René Jacobs a l'inframon d'Orfeu i Eurídice

El cicle que el Liceu dedica a Orfeu al llarg de diverses temporades i amb títols operístics com els de Telemann, Gluck o Monteverdi amb la direcció musical de René Jacobs va ocupar la nit de dijous l’escenari del teatre de la Rambla, en aquesta ocasió amb Orfeo ed Euridice, l’obra mestra sense pal·liatius de Christoph Willibald Gluck.

Tot i la versió en concert, Jacobs va aconseguir plasmar els mil i un matisos i els detalls musicals i teatrals del drama gluckià, amb una partitura molt amatent a la futura reforma que el compositor bohemi aplicaria a l’òpera. El director belga, que té un passat com a contratenor, és un mestre en la direcció vocal, així com en l’organització del mapa sonor, cosa que fa que les òperes que dirigeix, per molt conegudes que siguin, sonin renovades, com sortides del calaix del compositor.

El que sí que sorprèn, en el cas d’Orfeo ed Euridice que Jacobs va enregistrar el 2009 per al segell Harmonia Mundi, és que no opti per la versió original de Viena (1762) ni per la de París (1774), sinó que barreja elements de les dues. També sobta la tria d’una mezzosoprano, i no pas d’un contratenor (o d’un tenor si s’hagués optat al cent per cent per París), per abordar el rol d’Orfeu. Però independentment d’això, i com en el cas de l’enregistrament discogràfic, la versió del Liceu va ser extraordinària, començant pel plantejament expressiu de René Jacobs (de gest, com sempre, incomprensible) i pel nivell de somni de l’Orquestra Barroca de Friburg i el Cor de Cambra de la RIAS.

Assumia el rol d’Orfeu la mezzosoprano Helena Rasker, una cantant de mitjans sobrats, de greus vellutats, amb els suficients accents patètics en passatges com Deh! placatevi con me i sobretot l’ària estrella de l’òpera, Che farò senza Euridice.

Polina Pasztircsák és una soprano notable, de veu no suficientment projectada en un espai tan gran com el Liceu, però que va complir com a Eurídice, si bé el rol resulta en aquesta òpera secundari. L’Amore de la també soprano Giulia Semenzato, especialitzada en el repertori barroc i una de les darreres estrelles que René Jacobs ha incorporat al seu equip, va tenir la solidesa i delicadesa amb què Gluck caracteritza el personatge.