Robbie Williams comparteix el secret de la felicitat al Palau Sant Jordi

Seguint la filosofia cruyffista, aquest divendres al Palau Sant Jordi es tractava de sortir i gaudir, tant els 18.000 espectadors que havien pagat entre 50 i 128 euros per l’entrada com el cantant anglès Robbie Williams. Al cap i a la fi, en aquesta gira amb dues cites a Barcelona (repeteix dissabte) la cosa va de celebrar que l’ex Take That va publicar el seu primer disc al seu nom, Life thru a lens, fa un quart de segle. Celebrem que som vius, que no és poc, i ballem reconeixent melodies i cantant tornades. Aquesta era la consigna, conscientment o inconscientment consensuada, per passar una estona amb algú a qui tots aquests anys en el negoci, i més encara si hi sumem els que va dedicar a la boy band, han legitimat com a animal escènic: un príncep del pop amb èxits inapel·lables sobretot entre el 1997 i el 2003, i prou sotragades existencials per alimentar safarejos diversos. Una estrella tarambana i tendra alhora que va aparèixer amb retard poc britànic a les 21.53 h mentre la banda disparava Hey wow yeah yeah a un volum altíssim i sis ballarines ocupaven la part frontal de l’escenari. Tot plegat amb una disposició entre el musical del West End i un superxou de Las Vegas amb multipantalles, eufòria rítmica i secció de metalls disposada a enlairar les cançons.

Vestit amb una armilla daurada (va anar afegint-hi roba progressivament fins a acabar el concert amb batí i tot), va recórrer de seguida al hit primordial Let me entertain you i va caminar per la passarel·la fàl·lica amb forma de fletxa que s’endinsava a la pista entre el públic, bona part del qual instal·lat en allò que els britànics anomenen "una certa edat", com el mateix Williams, que fa poc ha arribat als 49 anys. És a dir, dels que tenen fills que ja poden quedar-se sols a casa sense cangur. L’ovació va estar a l’altura del volum. La versió de Land of a thousand dances, el supersoul immortalitzat als anys 60 per Wilson Pickett, va completar la terna inicial amb tota la munició escènica, i no hi va faltar l’humor autoparòdic quan es va quedar sense aire abans d’afrontar Monsoon: en va culpar el covid, no l’edat.

"Tiki-taka motherfuckers"

Robbie Williams té recursos a cabassos com a mestre de cerimònies ("I love you, Barcelona, tiki-taka motherfuckers", va dir recordant el llegat de guardiolista), controla prou els temps de la comèdia musical com a hereu simpàtic d’una estirp carismàtica (la del vodevil anglès i també la que unia Oliver Reed i Ian Dury) i demostra molta confiança en el vent a favor del Sant Jordi fins al punt de proclamar que era una nit plena de felicitat: "El millor xou de la gira", va dir ensabonant el respectable, que efectivament va estar a l'altura de les grans nits.

Tot plegat fa que importi poc que la veu justegi de tant en tant. A més a més, juga la carta de la proximitat, interpel·la el públic constantment i es permet convidar una parella a pujar a l’escenari mentre canta Come undone; després els deixa que ocupin asseguts un espai de privilegi davant la punta de la fletxa i fins i tot dedica Love my life als fills. I si cal, es posa seriós, fa teràpia explicant tràngols superats (aquelles "butxaques plenes de cocaïna" al Festival de Glastonbury als 90, "les veus dins del cap" i el pou de "la depressió" d'on va sortir gràcies a la família i els fans) i es mostra dramàticament vulnerable, com quan va recordar que, atrapat en l’alcoholisme, les opcions eren deixar de beure o morir. Això va ser abans d’interpretar la balada Eternity assegut en un tamboret, aquest cop sí que explotant bé els recursos expressius de la veu.

El millor moment, però, va ser estrictament musical: el teclat insidiós de Feel que feia avançar la cançó cap aquell territori èpic que tan bé soluciona el pop britànic des de temps immemorials quan s’apropa al soul. Amb el mateix color va afrontar Kids, ben conduïda per les coristes. Era el passatge més calent de la nit, i Williams el va aprofitar per demanar que la gent de les graderies s’aixequés, perquè arribava el torn de Rock DJ, la cançó que paga per tot un concert, i on més a prop ha estat mai del gran George Michael. El Sant Jordi cantava "Em fas sentir tan bé", i era totalment cert. Després d’això, gairebé que no calien els bisos, però val a dir que va aconseguir un altre bon moment jugant la carta del populisme emocional dedicant la versió de World Party She’s the one a una espectadora de nom Paula que plorava d’alegria; fins i tot va baixar a abraçar-la. Crits de "Robbie, Robbie" i una ovació van precedir el toc final, Angels, balada amb solo guitarra cantada de dalt a baix pel Sant Jordi, després de gairebé dues hores d'un molt bon xou.