Philippe Jaroussky reivindica el Barroc tardà

Entre les moltíssimes virtuts del contratenor francès Philippe Jaroussky hi ha la tria del repertori que interpreta i la dels músics que li són confidents a l’escenari. I el concert de dilluns al Palau ho confirma, amb resultats més que òptims. Pletòric i en bona forma, però sense aquella rodonesa en els greus que tenia fa una dècada, Jaroussky va exhibir una florida mostra del Barroc tardà en matèria operística, amb peces de Hasse, Valentini, Traetta, Bernasconi, Ferrandini, Jommelli i Johann Christian Bach. Una reivindicació en tota regla de compositors que ja no són una raresa, gràcies a recents apostes discogràfiques i a intèrprets que, com el mateix Jaroussky i altres contratenors, els han reivindicat amb cert èxit. I és que, certament, Hasse o Jommelli mereixen un lloc d’honor al costat dels més ben posicionats Händel o Vivaldi, i que gràcies a músics com el contratenor francès tenen avui un lloc preeminent en sales de concert o en determinats teatres d’òpera.

Com deia, Jaroussky es va presentar en plena forma, però li ha passat factura la immersió en un repertori –com ara el romàntic– que no li escau. Això explica que alguns signes de desgast es fessin palesos en una veu que, tot i estar revestida de l’artificiositat contratenoril, sempre ha tingut la gràcia de semblar natural.

I si s’esmentava més amunt la bona tria que el cantant sempre fa dels músics acompanyants, no podia ser millor opció la presència de Le Concert de la Loge, conjunt ben dirigit i concertat pel violinista Julien Chauvin, tant en l’acompanyament de les àries com en els fragments instrumentals de Hasse, Leo i Jommelli. Versions, en definitiva, pulcres, refinades i gens amanerades en la seva execució i resolució.

No cal dir que el nombrós públic que gairebé omplia el Palau de la Música va ovacionar tothora un dels intèrprets de música barroca més apreciats entre nosaltres. I és que el carisma i la presència escènica també juguen un paper fonamental en qui és, per damunt de tot, un gran músic. I al servei d’un repertori cada cop més normalitzat a casa nostra. Com ha de ser.