El Pony Pisador: "Ens vam proposar tocar folk català més de pressa"

BarcelonaEl Pony Pisador és un dels projectes més singulars de la música catalana, per estètica, per ètica i per la manera de reflexionar sobre l'ofici. "Necessitàvem fer un disc que generi un impacte prou gran a Catalunya, perquè l'acudit de La noble vila de Su i El llom del diplodocus comença a fer-se vell, i arriba un moment que ja no et riuen la gracieta", admet Ramon Anglada, un dels membres del grup que completen Guillem Codern, Martí Selga, Miquel Pérez i Adrià Vila. El disc en qüestió és Ocells (Guspira, 2024), la presentació del qual serà l'1 de març a la sala Paral·lel 62, dins del cicle Curtcircuit.

El Pony Pisador va néixer per l'amor a les cançons marineres, les sea shanties de la tradició anglosaxona, i el folk irlandès. Amb aquestes veles i cantant en anglès i català, van voltar pel món escampant les tonades de discos com Yarr's i trons! (2016) i Matricular una galera (2019). Del confinament pandèmic en va sorgir Jaja salu2 (2021), un àlbum amb cançons de tall més humorístic com La noble vila de Su iLa confraria del menhir, que els va obrir al públic familiar. Després va arribar It's never too late for sea shanties (2021) i l'any passat The longest pony, la col·laboració amb el grup anglès The Longest Johns que va significar "la culminació d'un procés". "Vam començar a cantar sea shanties perquè érem fans de The Longest Johns, i hem acabat fent un disc amb ells. En aquest camí, molt més amunt no arribarem", diu Anglada. Tocava sacsejar el timó buscant "altres sonoritats". Han mirat més cap al Mediterrani, i per això a Ocells hi ha més música tradicional catalana, italiana, balcànica i, bé, alguna concessió a l'Atlàntic gallec i al punk celta dels bostonians Dropkick Murphys. "És com si haguéssim acabat un arc de One Piece: hi ha tota una aventura, s'acaba, derroten un enemic, i llavors els mateixos personatges van a una altra illa i tenen un altre enemic. És una mica el que ha passat amb els shanties", sintetitza Anglada.

Roda el món, i torna a la cançó de taverna catalana...

Arribar a Ocells ha passat també per anècdotes menys divertides però, això sí, molt eloqüents. "L'any passat, després d'un concert, estàvem fent unes cerveses amb gent que havia vingut a l'actuació, i els vam demanar una llista, un top 5 de cançons nostres. Totes les que van triar eren del disc Jaja salu2 (2021). Havíem publicat molt material després, hi havíem invertit moltes hores, però continuàvem sent el grup de La noble vila de Su. Calia fer-hi alguna cosa", diu Anglada.

"La decisió de fer música pensant en una altra sonoritat també sorgeix arran dels viatges. Quan anem a altres països, sobretot del món anglosaxó, la gent s'estranya que no fem la nostra música. A més a més, si vas a un lloc on ja hi ha molts grups que fan el mateix que tu i millor, és difícil destacar. Així que hem escombrat cap a casa pensant que potser pagava la pena fem una cosa més arrelada", explica Anglada. Dit i fet, al disc Ocells hi ha melodies de la polca del cop de peu i del ball de contradanses boges de Solsona, fandangos valencians (amb la col·laboració de Jonatan Penalba), cançó de taverna, compassos d'amalgama i, a la cançó L'espantaocells, fins i tot "la sonoritat medieval" de la viola de roda inserida en un tema que recull alhora la influència del grup de metal Blind Guardian i la del cançoner de cau dels Esquirols, de tornades que es repeteixen com a cua de les estrofes.

En altres casos, com Un pardal al got de vi, apareix l'esperit tavernari del festival Càntut de Cassà de la Selva. "Ens hi vam fer molt, amb els Germà Negre (el grup banyolí de folk), i se'ns va acudir fer una cançó de taverna de vi com les de Jaume Arnella, tot plegat en aquesta línia de mirar més cap a casa en comptes d'anar cap als The Dubliners, que és el que hauríem fet abans", recorda Anglada, que admet que fa temps no era precisament fan del folk català: "Perquè és lent, perquè està molt pensat per al ball, i a nosaltres ens agrada tocar molt ràpid. En canvi, a Irlanda i Escòcia, la música per ballar té un espai, però els grups que toquen per tocar ho fan molt ràpid, i mola. Aleshores, ens vam proposar tocar folk català més de pressa". D'aquesta negociació entre l'arrel catalana i la velocitat en surten cançons com Rafa el Garrafa, el gafarró del Garraf, agafa garrofó per guanyar-se les garrofes. Aquesta celeritat també ventila Strelitzia, la cançó en què col·laboren les Tarta Relena. "Vam coincidir amb elles en uns premis Enderrock i ens ho vam passar molt bé. Vam comprar una col per fer photocols: fèiem fotos amb la col", recorda Anglada sobre la trobada amb el duo. "Són boníssimes", afegeix.

Quan Austràlia va perdre una guerra contra els emús

El disc nou del grup barceloní va agafar un caràcter conceptual al voltant dels ocells arran de dues cançons, Gran manual per identificar ocells i La guerra de l'emú. La primera és la baula que connecta el món d'El Pony Menut amb el nou caminar d'El Pony Pisador. L'altra explica un dels episodis més ridículs de la història d'Austràlia. El 1932, en un context de crisi econòmica i davallada dels preus del blat, milers d'emús (l'ocell nadiu més gros d'Austràlia) van emigrar cap a l'occident del continent, on van ocupar terres de conreu. El govern australià va autoritzar fer servir metralladores per matar els emús, però les aus es dispersaven en grups petits que feien poc efectiu el foc de les armes automàtiques. La cançó d'El Pony Pisador adopta el punt de vist dels emús, "com en una cançó de revolució dels Obrint Pas". "El setembre de l'any passat vam visitar una granja d'emús a Austràlia, i hi vam generar un vincle molt divertit –assegura Anglada–. També és cert que a la gent d'Austràlia no els fa gaire gràcia, perquè van ser la riota de mig món. Aquella operació militar va ser un desastre; per a ells, simplement va ser malgastar molta munició. Va ser molt menys èpic de com ho expliquem nosaltres, però és que fa molta gràcia que un país perdi una guerra contra uns animals".