Per què Remei de Ca la Fresca és el grup revelació de l'any?

BarcelonaPot ser que primer et cridin l'atenció per una cançó, però l'encanteri es consuma en directe. Com passa amb La Ludwig Band, un concert de Remei de Ca la Fresca és una de les experiències que paga la pena viure repetidament perquè sempre et sorprendrà. Ara, tres anys després de debutar amb un àlbum homònim publicat per Indian Runners, el grup d'Arbúcies ha acabat el 2024 llançant L'ham de la pregunta (BankRobber), un dels millors discos de l'any segons l'ARA. Què fa que Remei de Ca la Fresca sigui el grup revelació del 2024? Cançons com Mal de muntanya, Mort el pare, De cara / Esmolada, Lisèrgica espardenya i Fusta d'artista, amb lletres que empelten poesia en la indignació i el somni. També hi ha l'instint, que els porta a llaurar el misteri i la ràbia amb l'arada d'un rock tan lliure com el de Triana, Pau Riba i Smash i amb la insolència de qui viu aquí i ara sense Déu ni amo. Remei de Ca la Fresca són la psicodèlia insurrecta que toca de peus a terra i la poètica abrandada que et mira de cara. Parents llunyans dels Surfing Sirles, cosins segons de La Ludwig Band i cosins germans de Mar Pujol, Carpa Negra, Power Burkas i Minibús Intergalàctic. És el rock de la Selva per a una rave al Montseny. De tot plegat en parlen Artur Piera i Xantal Rodríguez en representació del grup que completen Víctor Inskipp i Iago Rueda.

A l’hora de fer el disc, ¿us preocupava respondre les expectatives que genereu en directe?

— Xantal Rodríguez: Sí, sempre em preocupa molt, això. En el directe hi juguen uns elements, i en un disc uns altres. Quan fas un disc et vas posant reptes, i t'has d'empescar la manera de fer el que volies; ho has de vestir molt més, amb més instruments. En canvi, en els concerts tens la força del directe, l'estímul visual i l'energia de tot plegat, que sempre funciona.

Heu coproduït el disc amb l’Ildefons Alonso, de La Sentina i El Petit de Cal Eril. Com el vau conèixer?

— Artur Piera: Va ser cap al 2022, quan no ens coneixíem. Vam coincidir en una fàbrica de fustes que tancava. Tant ell com jo necessitàvem fusta perquè estàvem muntant un estudi, i un contacte en comú ens havia dit que hi havia aquesta fàbrica a Sabadell.

— X.R.: Després sí que vam coincidir en un concert a La Capsa, al Prat de Llobregat, i hem acabat gravant el disc entre aquests dos estudis.

L'ham de la pregunta, el títol del disc, surt del poema que us ha fet la Maria Callís per a la cançó conjur Lisèrgica espardenya. Quin ham és?

— X.R.: És una imatge que em cridava molt l'atenció, perquè aquest disc s'ha anat construint arran de preguntes com no saber el què, ni què venia després, ni si res de tot això tenia sentit. També per la incertesa que suposa un segon disc, perquè ja saps el que faràs, però alhora sents una mica de pressió. Bé, encara n'he de trobar la resposta correcta, però m'agrada aquesta imatge poètica de l'ham que t'enganxa i que no et deixa anar.

Combineu el misteri poètic, els somnis, amb la concreció més prosaica, com quan parleu de l'especulació de l'aigua, dels alcaldes corruptes i dels abusos de poder. Teniu la màgia, però tampoc amagueu les temàtiques darrere de gaires metàfores.

— X.R.: Sí, jo també tinc aquesta sensació, que fem lletres massa directes perquè volem dir coses, i que alhora hi ha coses que tampoc s'acaben d'entendre. M'encanta que passi això. Trobo que hem trobat força un equilibri.

¿Feu la música que no trobàveu a Spotify?

— A.P.: M'agradaria pensar que sí, sí.

— X.R.: Bé, en català és més fàcil omplir buits que si ho fessis en anglès. Sí que hi havia un buit, i l'hem trobat, però arran d'això hem trobat tot de coses, tant en català com en altres llengües, que molen molt, propostes més similars a la nostra.

¿No feu música imitant altres?

— A.P.: Sí que ens emmirallem en alguns artistes, però barregem molt.

— X.R.: A vegades escoltem una cançó i diem "Volem fer una cançó com aquesta!" I quan ens hi posem surt una cosa superdiferent. En aquest disc passava que les cançons no s'assemblen a res o són molt diferents entre si, i estàvem molt preocupats perquè no sabíem si tindria cap coherència. I sí que en té: la coherència ve pel fet que som nosaltres qui fem les cançons.

El disc comença com una invitació a una rave de muntanya i acaba amb un cop de porta, com si la festa s'hagués acabat. Fins i tot hi ha una coherència argumental.

— X.R.: Sí, però no hi havia res pensat premeditadament. L'hem patit molt, aquest disc.

Comenceu el disc amb l'electrònica subtil de La cara bruta, i l'acabeu amb Mort el pare, que és bàsicament distorsió i tambors. Teniu aquestes dues ànimes.

— A.P.: Sí, i també les ajuntem, com quan barregem l'electrònica amb bateria acústica. Ens agrada ajuntar aquests dos mons.

Heu creat un neologisme: la triania. ¿M'expliqueu la cançó que en parla?

— X.R.: Quan vam fer Tots els tons de la ràbia, la col·laboració amb Rafeef Ziadah [poeta libanesa d'origen palestí] per a la Setmana de la Poesia de Barcelona del 2023, vam musicar més poemes seus, com un que es diu Choices. La música que vam fer ens va molar molt, i vam pensar que la podíem aprofitar per a una cançó. I vaig fer una lletra sobre la tirania de les decisions. Aquesta falsa llibertat de poder triar entre un piló de coses. Però en realitat acabes triant entre coses que són banals, com ara el color d'un jersei. D'aquí surt la triania, que sembla una cosa relacionada amb el grup Triana, però no...

"Que si ets cutre i pobre és perquè vols".

— X.R.: Aquesta idea del neocapitalisme que tot es tria i que tot és fruit de les teves decisions, o les teves males decisions. Tot ho hem de triar: què vull estudiar, de què vull treballar, on vull viure... A vegades hi ha coses que m'hauria agradat no haver de triar.

¿Per exemple?

— X.R.: Potser a vegades un ofici. Abans la casualitat et podia dur a treballar al bar del poble, i potser aprenies l'ofici i t'hi quedaves. En canvi, ara, als 18 anys has de pensar què vols ser i què vols fer, sense la possibilitat que el camí et porti a altres llocs que no has previst.

Heu parlat de Triana. En feu un homenatge explícit a Lisèrgica espardenya, concretament cantant una estrofa d'Abre la puerta. Què us crida tant l'atenció de Triana?

— A.P.: L'èpica. L'harmonia flamenca, perquè també ens agrada el flamenc i aquesta fusió tan ben feta de rock i flamenc.

— X.R.: I l'univers oníric. Tenen aquesta cosa molt màgica, i un anhel de llibertat.

En lletres de cançons com ara L'esquerda del temps i sobretot Mort el pare remeneu la poètica del somni i de Lorca que Camarón va fer servir a La leyenda del tiempo, oi? Canteu sobre el "somni que desperta el temps" i recupereu el vers sobre "el nen que somica amb la boca torta del vell".

— X.R.: És que La leyenda del tiempo és una cançó que ens encanta. Per això surt el somni diversos cops al disc. És un somni que crea realitats.

¿Del disc La leyenda del tiempo en surt també la idea de la flauta a L'esquerda del temps?

— X.R.: No ben bé, però ens mola molt portar flauta travessera, sobretot en temes més rockers o una mica aflamencats.

— A.P.: La flauta té un so molt de bosc, i hi encaixava molt bé, en aquesta cançó.

Com influeixen el bosc, Arbúcies, el Montseny... en la vostra música, més enllà de la referència òbvia a Mal de muntanya?

— X.R.: L'entorn crea aquest imaginari més màgic. L'estudi, que és on passem gran part del temps i on fem les cançons, el tenim al mig de la muntanya. A L'esquerda del temps hi ha uns ocells que vam gravar expressament, perquè era just quan començava la primavera i estaven eufòrics, però també passa que en cançons com Triania se senten uns ocells perquè el so es va colar en la gravació. Sembla molt bucòlic, però és que realment és un regal de la vida. Llevar-te i veure això és diferent que si et lleves i veus una paret i un carrer gris, que segurament et farà fer un altre tipus de música.

Tanmateix, trenqueu el tòpic de l'urbanita barceloní que es pensa que la ràbia només pot sorgir d'entorns metropolitans.

— X.R.: A Barcelona, encara que visquis en un barri benestant, si baixes al centre la precarietat la veus per totes bandes. I si vius en un barri més precari pot ser que acabis fent música amb ràbia. Però nosaltres també tenim molta ràbia per moltes altres coses, també per precaritzades. El que passa és que vivim en un lloc on la natura té molt de pes, i no volem només queixar-nos. En aquest disc, Mort del pare i L'esquerda del temps també intenten contrarestar això: que a més de queixa hi hagi aquesta part d’imaginar una possibilitat, perquè no ho veig tot com una merda tota l'estona. Jo també estic molt agraïda de viure-hi.

Què hi ha darrere de De cara / Esmolada?

— X.R.: Quan tenia 20 anys hi havia tot d'homes molt més grans que se m'havien acostat per lligar, també homes grans amb posicions de poder. A més, moltes vegades les dones passen por, i volia que la por anés cap a l'altra banda. Per això la cançó té aquest toc més fosc. Em vaig inspirar en un capítol de la sèrie Autodefensa, en què les protagonistes agafen un director que saben que sempre intenta lligar amb les actrius i el graven mentre intenta lligar amb elles. Després l'amenacen amb els vídeos en comptes de denunciar-ho públicament. Li diuen "Ara et cagaràs, i això em servirà per aconseguir feina". Agafen la paella pel mànec.

Feu una aposta molt clara pel directe, que és la porta per la qual entra molta gent que després es fa incondicional de Remei de Ca la Fresca.

— X.R.: És el que més ens agrada, perquè hi ha risc, i el risc és molt xulo, perquè et fa estar amb els cinc sentits ben posats. De vegades en un concert passen coses que no tornaran a passar mai més, i això és molt guai.

¿Heu rebut ja feedback de què és el que vol la gent que us contracta?

— X.R.: Continuem bastant en la cosa de l'autogestió, que ens encanta, però també és dur. De fet, el 20 de desembre vam presentar el disc a Arbúcies i va ser 100% autogestionat per nosaltres, que hem tingut dues setmanes de feina superintensa. De moment tampoc ningú ens busca molt per fer la presentació del disc. Toquem al Festival Neu! de Girona el 10 de gener, i tenim també un parell de concerts en festivals, però sobretot ens criden de les festes majors alternatives, que no ens ho imaginàvem, que fóssim un grup de festa major.

Quin és el millor record que teniu relacionat amb la música?

— X.R.: El concert de l'altre dia a Arbúcies passarà bastant a la posteritat. Va ser molt més que una presentació de disc somiada. Perquè la vam fer en un teatre molt petit d'Arbúcies, on jo feia teatre de petita, amb els decorats del director, que es va morir fa molts anys. Ell pintava uns decorats superxulos que estaven allà agafant pols. Estava ple a vessar, van venir tots els col·laboradors del disc: la Maria Callís, que va recitar, la Carme Vives [del grup Reïna], en Lluc Valverde [de La Ludwig Band], l'Ildefons Alonso. Va ser molt màgic. Vam estar tot el cap de setmana com en un núvol.

— A.P.: Per dir-ne un de diferent, participar el Festival Suns Europe, a Udine, també va estar molt bé.

¿I quin record relacionat amb la música voldríeu oblidar?

— X.R.: A vegades em ratllo a l'escenari. M'encanta estar sobre un escenari, però quan penso que hi ha gent mirant-me, al principi em feia molta, molta vergonya i ho passava malament. L'altre dia estàvem al Konvent, que era ple d'amics, i com que era el primer cop que tocàvem algunes cançons noves un altre cop vaig tenir un pànic, una vergonya... Això és el que porto pitjor.