El Primavera Sound recupera l’alè amb Beck i Fontaines D.C.

BarcelonaEl somni d’un festival és que se’n parli més a Instagram que a Twitter. I aquests dies Twitter va ple de comentaris sobre el Primavera Sound, que, tanmateix, està acostumat a entomar les crítiques quan venen de fora, fins i tot pot rendibilitzar-les a favor seu. Però la cosa canvia quan les queixes venen dels espectadors, una bona colla dels quals dijous es van sentir maltractats. Entre els greuges: cues de 45 minuts a les barres, poques fonts d’aigua, accessos als escenaris superats per l’aglomeració en el concert de Tame Impala… L’organització esperava 80.000 espectadors, que finalment van ser 67.000 segons fonts del festival, però entre les 20 h i mitjanit poca gent va respondre a l’oferta dels escenaris situats a Sant Adrià de Besòs, perquè el públic es va estimar més moure’s per la part central del parc i per l’esplanada. És a dir, el conjunt del recinte tenia capacitat per acollir tot el públic, però el festival no va preveure que en aquella franja horària la majoria de la gent ocuparia només una part del recinte.

“Som conscients dels problemes amb els serveis de barres durant el dia d’ahir [dijous] i us demanem disculpes. Estem treballant sense descans per solucionar-los i que puguem gaudir de les pròximes jornades com ens mereixem”, va disculpar-se el festival. I divendres, almenys fins a les 23 h (que és quan es va tancar aquesta crònica), tant les barres com la circulació del públic van funcionar si fa no fa com el 2019, amb cues raonables i sense ensurts.

Després de la cancel·lació de The Strokes, i atès que The National tocaven a les 23 h, el cap de cartell in pectore de les primeres hores va ser Beck, a l’escenari Pull & Bear. Llàstima que se solapés amb la britànica Little Simz, la sensació de la nit a l’amfiteatre. Beck va oferir un senyor xou, una mena d’antologia de pop, rock, funk, blues, hip-hop, tot adaptat a l’estil sofisticat del californià, un estil en ell mateix. Va enllaçar cançons sense pausa, va despatxar tot just començar hits pretèrits com Devils haircut, va versionar amb l’acústica Everybody’s got to learn sometime de The Korgis i no va oblidar arrossegar els versos de Loser, cantats a cor que vols per la multitud.

“Gràcies per aquest festival sobiranista"

La segona jornada al Fòrum havia començat a quarts de cinc de la tarda. “Aprofiteu que a la nit no veureu un concert tan amples. I els del fons, acosteu-vos, no tingueu por del folk”, va dir un dels germans abans de seguir repartint meravelles del folk castellà sota un sol de justícia atàvica a l’escenari Cupra. De sobte la brisa va empènyer uns núvols cap al Fòrum i el concert de Cariño a can Binance es va poder disfrutar amb una temperatura prou agradable, com el pop del trio de Madrid, que va tocar amb esperit de festa de mitjanit a quarts de sis de la tarda. Cançons com Excusas i Tamagotchi i crides a trobar l’amor durant el festival van ser recompensades amb ball i ovacions. Escoltant-les, l’últim que volies era enfadar-te amb algú.

També n'hi havia amb ganes de riure, o de fer conya a propòsit del mateix Primavera Sound i del petó Colau-Ayuso, com Guille Caballero del grup Chaqueta de Chándal, que, amb la ironia de segar arran habitual en l’ex Surfing Sirles, va dir: “Gràcies per aquest festival sobiranista a Barcelona”, i tot seguit va dedicar la cançó Tú a Boston y yo a California a “Ayuso i Colau”, que “són uña y carne”, cul i merda en la llengua de Pau Riba. El concert de Chaqueta de Chándal era a l’escenari patrocinat per la companyia d’energia Plenitude.

A mitja tarda va anar arribant el públic, com un degoteig que finalment esdevenia un raig ja prou generós quan Manel van sortir a l’escenari Pull & Bear. Un amic feia broma: “Aquí hi ha tot el públic català del festival”. I deunidó el que hi havia. Fins i tot van aplegar alguns milers dels que just després no volien perdre’s el concert dels irlandesos Fontaines D.C. Tot i ser una actuació comprimida al format festivaler, els Manel van triomfar amb un repertori d’una desena d’imprescindibles, de Per la bona gent a Benvolgut, passant per la versió autotune d’Al mar. A més, el cantant Manel Gisbert va aprofitar l’amplitud de l’escenari per desplegar la seva particular coreografia individual, tot cames amunt barreja de David Byrne i el John Cleese del gag de les passes absurdes.

La sensació de gentada ja era evident amb Fontaines D.C. a l'escenari Estrella Damm. Hi havia ganes de ferocitat postpunk, i no les van decebre. Les guitarres, satisfactòriament estridents a temes com Sha sha sha, i la veu desafiadora de Grian Chatten, com de delegat sindical d’un pub, van acabar propiciant un bon pogo a les primeres files, amb una bandera irlandesa rebregada traient el cap en el brogit de la batalla. A vegades els festivals sí que reprodueixen la intensitat d’un concert en una sala, i l’amplifiquen quan sonen himnes tossudament melòdics com la magnífica Jackie down the line amb què els irlandesos van tancar un xou memorable. Per cert, just abans havia sonat un petit fragment d’Alternative Ulster de Stiff Little Fingers.