Raúl Rodríguez: "Fent música la gent s'estima més"

BarcelonaÉs un dels projectes musicals més fascinants de l'última dècada. Raúl Rodríguez (Sevilla, 1974) el va començar com a estudi antropològic. Pel camí va crear un instrument nou, els tres flamenc, entre la guitarra flamenca i el tres cubà, i va constatar que la mare de la tradició és la creativitat, i que "és la creació i no la conservació la que fa viva la tradició", una visió compartida per artistes tan diversos com Tarta Relena, Marala, Rodrigo Cuevas, Anna Ferrer i Maria Arnal, entre d'altres. I tot plegat ha acabat donant fruits tan saborosos com De vuelta a casa i Al otro lado del mar, dues de les cançons del disc La razón eléctrica (2023), tercera part de la trilogia que va començar amb Razón de son (2014) i va continuar amb La raíz eléctrica (2017). Andalusia, l'Àfrica occidental i el Carib en un sentit ampli dibuixen un mapa sense fronteres on la música corre amb llibertat i sense prejudicis. Aquest divendres actua a la Nova Jazz Cava de Terrassa i dissabte al Festival Afroflamenc de la Bisbal d'Empordà. "Estic content de començar la gira aquí, perquè Catalunya és una terra que estimo i que a més a més entén molt bé la cruïlla cultural. Sou experts en això, i en integrar gent que ve d'arreu per establir llenguatges musicals nous sense por", diu Rodríguez en un cafè del Raval barceloní.

"Quan vaig fer Razón de son no tenia la sensació que seria una trilogia. De fet, era més aviat una tesi que aplegava tot el que havia investigat sobre la connexió del flamenc amb altres músiques. Després, La raíz eléctrica va ser una mica l'antítesi: viatjar per comprovar si efectivament aquelles connexions amb l'Àfrica i Llatinoamèrica eren reals. És important anar als llocs per fer la investigació sobre el terreny, com en qualsevol ciència social, però amb la música encara té més sentit", explica Rodríguez. Així, amb el tres flamenc com a equipatge, i "disfressat de músic per fer investigació antropològica, o al revés, d'antropòleg per fer música", va viatjar a Haití, Mèxic, el Senegal... Finalment, es va adonar que calia "la tercera pota", la "síntesi" en què ell mateix ja es pot considerar objecte d'estudi. "Probablement, estava buscant un mètode de composició, i l'he trobat mitjançant l'antropomúsica", diu.

El resultat és fascinant perquè no té res a veure amb fusions de referents inamovibles, sinó que realment està generant alguna cosa nova i alhora esquitxada d'elements familiars que poden compartir i reconèixer com a propis a Veracruz i a Dakkar. "L'instrument va per davant de mi. Diguem-ne que soc jo qui és tocat. El tres flamenc no té cap legislació vigent, tampoc té multes. No hi ha res que no pugui passar, i no estic subjecte a cap escolàstica anterior. Estic creant una cartografia nova", assegura. L'encert de Rodríguez és que no està creant un mapa secret que només pot interpretar ell, sinó que permet que altres també hi puguin dir la seva sense jerarquies. "He aconseguit establir uns diàlegs molt macos. Quan toques amb algú que és expert en la seva cultura hi tens una relació molt íntima, d'autèntica penetració espiritual, que et permet una aproximació molt real a una altra cultura. Fent música la gent s'estima més. Quan toques amb altres, la gent està obligada a estimar-se", diu. Un exemple pràctic és la cançó La vida es una rueda, "una rumba en blues" que connecta amb el grup Pata Negra dels germans Raimundo i Rafael Amador, i amb Kiko Veneno (de qui Rodríguez va ser guitarrista), i que para una taula a la qual s'asseuen com a convidats "el son cubà i la part africana".

Raúl Rodríguez, que fa bandera de "la condició ambulant de la música", defensa la força de la memòria en la creació musical. "Ara es fa servir la memòria encapsulada. Diem: ja he vist tal vídeo. Però no som gaire capaços de relacionar dades i construir un relat a partir d'aquestes dades que configuri una cosa diferent i nova. No hem d'oblidar que la memòria és un múscul molt important de l'intel·lecte, del moviment de les idees, que serveix també per posar una idea en pràctica", diu.

Un altre flamenc és possible

A la seva manera, Raúl Rodríguez segueix també l'estirp de griots, trobadors, bluesmen, soners, rumbers... i "els cantors que aixequen la veu i expliquen la realitat". "Això ho feien també els primers cantors flamencs, que tenien una noció molt social del que feien i que escrivien les seves pròpies lletres; el que passa és que aleshores no hi havia societat d'autors i no sabem qui eren aquells creadors que sí que tenien una consciència clara de fer creació individual dins d'un llenguatge col·lectiu", explica. Rodríguez lamenta que això s'hagi perdut en el flamenc, "en les últimes dècades, sobretot quan va establir el concepte de puresa segons el qual s'havia de cantar altra vegada el repertori antic, i quan el pas màxim que es pot fer en l'evolució és llegir-lo d'una altra manera o destruir-lo". "Això ens ha extirpat la possibilitat de crear noves lletres i nous pals, i introduir-hi nous instruments troncals que puguin crear gènere. Crec que en el flamenc hem perdut una mica de vista la condició de maquinària de creació col·lectiva. Defensar tant la conservació penalitza la creació, potser de manera col·lateral. Perdem la batalla artística i la capacitat creativa de continuar inventant i d'estar més en contacte amb el que està passant", diu en sintonia amb la idea inicial: "És la creació i no la conservació la que fa viva la tradició".