El meu primer Primavera Sound entre joves vestits com si anessin a la gala del Met

BarcelonaTres noies angleses, totes molt rosses, comparteixen unes patates fregides del Vicio a les taules de l'entrada. Han vingut de Londres per veure, sobretot, Lana Del Rey. De fet, s'han passat tot el sopar mirant vídeos de la diva novaiorquesa. Estan tan distretes amb el mòbil que, quan se n'adonen, ja són les deu menys cinc: en teoria, el concert començava a tres quarts. "Oh, God", diu una. Marxen sense pressa, lluint la purpurina, les faldilles florejades i els barrets de vaquera. Quan arribin a l'esplanada principal, anant bé encara sentiran quatre o cinc cançons del concert.

No havia anat mai al Primavera Sound. De fet, no havia anat mai a cap macrofestival. Només a l'Acampada Jove, fa gairebé deu anys, quan encara tocava Aspencat. Els meus amics m'havien dit que el Primavera és la segona festa major de molts barcelonins, però jo, al Parc del Fòrum, sobretot hi he trobat guiris que inauguren la temporada d'ulleres de sol i biquini, influencers amb tatuatges de papallones i joves vestits com si anessin a la gala del Met. Barrets de l'Ikea, camises amb el logo del Lidl i alguna samarreta del Barça. També una botiga del Pull&Bear, una parada de cosmètica del Maybelline New York i un carro amb xocolatines Kinder Bueno.

No m'ha calgut voltar gaire per entendre que el Primavera no és només un festival de música. És, per damunt de tot, un espai d'exhibició on, durant quatre dies, tothom s'assembla una mica més a qui li agradaria ser durant la resta de l'any; on la gent assaja una manera d'estar al món que no sempre és fàcil (ni desitjable) mantenir en el dia a dia. I on la música, en alguns casos, és un accessori més d'aquesta posada en escena. Triar quins artistes escoltes és, potser més que mai, una forma de dissenyar la teva personalitat al mil·límetre. Les llistes anuals de Spotify importen. I els itineraris de concerts que esculls durant un festival, també.

De Balming Tiger a Badbadnotgood

"He vingut per Deftones i SZA", em deia dijous una dona anglesa. "Prioritzo Ethel Cain i Lana Del Rey i després ja aniré veient", m'explicava una barcelonina que va cada any al festival. "Hem vingut a treballar, però hem aprofitat per veure Troye Sivan", em deia, tot sopant, el mànager de Gomz, l'artista que divendres va obrir el Red Sound Studio d'Etnia Barcelona. "Nosaltres som fans de Pulp i Beth Gibbons, però també ens agrada descobrir grups nous", afegia una parella de Tolosa. El Primavera és un festival de pelegrinatge cap als artistes de culte, però també hi tenen cabuda les sorpreses musicals, el deixar-se portar sense rumb i vagarejar pels concerts més allunyats de Mórdor (vaig trigar prou a descobrir que els escenaris principals, el d'Estrella Damm i Santander, es coneixen popularment amb aquest nom).

Jo també vaig enfilar el meu pelegrinatge particular cap a Renaldo & Clara, Vampire Weekend i Guillem Gisbert, però el que m'emporto d'aquests dies és molta música nova, que no coneixia. Els beats salvatges dels sud-coreans Balming Tiger, una de les bandes més aclamades del K-pop alternatiu. La sonoritat ondulant dels Badbadnotgood, que fan un hip-hopamb aires de jazz molt refrescant. El xou sensual del sud-africà Troye Sivan, tota una icona queer, que va encendre l'escenari de Santander amb crits com "M'encanta el sexe i m'encanta ballar" (entre el públic de Sivan no van faltar cartells que preguntaven: "Poppers?"). La velocitat agressiva de Gel, capitanejats per una vocalista radiant, Sami Kaiser. El pop de cambra de Beth Gibbons, que transporta a la solitud misteriosa dels boscos encantats. Els rituals de l'electrònica a la Boiler Room. La tranquil·litat escènica i els ritmes hipnòtics del raper nord-americà Roc Marciano. Les guitarres de Yo La Tengo, amb distorsions i textures exquisides. "Potser soc vell, però vaig veure tots els grups bons", deia la samarreta d'un home que escoltava, amatent, els solos de Yo La Tengo.

L'ombra de Taylor Swift

Taylor Swift no apareixia al cartell del Primavera, però la seva ombra ha estat molt present en el festival d'enguany: tant dimecres com dijous, la nord-americana va actuar a l'estadi Santiago Bernabéu de Madrid amb les entrades esgotadíssimes. Al Parc del Fòrum, Swift va ressonar especialment divendres a la nit, durant l'actuació de Lana Del Rey, una altra gran diva nord-americana. Alguns fans fins i tot havien imaginat una possible col·laboració entre les dues cantants a l'estadi de Madrid. Els que assistien al Primavera es van haver de conformar amb un concert digne, tot i que més curt del previst, de Lana Del Rey, que amb cançons com Born to die i Video games va mostrar una gran delicadesa.

També la nit de divendres, els nord-americans The National –un dels grups més assidus del Primavera– van guanyar-se el públic amb un saber estar elegant, malgrat les quatre gotes de pluja que van caure durant el concert. Un Matt Berninger introspectiu i alhora plenament entregat va lliurar-se a la festa amb cançons com Day I die i Squalor Victoria, però també va mostrar un contrapunt tendre amb I need my girl. El premi al millor directe del festival, però, se'l va emportar Jarvis Cocker de Pulp, que va actuar dijous passada la mitjanit. Com pot ser que un home d'aparença tan excèntrica sigui qui més connecta amb multituds de gent normal? I com pot ser que un home de 60 anys tingui una presència escènica tan fulgurant?

La 'coachellarització' del Primavera

En alguns moments del festival, sobretot a la zona de l'Aperol Island of Joy, em vaig arribar a imaginar que érem en una platja de Califòrnia. La coachellarització del Primavera Sound ha anat eliminant progressivament la identitat catalana del Parc del Fòrum i, tot i que la programació del festival està feta amb cura i busca artistes emergents, el model tendeix cap a una homogeneïtzació cultural, com alerta Nando Cruz a Macrofestivales. El agujero negro de la música (Península).

"No volem influencers; influencers, aneu a casa vostra", cridava una noia, dijous a la tarda, durant el concert de Cariño, en què les llargues cues per entrar en un recinte molt petit van provocar nombroses discussions. M'hauria agradat saber què en pensaria, l'escriptor J.G. Ballard, d'aquest macrocomplex d'oci i entreteniment arran d'aigua. O Miquel Bauçà, que deia que "actualment, podem distingir entre tot el món que parasita sobre Amèrica i Amèrica que parasita sobre tot el món". Podem saber –ho va explicar Jarvis Cocker a mig concert de Pulp– que l'escriptor irlandès Colm Tóibín "va escriure cada dia dels 12 als 20 anys", però va deixar-ho quan va venir a Barcelona, "on la vida era massa apassionant per escriure".