Aquell prodigiós debut de Maria del Mar Bonet

BarcelonaPoques imatges hi ha tan potents com la de la portada del primer àlbum de Maria del Mar Bonet, publicat pel segell Concèntric el 1970, i ara reeditat per Discmedi. Dues fotografies superposades del fotògraf Toni Catany immortalitzen el rostre de la cantant mallorquina, congelat en el temps dels enigmes com una Gioconda de la cançó. La sobrietat del disseny de Francesc Guitart, que preserva el gest dins un marc fosc, reforça el magnetisme de tot plegat. “Va tenir molt impacte, aquella portada”, recorda Maria del Mar Bonet. No era la primera vegada que Catany fotografiava Bonet, però aquella imatge va consolidar una relació artística que va durar fins a la mort del fotògraf el 2013, tal com va quedar ben palès a l’exposició Maria del Mar Bonet als ulls de Toni Catany, que es va veure a Llucmajor el 2017 i a Barcelona el 2019.

La portada era només un dels prodigis d’aquell disc, el primer LP de Bonet i titulat amb el nom i el cognom de l’artista, com passava sovint en aquella època. Fins aleshores havia publicat EPs, i va ser després del llançament del que incloïa les cançons Si vens prest i Jo em donaria a qui em volgués, del 1969, que va decidir que el següent pas ja seria un LP, i que tindria un sentit conceptual, que no seria un mer recull de cançons. “Per a mi va ser com començar a prendre’m les coses més seriosament que en els primers EPs. Aleshores penses que sí que comences a tenir una línia per a la teva carrera –explica–. Un disc sempre és una targeta de presentació, i que tingués fotos del Toni i un disseny tan bonic feia que fos una targeta de presentació realment interessant”.

Els arranjaments d'Antoni Ros Marbà

Òbviament, l’interès també era dins, en les tretze cançons, lligades temàticament i pels arranjaments d’Antoni Ros Marbà, amb qui Bonet va treballar intensament els mesos previs a l'enregistrament. Va ser tot un encert. “És un gran músic i una gran persona, i sempre m’ha agradat la seva manera d’entendre les cançons. Entén molt de la bellesa de les cançons. És un home amb una carrera impressionant com a músic i com a director. M’hauria encantat fer més discos amb ell”, diu Bonet. Ros Marbà, “sensible i respectuós”, va saber donar espai a la veu, que va tenir camp per córrer i mostrar tot el seu potencial expressiu en temes com No trobaràs la mar, Sa ximbomba i Jota marinera. L’afinació, esclar, ja era insubornable en la Maria del Mar Bonet del 1970.

Entre el repertori triat, hi havia cançons compostes per ella i d’altres que eren adaptacions del cançoner popular mallorquí i menorquí, que en cap cas apareixien com a farciment per omplir les dues cares del vinil. De fet, les peces pròpies i les altres compartien caràcter, com si Bonet estigués completant una tradició, i el disc fluïa amb sentit i sensibilitat. Comença amb Fora d’es sembrat, la cançó del sol que empaita la lluna per escampar la llum i l’escalfor. Recorre després diferents estadis de la memòria lligada a la sega, a la collita, a l’espera marinera, a l’amor... També hi ha l’enuig ancestral davant la terra eixuta, el blat mort i els tarongers secs, el lament d’Aigo que prega a un Déu que nega la pluja i buida de gent aquelles terres. I acaba amb Me n’aniré de casa, un minut i mig que camina entre la tristesa per haver de deixar el camp i la mare i la determinació de les ganes de viure, que Bonet expressa accelerant el tempo i tancant la cançó abruptament, sense mirar enrere.

“Me n’aniré de casa és una cançó que diu el que jo pensava d’anar-me’n de casa meva i la sensació que compartia amb molts amics meus, adolescents i joves que havien decidit marxar –recorda Bonet–. Ara és curiós que la gent es queda més a casa dels pares, però abans teníem unes ganes de marxar tremendes. A més a més, crec que és bo marxar, sortir de casa, fins i tot anar-te’n a una ciutat llunyana i aprendre coses tu sol”. Per a Maria del Mar Bonet, que havia deixat Mallorca per viure a Barcelona, “els pares han d’esperonar els fills a marxar i independitzar-se”. “Trobo que és com els ocells, que els pares ensenyen els fills a volar perquè abandonin el niu i facin la seva vida. És una llei de la naturalesa, i és molt trist que la gent es quedi”, diu.