons del Mississipi i la música negra el 1963 em va canviar la vida per sempre”, va explicar el cantant, que estava acompanyat de músics excepcionals: els guitarristes Tony Kelsey i Matt Worley, la cantant Suzi Dian i el bateria Oli Jefferson. Amb ells, Plant va rescatar temes tradicionals de blues sinuós com el Satan, your kingdom must come down, The cukoo o As I roved out, però també va remenar les essències d'artistes de folk psicodèlic com Moby Grape (It's a beautiful day today, amb veu principal de Zion) o Richard i Linda Thompson (House of cards); del pianista Leon Russell (Out in the woods), i del rock'n'roll fronterer i festiu de Los Lobos (Angel dance). El repertori sembla dissenyat principalment perquè Robert Plant el canti feliç, i això inclou dos temes dels nord-americans Low (“La millor música que s'ha fet en els últims 25 anys”, assegura el cantant), que l'any passat van perdre Mimi Parker per culpa d'un càncer.

I sí, també van caure temes de Led Zeppelin, triats amb intenció i fugint de l'obvietat. Friends, Gallows pole i Four stick van sonar frescos i excitants, i The rain song extraordinària. Però no va ser un d'aquells concerts que es justifica per esgarrapar un grapat de checks d'un repertori inscrit en la memòria col·lectiva, sinó per tot plegat: la química de la banda, l'emoció del públic i la satisfacció d'un Plant molt content de tocar en un escenari com el de l'Auditori del Fòrum (“No com aquella discoteca de mala mort”, va dir referint-se al seu concert del 1990 a Studio 54). I encara sort que no es va recordar de quan va haver de fer de teloner de Lenny Kravitz tres anys després. Tot i la visita de Robert Plant al Cruïlla del 2013, Barcelona i els fans de Led Zeppelin es mereixien un concert del cantant com el de dimarts, que va acabar amb una escena inoblidable: tota la banda reunida al voltant d'un micro interpretant a cappella l'ancestral And we bid you goodnight, però cantant bona nit en comptes de goodnight.

[En aquesta crònica no es publica cap fotografia del concert de Robert Plant a l'Auditori del Fòrum perquè l'artista no va permetre l'accés a cap fotògraf de premsa. La fotografia que encapçala la crònica és una imatge d'arxiu.]