Rammstein, rock inclement de foc i pluja a l’Estadi Olímpic

BarcelonaHa passat gairebé un any des que la Fiscalia de Berlín va arxivar el cas contra el cantant del grup Rammstein, Till Lindemann, que era investigat per abusos sexuals. Diverses fans n’havien parlat, dels abusos, a les xarxes socials, però la Fiscalia, que va actuar d’ofici perquè cap dona no havia presentat denúncia, va considerar que “l'avaluació de les proves disponibles i l’escolta dels testimonis no permetien establir que l’acusat hagi tingut relacions sexuals no consentides amb dones”. El rebombori de fa un any no ha afectat el poder de convocatòria del grup alemany, que aquest dimarts ha actuat a l’Estadi Olímpic Lluís Companys amb les 52.000 entrades exhaurides (els preus: de 62 a 150 euros).

El públic hi ha trobat justament el que s’espera de Rammstein: foc, pirotècnia, fum, volum alt, consistència rítmica, tota mena recursos escènics i un repertori prou representatiu de tres dècades de trajectòria. Hi han sonat clàssics fundacionals com Asche zu Asche i Rammstein, alguns temes del disc Zeit (2022) i unes quantes de les cançons que han contribuït a consolidar la llegenda furiosa del grup, com ara Du hast, Sonne, Pussy i Ich will. I en el primer segment de l’actuació no hi ha faltat Links 2-3-4, la cançó de ritme marcial amb què el 2001 el grup va voler explicar al món que Rammstein eren d’esquerres, malgrat els equívocs provocats per determinades apostes estètiques. La convidada inesperada ha sigut la pluja, insistent gairebé tot el vespre, que ha provocat un efecte cromàtic no desitjat: el negre de les samarretes del públic, habitual en concerts de metal, ha quedat amagat sota les coloraines de capelines, impermeables i paraigües. De sobte era com si Pilarín Bayés estigués fent una intervenció artística a les portes de l’infern. La pluja també ha afegit un extra d’èpica a tot plegat, perquè el grup tocava en un escenari descobert, tret d’una zona central sota una pèrgola. L’escenari, per cert, recordava alguna mena d’estructura industrial, d’indústria pesant amb sindicats ben organitzats.

Els riffs monolítics de Links 2-3-4, el ritme industrial de Keine lust i la velocitat gairebé punk d’Asche zu Asche van tenir una resposta entusiasta que es va mantenir durant tot el concert, amb pics d’intensitat cada vegada que entrava en joc la pirotècnia. Acció-reacció primària sempre efectiva. En realitat, a la música de Rammstein no li calen additius escènics, perquè és prou poderosa per aclaparar sense ajudes, sobretot quan hi ha una bona sonorització com la d’ahir a l’Estadi Olímpic. A més, Lindemann continua sent un molt bon frontman, dominador en els registres més greus i amb aquell do dramàtic capaç de fer pertorbadora la lectura de la llista de la compra. Tot i això, no renuncien a l’attrezzo, al cotxet gegant i el nen terrorífic immolats a Puppe, al ganivet d’escorxador, el llançaflames i el canó a Mein Teil... I encara que s’agraeix un desplegament que demostra que pensen en el públic, l’opereta satànica a vegades fa més nosa que altra cosa.

Val a dir que un tractament escènic més minimalista sí que ha acompanyat algun dels millors moments de la nit, com ara el joc de llums en l’escomesa electrònica de la introducció de Deutschland, que ha convertit l’estadi en un club per ballar serrant les dents com a preludi de la part més contundent de l’actuació, la part de Radio (amb aquella manera de fer passar el tecno Kraftwerk per una piconadora metàl·lica), Mein Teil i sobretot Du hast, un dels punts àlgids del concert, amb el públic implicadíssim entre els riffs de guitarra i cridant la tornada com només passa amb els himnes. Fins i tot la pluja va claudicar una estona davant la comunió del grup amb el públic, una aliança encara més indestructible en el tram final.

En la pausa d'abans del bis, la realització ha entretingut la gent mostrant imatges d’espectadors a les pantalles. Algunes dones han ensenyat els pits, algunes parelles s'han fet petons i n’hi havia un que brandava un nino de Barri Sèsam que ha sigut ovacionat repetidament cada vegada que l’enfocaven les càmeres. El grup ha tornat per fer Engel amb piano en un escenari secundari i acompanyat de les teloneres, el duo Abélard. Novament a l’escenari principal, Lindemann s'ha enfilat en un canó ejaculador (com el Mascle Cabró de Cervera) per cantar Pussy (Rammstein i la subtilesa...) i la banda ha recuperat la inclemència rítmica amb Ich will abans de tancar amb un segon bis poc més de dues hores de rock de foc i pluja.