Les pitjors veus de la història

BarcelonaImagineu que fem una enquesta –una altra– per mirar de descobrir quin ha sigut el pitjor director de la història del cinema. Què us hi jugueu que sortiria altre cop Ed Wood? Probablement hi ha hagut directors més buits, amb pel·lícules més desastroses que Pla 9 des de l'espai –i segurament menys divertides–, però encara es recorda el cas de Wood com el més tràgic d’un director que estimava el seu art i que tot i així es mostrava absolutament incompetent per fer res bé. No era tant que fos dolent com que es creia igual o millor que Orson Welles.

LA PITJOR CANTANT DEL SEGLE

En la música del segle XX hi ha un cas molt similar, el de Florence Foster Jenkins, una rica hereva de Nova York, viuda, avorrida i apassionada per l’òpera que, quan fregava els 60 anys, es va entestar a ser soprano sense comprendre mai que no tenia veu ni oïda, que feia uns galls que feien ploure, que la seva veu era un instrument atrotinat. La gent anava als seus recitals –sempre íntims, però famosos– per riure o per tapar-se les orelles, mentre la Florence, aliena al ridícul, es creia una intèrpret comparable en brillantor i precisió a la diva lírica de principis de segle Adelina Patti.

De la vida de Jenkins, absurda i al capdavall tràgica, se n’ha fet aquest any una adaptació al cinema que tot just ara s’estrena aquí, dirigida per Stephen Frears i amb Meryl Streep en el paper d’aquella tieta ingènua que, com fos, volia cantar les àries de la Reina de la Nit a La flauta màgica, amb aquells aguts esquerps i inconqueribles que la feien quedar més a prop del gos que de l'ocell canor. Hi ha fins i tot discos enregistrats per Jenkins als anys 40, atrocitats còmiques que van estar guardades secretament, com a guilty pleasures, a les col·leccions de David Bowie o del gran director d’orquestra anglès Sir Thomas Beecham. Encara es troben: com a gag perfecte, mai s’han descatalogat.

L’HORROR... L'HORROR A TOT ARREU

Si una figura com Florence Foster Jenkins hagués existit avui, és evident que fer el ridícul li hauria sortit més barat. De tant en tant, Jenkins organitzava vetllades a casa seva, o a l’hotel Ritz-Carlton, i allà hi congregava un públic petit i fidel que, dissimulant el riure, gaudia de l’esperpent. Ara és tot molt més fàcil: només cal obrir-se un canal de YouTube, o participar en un talent show de la televisió –encara que assumint el risc de no passar el primer tall dels càstings–, per demostrar fins a quin punt llunyà podem portar la nostra incompetència com a cantants. Quan parlem de les pitjors veus de la història, moltes vegades ens hem de fixar en els fenòmens marginals, en les atraccions de fira, i és per això que, en el seu dia, van tenir fama –que no vol dir èxit– gent com Cañita Brava. Moltes vegades oblidem que la música és un concepte més elàstic que el de música ben interpretada –una veu black metal no és necessàriament dolenta, només respon a unes altres regles–, i tot això obre la porta a nocions com la desafinació, l’acudit o el crim estètic, o també a un de més ambigu: el de cantar malament.

Què vol dir cantar malament? Són Alicia Keys i Ariana Grande, per exemple, bones cantants? I Barbra Streisand? Si les comparem amb les veus treballades al conservatori per executar el bel canto operístic, és evident que els falta tècnica, capacitat de respiració, flexibilitat. Però una de les lliçons que ens ensenya la música popular del segle XX és que, en una era tecnològica dominada pel micròfon i la ràdio, on ja no cal una amplificació natural, qualsevol veu pot servir si se’n sap treure bon partit. Frank Sinatra no era Caruso, és cert, però el seu carisma era perfectament homologable. Per sort, Sinatra tampoc era Julio Iglesias, molt més descuidat en la higiene vocal –que no bucal–, un exemple evident que, en l’era del pop, s’accepta la imperfecció si trobem la manera de dissimular-la amb bon màrqueting, glamur i sexe.

Quan busquem llistes sobre les pitjors veus, normalment trobem una relació d’estrelles pop que no es caracteritzen per les seves condicions naturals pròpies del rossinyol. N’hi ha que, educades en escoles exigents com el gòspel o el soul, o en la cançó dramàtica i el musical, impressionen sense que la tecnologia en camufli les carències: Tom Jones, Raphael, Beyoncé, Mariah Carey, entre una munió infinita. Però estem en un moment en què ni tan sols podem saber quan una veu és natural o ha rebut el retoc quirúrgic de filtres d’estudi com l’Auto-Tune, un programari que permet afinar un enregistrament imperfecte. Quan les estrelles del pop surten de la seguretat de l’estudi i s’enfronten a reptes reals, és quan coneixem les seves debilitats: Katy Perrycaçada fent playback en un concert, o Britney Spears evitant el playback, però desafinant greument, en la gala d’uns premis, sense oblidar Enrique Iglesias –¿recordeu aquell àudio mític?– cantant en una ràdio, amb el micro suposadament tancat, desafinant com una truja.

La música de les últimes dècades en va plena, de Florence Foster Jenkins, tot i que el drama ja no és pas tan evident. Llevat de les grandíssimes veus, que són poques, totes les veus del pop són, probablement, les pitjors veus de la història –o sigui veus convencionals–, i aquesta democratització de la incapacitat, corregida per un exèrcit de productors i tècnics, és la que ens obliga a buscar veus realment fora de la norma, o més enllà fins i tot. Els límits els trobaríem en terrenys tan espinosos com la malaltia mental –allà és on tenim Daniel Johnston, icona de l’indie diagnosticada amb esquizofrènia que no pot evitar fer una veu tremolosa i infantil que, tot i l’heterodòxia i la imperfecció, ens sona també tendra–. En anglès, a Johnston se’l consideraria un outsider –algú fora de la norma–, que és un concepte diferent del de misfit, el marginal que produeix rebuig.

Fa un temps es va posar de moda recopilar aquestes rareses còmiques: a Anglaterra existeix un disc col·lectiu titulat precisament Misfits (Volume, 1996), on hi havia cançons humorístiques, versions de The Clash amb ukelele o una àvia fent rap, i aquí encara circulen per canals secrets els vuit volums de la sèrie Spanish Bizarro, una col·lecció d’atrocitats i perles de culte amb bon humor on hi trobàvem des d'El Fary fins a la grandiosa versió que el Príncipe Gitano va fer d’Elvis (In the ghetto). Una reserva espiritual del despropòsit que no és patrimoni de cap cultura –busqueu discos alemanys del gènere schlager, per exemple– i que regna ara a internet, el paradís del friqui.

No hi ha hagut, d'ençà que YouTube es va consolidar com el mitjà hegemònic en la circulació de música després de superar la ràdio i la televisió –i, per descomptat, tota la indústria del disc–, un cas més flagrant de mofa i escarni que el que es va donar amb Rebecca Black, una noia que va acumular milions de visites en qüestió de dies quan va començar a circular per la xarxa Friday, ràpidament titllada de la pitjor cançó de la història per raons diverses, com l'estupidesa de la lletra i, sobretot, el poc dissimulat retoc de la veu, només per tapar la incapacitat de la jove Black –com Florence Foster Jenkins, un cas de persona amb massa diners, un somni que li quedava gran i la poca humilitat per acceptar les seves limitacions– per cantar amb un mínim de talent natural.

El problema de les veus horribles no és que ho siguin –m'hi jugaria el que fos que vostè i jo faríem ploure–, sinó que vulguin ser preses seriosament. Com a mínim, les Florence Foster Jenkins del futur s’haurien de conformar a ser un producte d’esbarjo, sense cap més pretensió, i allà és on tenim el seu gran relleu conceptual a internet. Busqueu-lo: es diu Maestro Wenarto i és un senyor de Seattle flipat per l’òpera que gestiona un canal en què, tot sovint, canta les seves àries favorites. Ni les fa bé ni té l’extensió vocal per arribar a totes les notes, però ho enregistra en roba interior o amb els seus amants ocasionals fent de figurants, de manera que transforma la seva feblesa en una virtut presentant-ho tot com una paròdia. Tant de bo, llavors, més Maestros Wenartos facin jugar la veu dolenta en una lliga pròpia, i la converteixin en un gènere a part.