El Petit de Cal Eril: “Als 65 anys obriré un bar que farà cantonada”

REW

<<

Si de casa teva en diuen Cal Eril i tu ets el menor de quatre fills, són faves contades. El Petit de Cal Eril es diu Joan Pons, però això no ho sap tothom. A la casa familiar de Guissona va compartir habitació “amb un germà punk” en què s’emmirallava i va conviure amb el jazz que fascinava el seu pare i amb els cantautors, gentilesa de la mare. “No crec que hagin influït en la meva música, però sí en la meva persona”. De nen, els hiverns rudes del poble van confinar el seu lleure als interiors. “Anava molt a la biblioteca, feia taekwondo, futbol sala, handbol...” També va passar per l’escola de música, però sense gaire aprofitament. “L’altre dia, fent endreça vaig trobar notes d’aquells anys, i tot eren insuficients: dèficit d’atenció, dèficit en pràctica, dèficit en tot. Sort que després ho vaig corregir pel meu compte”.

Amb els companys d’institut, a Tàrrega, va començar a tocar. El seu primer grup es deia Askatu -”Jo no hi tinc res a veure, el nom ja hi era”- i feia ska. “En aquella època estava molt de moda”, recorda, i es van fer un tip de fer concerts, especialment de teloners en festes majors. “Teníem 15 anys. Molts cops arribàvem als llocs d’actuació i els de seguretat no ens deixaven passar perquè érem menors d’edat; ens havien de rescatar els organitzadors dels concerts”. Després van venir altres grups i altres estils, i en va aprendre una lliçó bàsica: “Vaig veure que és molt difícil fer cançons en grup. Les cançons les fa una persona. Després el grup les pot produir, modejar, instrumentar, arranjar, fer-se-les seves...”

PLAY

>

El seu present s’endinsa ben a fons en aquella lliçó del passat, perquè va voler crear un nou grup, El Petit de Cal Eril, per a ell sol, com a reacció contra tot el que havia viscut. “Va ser només l’espurna; de seguida es va convertir en un projecte comuntari. Però les cançons sempre les faig sol”. Aquella espurna va anar creixent i consolidant-se. Els cinc components d’El Petit de Cal Eril van tocar el cel amb un treball, La força (2016), que va significar un moment excel·lent per al grup. El van tocar en prop de 90 concerts i el Joan va voler aprofitar l’embranzida i la bona entesa entre els cinc músics que conformen l’Eril per crear el nou treball discogràfic. Un treball que per nom té un símbol en forma de triangle; i té molt de sentit: el disc està plantejat en tres parts de tres cançons cadascuna, enregistrades en tres espais diferents i especials: una casa de palla a la Garrotxa, el Teatre Ca l’Eril de Guissona i l’estudi Figure 8 de Brooklyn.

Al Joan Pons li sembla més difícil fer cançons ara que al principi: “Ara tinc molts més prejudicis, moltes més influències pròpies, m’hi penso molt més”. Però en aquest disc triangular ha trobat una fórmula que li ha permès retrobar-se amb l’espontaneïtat. Va fixar les dates d’enregistrament (tres dies per estudi) abans de tenir les cançons fetes. I això l’obligava a escriure-les molt ràpidament, dos o tres dies abans d’enregistrar-les. Frescor garantida, però sense renunciar al rigor. “Soc molt exigent, especialment amb les lletres; si no em convencen les descarto”.

FF

>>

El futur immediat del Joan i d’El Petit de Cal Eril és ple de concerts. A més de liderar el seu propi grup, és bateria de la carrera en solitari de Ferran Palau d’Anímic (“És com el meu germà, veiem la música des del mateix lloc i el que ens interessa és l’emoció”). “Farem la gira junts -avança-. La gràcia que tenim és que podem tocar en llocs molt diferents, al Primavera Sound i al Festival Vida o en un festival de poesia. Durant un temps em va semblar una mica preocupant, com si la gent no sabés on classificar-nos. Ara m’encanta. No fem música d’estil, sinó que fem el nostre estil i podem encaixar en molts llocs”.

Entre els projectes que li agradaria dur a terme algun dia hi ha el de dirigir una pel·lícula (va estudiar a l’Escac i es va especialitzar com a tècnic de so). De cara al futur-futur, descarta seguir fent de músic. “Als 65 anys obriré un bar que farà cantonada i funcionarà de set del matí a dotze del migdia i de set de la tarda a dotze de la nit. Els dijous hi haurà música en directe”.

Bé, sent sincers, també té un altre pla, que malauradament sembla de la raça de les utopies. “M’agradaria veure com s’acaba amb la precarització de la música, de l’art i la cultura en general”, explica. A gran escala. I també a petita: poder contractar algú que els faci de xòfer cap als concerts i s’ocupi de carregar i descarregar la furgoneta, no haver de patir pels pagaments d’IVA i autònoms i pel sou magre al final de mes. “L’art i la cultura pateixen un problema molt greu d’educació. I m’agradaria que en el nou país que es vol construir això sigui diferent”.