Rap a les aules contra el racisme

L’Alba enfila el passadís de l’institut i alguns professors la miren com si fos una alumna que va perduda buscant la seva classe. Al fons, a l’esquerra, hi ha la porta de l’aula, però encara que es confongui amb la resta d’adolescents que hi estudien no ha vingut per seure darrere el pupitre. L’Alba obre la porta i els alumnes s’asseuen. L’Alba és la Bittah i és aquí per fer un taller de rima, un taller de rap.

MC dels grups Ascensa Furore i Tribade, serà la mestra durant cinc sessions de dues hores en les quals s’introduiran els elements bàsics de la cultura hip-hop, posant un èmfasi especial en el seu origen com a música protesta i popular i entrant en una temàtica transversal: en el seu cas, el gènere (també podria ser el racisme, la xenofòbia o l’antifeixisme). Tot seguit, els alumnes coneixeran els conceptes elementals de la música rap -rima, estructura, instrumental, recursos literaris, ritme- per començar, després, amb la part pràctica: escriptura individual o en grup, i procés creatiu, encaixant versos i estrofes en bombos i caixes a 90 bpm. I, finalment, estructuraran una cançó i faran una gravació col·lectiva. Tot el que passa entre que la tallerista entra a l’aula i que la cançó es dona per acabada és una arma educativa de primer ordre, un espai en què els alumnes no només desenvolupen l’agilitat mental i el domini del llenguatge sinó que, sobretot, fomenten el seu vessant artístic, s’expressen sense tabús, creen vincles i desperten el sentit crític. I, tot plegat, treballant amb una lírica que els és molt més familiar, fàcil de connectar i d’entendre que no la de la poesia clàssica.

“Una educació basada en la prevenció és molt més efectiva que campanyes destinades a adults amb comportaments patriarcals i racistes ja interioritzats”, explica Alba Bittah quan se li pregunta pels efectes socials de tallers com el seu. Durant la seva trajectòria fent cursos, la rapera i estudiant de psicologia ha comprovat que aquesta mena de classes treuen a la llum la creativitat i les habilitats d’uns alumnes que troben “un punt de fugida on evolucionar de pressa i fer-ho de manera col·lectiva i assequible”. Segons la tallerista, aquesta és la clau d’una música “amb un potencial enorme per a la integració”.

Si hi ha un gènere que històricament ha patit criminalització mediàtica i judicial és el rap. La cultura popular ha fet creure que el punk era el gènere rebel per antonomàsia, però el hip-hop és un moviment que surt de les places i cantonades, sense padrins de l’establishment contracultural com Andy Warhol i Vivienne Westwood, i en què les seves primeres estrelles no van sortir d’escoles d’art. El seu origen el trobem als projects nord-americans de Compton (Los Angeles) i Queens (Nova York). L’arribada de la MTV, primer, i l’aparició d’estrelles globals -Jay-Z, Kanye West, Kendrick Lamar-, després, han posat el gènere, i els seus fills bastards com el trap i el reggaeton, al capdamunt de la indústria. Però que el capitalisme hagi assimilat el rap no vol dir que tot el rap s’hagi domesticat.

El vessant més assilvestrat del hip-hop s’ha convertit en el gènere d’avantguarda de la música crítica i contestatària. No és casualitat que siguin rapers com Valtonyc, La Insurgencia i Pablo Hasél els qui estan patint una indiscriminada repressió judicial. Mentre grups de guitarres polititzats i acostumats a la censura (Soziedad Alkoholika, Berri Txarrak) poden arribar a suspendre concerts per la pressió de la dreta més reaccionària, els rapers estan ben a prop d’entrar a la presó per les seves rimes.

En l’àmbit de la sensibilització, no han ajudat a millorar la fama del moviment les lletres d’alguns dels seus artistes, sovint masclistes, homòfobes i amb exaltacions constants al consumisme més salvatge. Però la mala praxi no té exclusivitat: “En una activitat d’un taller -recorda Alba Bittah- els copio una lletra de The Police escrita en vers i els pregunto quin estil musical és, i tots diuen que trap o reggaeton. Després sona la cançó i al·lucinen, però reflexionen i ràpidament entenen que és una qüestió cultural, etnocentrista i de forma, que fa saltar més fàcilment les alarmes”.

¿El rap és una eina vàlida per educar? El que s’ensenya en aquests tallers sí, sens dubte, perquè aporta eines per desenvolupar “reflexions crítiques que són complexes d’explicar i tenen un impacte brutal en la societat”, comenta Pau Llonch, un dels impulsors del taller de rima i membre, com Bittah, de Versembrant, una “escola popular itinerant que pretén fomentar la consciència crítica del jovent mitjançant l’art urbà i el hip-hop”.

L’origen dels cursos el trobem en biblioteques i centres de tarda, on Llonch va començar fent tallers d’escriptura per a gent adulta en què es tractava el rap com un gènere literari més. Les primeres visites als instituts van arribar poc després, fa tres anys i a través d’una campanya impulsada per l’Ajuntament de Sabadell. La ciutat vallesana va decidir fomentar programes educatius que combatessin la xenofòbia a les aules, i és així com es va incorporar el hip-hop com un instrument en una ciutat amb una significativa presència de l’extrema dreta.

Amb l’experiència de dos anys recorrent escoles de tot país fent tallers (ja l’han seguit més de 5.000 adolescents catalans), Pau Llonch creu que la seva feina principal és “combatre alguns dels dogmes socials” que arriben als estudiants, per exemple “l’estigmatització de les persones migrants”. A banda d’apostar per la reflexió i el debat, el tallerista recorda que aquesta mena d’accions “trenquen la rutina diària de les aules amb activitats que ofereixen noves aportacions i metodologies diferents”. “Això genera impacte en els nanos, i molts segueixen escrivint després dels tallers”, afegeix.

Àngels Sendra, professora de català de segon d’ESO, va portar un d’aquests tallers al centre on treballa, l’Institut Cavall Bernat de Terrassa. La mestra destaca que els alumnes van reflexionar no només sobre una temàtica concreta, sinó també sobre les seves inquietuds, i que alguns dels nanos “van escriure lletres realment bones” sobre el que els preocupava. Sendra recorda especialment el cas d’una noia d’origen marroquí que va fer una cançó que criticava tot el que li passava quan anava pel carrer amb els seus pares i la gent se’ls mirava malament: “És una molt bona oportunitat per expressar-se -explica la professora-, alguns dels alumnes que són més tímids i que no solen opinar quasi mai es van animar a rapejar davant tota la classe. Va ser una sortida totalment inesperada i sorprenent”. Abans de l’arribada de l’equip de Versembrant, la mestra ja havia fet feina prèvia respecte al rap i, sobretot, el trap (“és el que més s’escolta a l’institut”, diu), per ensenyar que hi ha una manera diferent d’expressar-se i de fer que s’allunya del cànon que arriba als nanos: “Els alumnes han de veure que hi ha alternatives al que escolten al carrer”.

Els rapers són persones reals

Respecte al foment de l’expressió artística a les aules, la professora de secundària creu que és, com a mínim, desigual. Els alumnes van força al teatre però generalment pocs tenen consciència de quina obra és la que van a veure realment. Amb la música sembla que hi ha més interès: “Em va sorprendre que, l’endemà que vingués el Pau a fer el taller, s’acostessin alumnes per dir-me que l’havien buscat a internet i s’havien escoltat At Versaris”, recorda Sendra. Per què una activitat funciona i l’altra no? “Perquè els rapers són persones reals que venen aquí i et parlen de tu a tu i en l’idioma d’una cultura compartida”.

Com recorda Llonch, l’escola és “una de les últimes línies de defensa davant els mercats”, un espai en què els adolescents poden reflexionar sobre el que passa al món i els passa a ells fora de l’àmbit salvatge del carrer. Per això és important que algú els ajudi a saber com fer-ho.