Els Pets, un nou embolcall

Avui s’estrena La vida és molt avorrida sense el teu cos, el primer senzill de Som, el nou disc d’Els Pets. Enregistrat al Teatre de Cal Eril sota la producció de Joan Pons, l’imminent àlbum de la banda de Constantí (es publicarà el 19 d’octubre i l’estrenaran al Liceu el 16 de desembre) és el nou capítol en una progressió modèlica que els ha dut a significar-se com una referència capital en la història del nostre pop. Per a Lluís Gavaldà, però, el gran mèrit d’Els Pets és “haver tingut èxit amb un nom com aquest”.

Els noms de grups, és cert, mai han sigut el seu fort. Només cal recordar que abans d’Els Pets van ser Condons Adulterats, la banda de techno punk destraler que Gavaldà va formar amb el seu amic d’infància Ismael Sabaté. El Lluís tocava una guitarra de cinc mil peles impossible d’afinar. L’Ismi, que cantava una mica com el Johnny Rotten dels Sex Pistols, un Casiotone atrotinat. Tot i la precarietat en recursos, tenien un fotimer de cançons, com Soc català i porto barretina, una mena d’himne paròdic del catalanet de la ceba. “En aquella època, tot el que feia flaire de xirucaire i pujolisme em semblava molt carrincló”, explica Gavaldà. “Una altra de les cançons es deia Marta Ferrusola, toca’m la titola. Era una lletra força insultant”. L’Ismi i el Lluís s’ho passaven bé però els faltava un bateria, i al poble en tenien un de brutal, Joan Reig. Quan li van proposar, el Joan els va dir que entrava al grup però que estaria bé buscar un baixista. L’únic amic que tenien que sabés fer tres acords amb la guitarra era Falin Cáceres. No hi havia una altra opció, ell s’havia de fer càrrec de les quatre cordes. Condons Adulterats es van desintegrar poques setmanes després. O més ben dit: es van reformular en Els Pets, el nou grup que el Lluís, el Joan i el Falin van formar sense l’Ismi. Des d’aleshores han passat dotze treballs d’estudi i una evolució espectacular.

Un grup molt viu

“Abans de començar a fer Som -apunta Gavaldà- vam xerrar entre nosaltres i vam creure que era necessari i oportú trobar algú que ens fes fora dels llocs comuns. Quan portes molts anys fent una mateixa cosa, el més normal és que et creïs una zona de confort de la qual et costa molt sortir”.

Els Pets havien passat més d’una tarda discutint com seria d’interessant que Joan Manuel Serrat treballés amb Refree, o Jaume Sisa o Pau Riba amb Ricky Falkner. “És una manera de treure’t de sobre totes les inèrcies i les rutines que l’únic que fan es que et repeteixis una vegada i una altra i acabis sent un succedani d’un succedani de tu mateix”. No és estrany, doncs, que cinc anys després de L’àrea petita (2013), quan s’han hagut de tancar en un estudi ho hagin fet a casa de Joan Pons, el geni tranquil rere El Petit de Cal Eril. “És una decisió que comporta una mica de risc -admet el cantant-, perquè quan vam començar la gravació no sabíem on aniríem a petar”. A això cal sumar-hi que decidir treballar amb algú molt més jove també comporta una dosi d’humilitat. “La reacció més natural seria pensar que aquell marrec no ens pot ensenyar res de res. Però el Joan ens ha ensenyat moltíssim, i el que més destacaria és que ens ha fet fer pinya”. Per a Gavaldà, fer un disc és un procés molt més solitari: vas a l’estudi, graves la teva part i te’n vas. Aquest cop tot ha sigut molt diferent. “Vam passar un mes a principis d’estiu a casa del Joan, a Guissona, i molt probablement ha sigut la vegada que hem estat més units. Vam crear una espècie d’hàbitat en què hi havia moltíssima complicitat, i això s’ha notat molt en el disc”.

“És cert, vaig insistir molt en això de la pinya”, corrobora Joan Pons. “Un dia li vaig dir al Lluís que jo també produïa discos i ell, de conya, em va dir que Els Pets estaven a un altre nivell, que encara era massa petit per treballar amb ells. Temps després vaig escriure-li per una altra història i vaig acabar dient-li que havia fet 35 anys i que ara ja era gran, que estava preparat per produir-los. Mesos mes tard em va trucar per dir-me que volien que els produís el seu nou disc. Em va fer una il·lusió tremenda”. Per a El Petit de Cal Eril, el més sorprenent de l’experiència ha sigut comprovar que, sense perdre la seva essència, el Lluís, el Joan i el Falin han sigut totalment permeables i receptius als seus suggeriments i propostes. “M’ha sorprès que després de tants anys encara tinguin ganes d’experimentar. S’han arriscat, però ells no ho han viscut com un risc sinó com la manera de reformular i enriquir el seu so. Porten un munt d’anys tocant però no s’han acomodat, són un grup molt viu”.

Evolució i revolució

La discogràfica Discmedi tot just s’havia fundat i el seu director Àlex Eslava havia de decidir entre pagar el primer disc de la banda de blues rock de Sabadell Bars o l’àlbum de debut d’una simpàtica orquestra desafinada de soul punk de Constantí, Els Pets. Van produir els primers, i als segons els van proposar que si es pagaven el seu disc ells els distribuirien. Els Pets van enredar els seus pares perquè els avalessin i amb el crèdit que els van donar a Caixa Tarragona van costejar una de les obres seminals del Rock Català. “És un disc molt entranyable, però... té molt sentit de l’humor i és irreverentment alliçonador. El gran problema és que, més enllà de les carències de so, a nivell estilístic és una macedònia bastant indigesta”.

Els Pets viurien el seu primer gran moment d’inflexió amb Calla i balla (1991) i el single S’ha acabat. “Si del primer n’havíem venut 8.000 còpies, que per a nosaltres era una passada, amb Calla i balla es va disparar. Més encara amb el concert del Sant Jordi, que ens va ajudar a presentar-nos a Barcelona i a tot Catalunya”. Fruits Sex (1992) va ser un pas en fals, un disc fet amb les presses de qui té por de perdre l’onada de l’èxit, i Brut natural (1994) un treball de transició amb què van començar a acotar el so del grup. “Vam adonar-nos que el que realment funcionava amb nosaltres eren els temes de pop de l’escola dels Beatles”. Aquesta evolució va prosseguir amb Bon dia (1997), un dels discos més venuts de la història del pop-rock a Catalunya, i va assolir el seu zenit amb Sol (1999), el millor disc d’Els Pets... fins ara. “El ressò de la popularitat de Bon dia em va trasbalsar. Sol és un disc fruit de la ressaca de l’èxit. També és el primer disc realment bo d’Els Pets, que va trencar amb la imatge que molta gent tenia de nosaltres, de poc discurs musical i molt discurs ideològic”.

A partir d’aquí els de Constantí van encadenar una sèrie de discos notables però previsibles. Respira (2001), Agost (2004), Com anar al cel i tornar (2007), Fràgil (2010) i L’àrea petita (2013) -ja amb RGB Suports- són molt bons treballs, però ara més americana, ara més soul, fets amb la mateixa fórmula.

A Som ens trobem amb Els Pets dels últims 20 anys però diferents. Joan Pons ha fet trontollar i la sacsejada els ha fet treure tot el seu talent. És un àlbum de pop tardorenc i madur, captivador i elegant, amb una col·lecció de melodies superbes (la inicial Wittgenstein, la duríssia i corprenedora Corvus, la rockera Llavis nous i la preciosa Laia, sobre una dona amb càncer). “Has d’aspirar a fer un disc totalment revolucionari, que no soni absolutament a res del que has fet abans”, assenyala Gavaldà. “Si aspires a això, amb una mica de sort acabaràs fent un disc que sonarà a tu però una mica diferent. Perquè les teves inèrcies, la teva manera de compondre, de tocar i de cantar, això ho portes a sobre i ho portaràs sempre a sobre. Si una cançó la fa Joan Reig sempre sonarà a Joan Reig. I si la fa Lluís Gavaldà sempre sonarà a Lluís Gavaldà, encara que treballis amb el productor més experimental de tots. Però com a mínim has d’intentar que l’embolcall sigui diferent, perquè si no t’estaràs repetint eternament. Això és el que hem intentat fer a Som ”.