Quan a un no li agrada Respighi…

L’ofici de crític implica de vegades parlar de coses que, a qui ostenta aquesta feina privilegiada, no li agraden. Els gustos són personals i intransferibles, independentment de la qualitat dels productes o dels objectes criticats. I qui signa aquestes línies sempre ha tingut un problema amb Ottorino Respighi (1879-1936). Més que un problema, una mania personal, una qüestió de gust en la recepció de l’autor de La campana sommersa, l’única obra del catàleg del compositor italià que aprecia.

Els lectors acostumen a llegir en aquesta tribuna valoracions d’interpretacions musicals a càrrec de grans músics, al servei de compositors indiscutibles. Evidentment, hom sempre té el seu Olimp particular, però mai gosaria parlar malament de la majoria de les obres dels autors que formen part del repertori dels nostres concerts. Aquest no seria el cas de Respighi, que per a un servidor és un compositor –per dir-ho fi– perfectament prescindible.

La versió que la Filharmònica de Luxemburg va oferir dilluns al Palau dels dos poemes simfònics més coneguts del compositor italià hauria pogut excel·lir si Gustavo Gimeno no hagués forçat tant un volum que ocasionalment resultava eixordador i sense que es poguessin sentir amb la suficient transparència els colors i els matisos de Feste romane i de Pini di Roma, partitures amarades de contrastos expressius i de pretensions descriptives que demanen un treball que en mans del director valencià no sempre va resultar reeixit.

Això després d’una primera part amb el sempre estimulant Concert per a piano en fa major de Gershwin. Diuen que el músic novaiorquès va adreçar-se a Maurice Ravel per tal que li donés algunes lliçons. L’autor de L’enfant et les sortilèges va respondre al de Porgy and Bess: “Per què voleu ser un Ravel de segona si podeu ser un Gershwin de primera?” Aquesta qualitat que Europa reconeixia en l’obra de Gershwin es plasma en aquest concert, amarat d’aires populars nord-americans –especialment de ball– però també d’alguns desenfrenats aires de la música europea que li era contemporània. Davant del piano, Denis Kozhukhin va mostrar cintura i swing per abordar la peça, ben parapetada per Gimeno al capdavant de la formació luxemburguesa.