El rock d'un Robe pletòric s'enlaira al Parc del Fòrum

BarcelonaExtraordinari concert de Roberto Iniesta, el Robe, al Parc del Fòrum davant de més de 23.000 persones que van poder marxar del recinte donant per molt ben invertits els 49,50 euros que costava l'entrada. Extraordinari per diferents motius, com ara les prestacions expressives del mateix Robe, que als 62 anys està cantant amb rigor i emoció tant els temes dels àlbums en solitari com els clàssics d'Extremoduro, la banda que va liderar de 1987 a 2019. Però extraordinari sobretot perquè els concerts d'aquesta gira titulada Ni sants ni innocents estan demostrant la potència artística del disc Se nos lleva el aire (2023).

Pocs músics de rock són capaços de fer un àlbum rellevant passats els 60 anys, i el Robe ho ha fet amb unes cançons que ocupen llocs d'honor en el repertori del directe i que li aguanten la mirada al cançoner més vigorós d'Extremoduro. I encara més important: són cançons que han connectat també amb un públic molt jove, que al Fòrum les va cantar com només es canten les cançons que estan tocant alguna fibra molt profunda. El Robe té l'atreviment de tocar seguides Salir, un imprescindible d'Extremoduro, i Nada que perder, la cançó proa de l'últim disc, i la reacció del públic és tan intensa amb una com amb l'altra. Segurament és així perquè totes viuen entre tornades torrencials i riffs siderúrgics, però sobretot perquè estan lligades pel mateix fil de credibilitat, perquè l'home que avui assegura que no té res a perdre i que el pas dels anys no impedirà que es torni a trencar amb un altre desengany es reconeix en el jove que fa trenta anys no aconseguia apaivagar l'absència de l'amor amb la rutina narcòtica de sortir una nit i la següent. Cal dir-ho una vegada més: Roberto Iniesta és un dels grans lletristes de l'amor. D'un amor visceral, com el del desig que li rebenta el sexe a Prometeo. D'un amor de rimes cantelludes, rudes però tendres, com les de Mierda de filosofía, que demana tornar a les coses primàries perquè només vol fer-la ballar com una boja. D'un amor a vegades encriptat, que tan aviat es pot cantar amb la boca torta per la suspicàcia com amb el crit més inflamat. Tots dos registres els domina, i el Fòrum en va ser testimoni.

Versionant Albert Pla en català

Durant tres hores (inclosa una pausa de 22 minuts), va desplegar una vintena llarga de peces amb una banda de confiança de sis músics, obrint el camp amb el violí i el saxo i donant molt espai per córrer als solos de guitarra i a les aventures d'un teclat que en els temes més nous troba puntualment colors d'orgue Hammond dels seixanta. L'inici va ser relativament pausat, amb cançons dels discos en solitari com Destrozares, Guerrero, Puntos suspensivos i una Nana cruel que va dedicar a "tots els menors que viuen en zones en conflicte, especialment als que viuen a Gaza". És la mateixa que dedicatòria que va fer el 10 d'agost al Festival de Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols, on també va cantar en català una versió de La sequia d'Albert Pla, un regal que va repetir dissabte al Fòrum.

Just abans el públic havia protagonitzat la primera gran ovació de la nit en el tram final de Dulce introducción al caos, d'Extremoduro, i el mateix va passar quan van sonar dos temes de l'últim disc: El hombre pájaro, que camina entre desesperació i fatalitat, i El poder del arte, potser una de les més emocionants de la nit per la manera com el Robe va entomar versos com "se hizo la luz en el infierno / y todo gracias a nosotros dos / que estábamos ardiendo".

Després de la pausa habitual en els concerts del músic extremeny, l'actuació va entrar en el terreny de l'apoteosi, malgrat algun silenci entre cançons que trencava una mica el ritme. Era el moment de monuments recents com Haz que tiemble el suelo, Ininteligible (amb el prec a l'amor perquè li doni forces) i la molt corejada Esto no está pasando, de dos moviments del disc Mayéutica (2021) i de barbaritats d'Extremoduro encara avui imbatibles com So payaso i Prometeo. I la nit va acabar sense bisos però amb el Robe pletòric fent justícia a Salir, Nada que perder i Ama, ama y ensancha el alma mentre el públic li transmetia tot l'amor del món cantant-les de cap a peus. Un concert extraordinari, també per la implicació del públic.