Al rescat de les meravelles de l'underground musical català

BarcelonaUn dia escoltes una cançó com Hi ha gent i t'esclata el cap. I et demanes com és que no es coneix més aquesta meravella de blues-rock psicodèlic amb lletra del poeta Joan Vergés que Toti Soler va publicar el 1970, quan tenia 21 anys. Una sensació semblant va experimentar Ricky Gil quan va descobrir-la. Després la va versionar i ara forma part del disc Artefactes sonors de l'underground català (Chesapik, 2023), el segon que Gil fa amb el grup vilanoví Biscuit. A més de Hi ha gent, l'àlbum inclou deu versions més de cançons de grups i artistes com Pau Riba, Sisa, Melodrama, Gato Pérez, Maria del Mar Bonet, Ia & Batiste, Jordi Paniagua i Guillermina Motta.

Després de la cançó de Toti Soler, hi sona Noia (queda't amb mi), una delícia del 1969 de Miniatura, una mena de supergrup format per Albert Batiste, Pau Riba, Jaume Sisa i José Manuel Brabo, el Cachas. Totes dues cançons representen aquella rapidíssima transició que va haver-hi entre la Nova Cançó, el destil·lat de folk nord-americà del Grup de Folk i la revolta sonora que protagonitzarien Pau Riba i Jaume Sisa. "És que de sobte van passar del Grup de Folk a fer rock psicodèlic!", exclama Ricky Gil, un músic amb una llarga trajectòria des que va fundar Brighton 64 als anys vuitanta.

Artefactes sonors de l'underground català és fruit d'una necessitat. "Quan vam publicar el primer disc –Infinites rutes invisibles (2021)–, només teníem nou cançons. Era un repertori molt curtet, i quan vam començar a fer concerts vam incorporar-hi altres cançons, entre les quals Hi ha gent. A partir d'aleshores, vam escoltar altres cançons de la mateixa època, material molt interessant que en gran part estava bastant oblidat, o que ni tan sols havia tingut repercussió en el seu moment", explica Gil. Fins i tot hi ha una cançó que mai s'havia enregistrat en català: Tu, jo i el Tibidabo, de Melodrama. "Tinc un record inesborrable de quan era adolescent. En un programa de l'Àngel Casas van sortir els Melodrama tocant aquesta cançó amb la lletra en català. Però després només la vaig sentir en castellà, que és com va sortir publicada en un senzill –recorda–. Jo tenia la seguretat que a la tele l'havien fet en català, i els germans Olivé, dels Melodrama, em van confirmar que, efectivament, la lletra original era en català. Per a nosaltres és important, perquè, a més de ser una cançó molt xula, per primera vegada l'estem publicant d'acord amb la versió original".

En la tria del repertori, Gil i els Biscuit han remenat material realment underground, com Un desig antic, un tema del senzill que Jordi Paniagua va fer amb el grup Om de Toti Soler. "Només va publicar un disc de dues cançons. Després es va retirar, i es va dedicar a la medicina", informa Gil. Però també hi ha versions de cançons d'artistes més populars com La curva del Morrot de Gato Pérez, Els snobs de Guillermina Motta, Jo em donaria a qui em volgués de Maria del Mar Bonet i Mambo de Sisa. De la rumba de Gato Pérez en fan una versió més estripada i rockera. "Com a rumba no ens hauria sortit bé, així que vam tirar pel dret i l'hem fet més rockera", assegura Gil. A Els snobs compten amb la col·laboració de Namina, "per a qui Guillermina Motta és una influència superimportant": "Quan vam anar a l'estudi, la Namina ens va dir que quan era nena era el referent que la va impulsar a cantar". Per versionar Maria del Mar Bonet, compten novament amb Joana Serrat, que ja havia col·laborat en el disc anterior; i és un goig sentir l'osonenca cantant en català en una adaptació que respira aromes de Neil Young.

Pel que fa a Sisa, Gil admet que és l'únic artista del rock dels setanta fet aquí que ha seguit amb ganes des de fa temps: "És un personatge que sempre m'ha apassionat, em sé les cançons perquè m'encanten. En canvi, tota la resta per a mi eren com si fos música d'un altre planeta –lamenta–. Quan vam començar amb Brighton 64, vam voler trencar amb tota aquesta gent més gran i no els vam fer ni cas. Podíem haver intentat conèixer-los, que ens aconsellessin, però vam voler trencar massa amb el passat, amb la generació anterior, i penso que ha estat un error. Ara esmenen l'error i fins i tot conviden al disc músics d'aquella generació com Manel Joseph (Orquestra Plateria), Jordi Batiste (Miniatura, Ia & Batiste) i els germans Olivé (Melodrama).

El nivell altíssim de les lletres

Artefactes sonors de l'underground català també funciona com a recordatori de l'altíssim nivell de les lletres de moltes cançons dels anys seixanta i setanta, escrites per Marta Pessarrodona (Els snobs), Josep Palau i Fabre (Jo em donaria a qui em volgués), Joan Vergés (Hi ha gent) o Ramon Folch i Camarasa (que va adaptar al català Milk cow blues, dels Kinks, titulada Més enllà en la versió que van fer Els Xocs). "A vegades era el segell Concèntric, que tenia contacte amb escriptors i poetes i els demanava lletres per a grups que començaven. També passava que hi havia artistes que potser estaven una mica insegurs a l'hora de fer lletres. En qualsevol cas, el contingut literari de moltes cançons era superior al que podia haver fet un noi de 20 anys. Les cançons que hem triat no només són molt creatives musicalment, sinó que les lletres estan molt ben construïdes", diu Ricky Gil.