Pol Batlle: "Mostrant les vulnerabilitats et fas més fort alhora"

BarcelonaPol Batlle (Gavà, 1992) viu un moment especialment dolç. Forma part de la banda de la seva parella, la cantant i trombonista Rita Payés, ha sigut pare i acaba de publicar Salt mortal (2022), el primer àlbum després de tancar etapa amb el grup Ljubliana and the Seawolf. El disc, en què col·labora Payés, avança gronxat per un folk metafísic que el fa certament únic.

Al disc hi ha una exposició de vulnerabilitats que no és habitual en la música actual, que és més d’afirmació, sobretot quan canta un home.

— No sé si soc un home, això no ho tinc clar. He de descobrir-ho perquè hi ha moltes coses que em passen que no em fan sentir reflectit en el gènere masculí. Encara que tampoc marco cap distància, simplement ho accepto. Vaig néixer amb els genitals masculins i així em diuen, i tampoc m’importa gaire. Suposo que sí que vull trencar una mica amb la forma de fer actual, en què molts artistes el que fan és blindar-se i explicar històries més superficials o que tenen com a propòsit captar audiència. A mi això no m’interessa gaire. Ara estic molt bé, en un moment molt dolç, però no ha sigut sempre així. He passat per moments superdurs, tant professionals com familiars, i suposo que això es veu reflectit al disc. De tota manera, mostrant les vulnerabilitats et fas més fort alhora. Tota aquesta gent que no ho fa i que té tanta exposició a l'èxit, al final suposo que pateixen molta ansietat en silenci.

És possible.

— No tinc un objectiu clar, ni vull ser famós. Vull fer música i disfrutar-la. No miro més enllà d’això.

Parlaves d’un moment feliç: tant artísticament com pel fet d’haver sigut pare fa poc.

— Exactament. S’han ajuntat diverses coses, i molt fortes emocionalment. Si hagués de resumir-ho, diria que és una alenada d’aire fresc.

Quan vas plantejar el disc ja el pensaves amb la veu de la Rita?

— Què va ser abans, l’ou o la gallina? Realment, el moment de decidir fer el disc va ser força improvisat. Jo tenia una banda, Ljubiana and the Seawolf; feia molts anys que hi dedicàvem molt d’esforç i amb la pandèmia vam decidir deixar-ho córrer. Llavors l’acte més fàcil i directe per poder continuar fent música era agafar una guitarra i tocar a tot arreu. Els festivals grans no estaven fent res i l’única possibilitat de tocar era en llocs petits un altre cop. Just després del confinament vaig començar a quedar molt amb la Rita i vam fer alguns concerts. El Jordi Casadesús em va dir que hauria de fer un disc i li vaig agafar la paraula.

Però Jordi Casadesús no hi participa.

— No, no hi ha participat, però sí que vam fer unes gravacions a la Jazz Cava de Vic just després del confinament, i ell em va animar a fer el disc.

A més de la Rita, hi ha un tema, Circular, en què col·labora la Sílvia Pérez Cruz. Com va ser?

— Estava en el procés de gravació i un dia la Sílvia em va dir: "Convida’m a cantar uns cors". I vaig pensar: "Però com t’he de fer cantar a tu uns cors..." Al final li vaig dir de mirar de fer alguna cosa a la cançó Tiempo, però de seguida vaig recordar que tenia un tema instrumental i l'hi vaig enviar. L'endemà havíem quedat per gravar les veus de Tiempo, i quan em vaig presentar a casa seva, em va dir: "Anit vaig estar escoltant el tema que em vas enviar i he escrit això". Vam passar dels cors olímpicament i vam gravar Circular. És un honor, perquè és una lletra que parla de mi, m’afalaga i alhora em fa impressió. Trobo que és una cosa molt especial. No m’havia passat mai.

Fa molt que coneixes la Sílvia?

— No, no gaire. Ens vam conèixer després del confinament. No fa ni dos anys.

Déu-n’hi-do com t’ha canviat la vida després del confinament.

— Sí, pensava que seria una època de pa i aigua, però la veritat és que no em puc queixar.

Quina música t’ha influït en aquest disc?

— En el cas de Circular, va ser una influència claríssima de l’Elisabeth Roma, la mare de la Rita. Feia molt que la veia tocar amb la Rita i, a més, vaig gravar dues cançons per a Como la piel, el disc de la Rita i l’Elisabeth. De cop estava envoltat d’aquestes guitarres clàssiques i d’aquesta manera de tocar-les. Però els discos són supereclèctics perquè barregen molts gèneres, i aquest és una barreja de tots els grups que he mamat i que són anglòfons, i de la música brasilera, el jazz i la cançó d'autor que he estat escoltant... També hi ha electrònica i coses experimentals. Algú que m’ha influenciat molt és Sufjan Stevens, que ve d'un món molt acústic i que té un caràcter supermàgic.

Escoltant el disc m’imaginava que et trucava Sufjan Stevens per quedar una tarda amb ell i Devendra Banhart, sobretot escoltant Artistas y toreros.

— [Riu] Que fort. Vaig conèixer el Devendra amb un tema que es deia Carmensita, en el videoclip del qual sortia la Natalie Portman. Fa molts anys i sí que em va tocar, sí.

Com t’ho faràs, per combinar la teva gira amb la de la Rita?

— Ho farem amb molt de compte. De tota manera, no ho veig com una muntanya molt grossa, sinó com una cosa que em ve molt de gust i que viurem en família, que és molt guai. Una altra cosa seria anar-me’n sol de gira i estar lluny de la família en aquest moment tan important. I és ben bé al revés: anem tots junts a tot arreu, i això facilita molt les coses. Després hi ha dies de tot: si la nena està alterada, doncs el dia se’t pot complicar una mica més, però en realitat estic molt feliç de poder fer això tan ben acompanyat.

Li veus algun sostre artístic, a la Rita?

— No, la Rita no es fixa límits. Accedir a fer totes aquestes cançons amb mi ja diu molt d’ella, venint del jazz i de circuits que a priori poden semblar tan tancats. Tanmateix, un cop he posat un peu en aquest món i he començat a conèixer tota aquesta gent del jazz, he vist que són molt més oberts del que pot semblar a primera vista. El futur de la música és la mescla, el mestissatge. És el que ens ha donat aquest segle XXI: barreja i informació, per a les coses bones i les dolentes.

Per cert, com vas arribar a fer la versió de la cançó La manzana, que cantes a duo amb la Rita?

— És una història molt particular. Tinc uns amics, l’Álex i el Víctor, que són els fills del Gabriel Hernández [un psicoanalista murcià]. Ells van voler fer un regal al pare: publicar a les plataformes les cançons que el Gabriel, que no es va dedicar professionalment a la música, havia fet els anys 80 i que havia gravat en una cinta [Mayo del 82]. Escoltant-les em vaig enamorar d’aquest món supersensible. Alhora em va fer molta pena que personatges així hagin passat desapercebuts a la indústria musical. Quina pena que a aquest senyor no l’hagi escoltat ningú. Vaig voler versionar-lo per honorar totes aquestes veus silenciades. La majoria de músics han de fer altres coses perquè aquí la música no s’acaba de valorar tant com caldria, perquè darrere d’aquest món hi ha molt d’esforç i fa molta pena que passi tan desapercebut.

Esperem que no passi amb tu.

— [Riu] Bé, tampoc m’hi capfico gaire. Faig els discos perquè tinc aquesta necessitat. Bé, sí que ens afecta aquesta pressió tota l’estona, però intento deixar-ho a l’últim calaix del cervell. No m’agradaria capficar-m’hi gaire, prefereixo cuidar-me dia a dia i estar mentalment sa.

—