Residente es reafirma al Sant Jordi: un raper a contracorrent en l'era de la música enllaunada

BarcelonaContra tot pronòstic, les llàgrimes van escassejar ahir a la nit al Palau Sant Jordi de Barcelona. René Pérez Joglar, àlies Residente, va obrir la gira mundial de Las letras ya no importan amb un concert inesperadament combatiu, allunyat del melodrama confessional que predomina en les cançons del nou disc. El raper de versos esmolats, compromès amb totes les causes possibles, va guanyar la partida al baladista entristit pel pas del temps i vençut per l'amargor de la indústria musical. Amb un muntatge visualment exquisit, molt ben escortat per una banda que lideraven la cantant Kianí Medina i la violoncel·lista Helen Newby, Residente va aixecar durant dues hores un espectacle de dimensions gairebé simfòniques, remant una mica a contracorrent en un món, el de la música urbana, que massa sovint basa els directes en interpretacions enllaunades.

La inconfusible Sara Montiel refilant La violetera, projectada des dels altaveus de l'estadi, va servir de preludi de l'actuació de Residente, que va aparèixer engalanat per cantar René, una autobiografia sentimental que evoca la joventut al carrer número 13 de la ciutat de San Juan, a Puerto Rico; sens dubte, una de les grans revelacions de Las letras ya no importan, en què Residente es mostra més melancòlic que en els discos anteriors, però igual de visceral. A banda i banda de l'escenari, assegudes en una tarima, dues noies presidien el concert: l'una va passar-se tota la nit mecanografiant els versos del cantant en una màquina d'escriure; l'altra, fent il·lustracions que de tant en tant apareixien en una gran pantalla.

La tonalitat nostàlgica, de ressons lírics, va virar de seguida cap al rap brut i gamberro de Pecador, Yo no sé pero sé i, evidentment, la BZRP Music Sessions #49, que va publicar amb el DJ argentí Bizarrap, un tema dedicat exclusivament a criticar el colombià J Balvin. Residente, però, es va ventilar ràpidament el repertori més enfurismat, la crítica per la crítica, que segurament va cantar a contracor per acontentar els 13.000 espectadors que l'acompanyaven al Sant Jordi. "Ya no quiero hacer más tiraderas", cantava a Quiero ser baladista, marcant distància amb el seu jo del passat que fruïa tirant merda als col·legues d'ofici.

No va trigar a reconduir el concert de nou, aquesta vegada cap als grans èxits de Calle 13 (el grup amb què es va donar a conèixer fa vint anys amb els seus germans Eduardo i Ileana Cabra). Baile de los pobres, No hay nadie como tú i una Cumbia de los aburridos molt encomanadissa van precedir Muerte en Hawaii i La vuelta al mundo, dues insígnies del rap melòdic d'aires caribenys que tant distingeix Residente. Abans d'entonar Atrévete-te-te, un himne que encara ara sona en moltes discoteques, el raper va proclamar-se a favor de "l'escola pública, gratuïta i de qualitat" i va desitjar "una humanitat en contra de les guerres i els genocidis", al·ludint als conflictes de Gaza, Ucraïna i el Congo. El aguante i Guerra van inundar l'estadi amb una reivindicació festiva que emparenta Calle 13 amb grups com La Raíz i Ska-P. This is not America i Latinoamérica van culminar aquesta secció dedicada a la denúncia social, amb un clam llatinoamericanista que alerta dels perills de reduir tot un continent a la realitat dels Estats Units.

Ja en l'últim tram del concert, la corista Kianí Medina va adquirir un protagonisme especial a El encuentro, Desencuentro (quins aguts de la guitarra!) i sobretot a Que fluya, fent gala d'una veu àcida especialment irresistible. Amb Problema cabrón i El futuro es nuestro, el raper va acomiadar la festa per tornar al recolliment inicial. Per sorpresa, tot i que era esperable, va aparèixer la catalana Sílvia Pérez Cruz al mig de la cançó 313, que ja cantaven junts al disc. L'únic criticable del concert, generalment molt potent, és un final massa abrupte, en què el cantant va elogiar Pérez Cruz i va desaparèixer de sobte sense acomiadar-se del públic.