BarcelonaEn una escena de la pel·lícula Tár, la directora de l'Orquestra Filharmònica de Berlín, Lydia Tár (Cate Blanchett), decideix interpretar el Concert per a violoncel en mi menor d'Edward Elgar. Just fa uns dies que una jove violoncel·lista volta per l'orquestra esperant obtenir una plaça. La noia ha robat el cor a la directora, que en comptes de confiar el concert a la violoncel·lista solista amb més experiència diu que farà audicions per triar qui l'interpreta. I passa el que es veia a venir: la jove intèrpret aconsegueix la plaça i després Lydia Tár se l'emporta de viatge a Nova York amb l'excusa que ha de presentar un llibre. Entre viatges en taxi i habitacions d'hotel, la directora insinua a la noia que vol compartir la nit amb ella.
La pel·lícula dirigida per Todd Field s'ha convertit en tema de debat tant dins com fora del món de la clàssica. El film opta a sis Oscars, entre els quals el de millor actriu per a Cate Blanchett, que, amb el paper d'aquesta directora severa, apassionada i abusiva, s'ha guanyat gran part de la crítica cinematogràfica. Però la decisió de reflectir situacions d'abús de poder, i sobretot el fet que qui les exerceixi sigui una dona, ha provocat malestar i decepció en el sector de la música clàssica.
Les dinàmiques que utilitza el personatge de Lydia Tár –manipulació psicològica, misogínia i vexacions– no són noves en el món de la clàssica. "A mi no m'ha passat, però sé que aquestes situacions han existit. Conec el cas de fa temps d'una noia molt jove i d'un director que volia incorporar-la a la seva orquestra. Li transmetia unes mostres d'afecte i creuava uns límits que, per fer música, no cal", assenyala la violinista Marta Cardona, concertino de l'Orquestra Simfònica del Vallès. "El poder és molt fort, sobretot en els nivells més alts. Amb els caixets que es mouen entre directors d'orquestra i cantants, arriba un punt que juguen amb vides com si juguessin al Monopoly", afegeix la violinista.
Tot i això, professionals de dins del sector subratllen que es tracta d'una manera de fer molt lligada al passat. "Aquest tipus de dinàmiques s'havien perpetuat al llarg del temps, però actualment no les percebo. Un director despòtic, amb actituds paternalistes i dictatorials, ja no és acceptat pels músics. Si passés tindríem una revolta interna", diu el director de L'Auditori, Robert Brufau. Des del seu punt de vista, aquesta manera de relacionar-se "pertany a personatges del passat" que formaven part "de les orquestres però també de molts altres espais de la societat".
Una dona poderosa en un entorn masculinitzat
La gran espina de la pel·lícula es troba en el fet que qui tingui el poder i l'utilitzi per abusar-ne sigui una dona. En un entorn extremadament masculinitzat –a Espanya només un 5% dels directors d'orquestra són dones (8 directores, 167 directors), segons un estudi de la SGAE–, la pregunta principal que plana dins del sector és per què no han triat un protagonista masculí. "S'està explicant una història que és una falta de respecte a la lluita de les directores. Presenten una directora en la pitjor expressió humana i el públic que no és melòman podria interpretar que és normal. Em sembla cínic i perillós", subratlla la mezzosoprano Anna Alàs i Jové. Des de la seva experiència, destaca que "encara queden algunes figures dins el sector que practiquen l'abús de poder", però "la gran majoria són homes, directors d'orquestra, d'escena i artístics" i formen part "d'una vella escola heretada".
Com ha passat en molts altres àmbits de les arts escèniques, al món de la clàssica hi ha hagut una presa de consciència i certes actituds ja no són tolerades. "Al segle XX, erròniament, es relacionava ser geni amb ser mala persona. Avui dia l’humanisme ja no accepta aquesta justificació. Ara som crítics amb tots els grans genis de les arts i el poder del director d'orquestra ha pivotat cap a altres bandes", assenyala Alàs i Jové.
A la pel·lícula, l'abús de poder també impacta en les directores assistents que acompanyen Lydia Tár. Una ex directora assistent demana feina en altres orquestres, però totes li tanquen les portes perquè Lydia Tár diu que serà un malson per a ells, que és una persona inestable i exigeix que ningú la contracti. "Malauradament, conec casos de directors d’orquestra que veten algunes persones que han treballat amb ells. Els tenen agafats sense donar-los oportunitats, els prometen dirigir concerts que no arriben mai. Però tots els casos que conec els exerceixen directors homes, no dones", afirma Irene Delgado-Jiménez, directora d’orquestra i assistent de Marin Alsop a l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena.
Les similituds amb Marin Alsop
Tár està vestida de biopic i juga amb l'ambigüitat de Lydia Tár. ¿Existeix o és ficció? ¿En qui s'inspira? La directora, que va arribar a tenir un article a la Wikipedia, comparteix diversos detalls vitals amb la directora d'orquestra Marin Alsop. Totes dues són deixebles de Leonard Bernstein, lesbianes i casades amb una música de l'orquestra. En una entrevista a The Sunday Times, Alsop va dir que se sentia ofesa "com a dona, com a directora i com a lesbiana" i que "totes les dones haurien d'estar consternades davant del retrat del film, ja que representa les dones líders de la societat". Blanchett li va respondre argumentant que Tár és "una reflexió sobre el poder, i el poder no té gènere".
Alsop no té denúncies públiques d'abús de poder i Delgado-Jiménez, que hi treballa de costat, la defensa. "No tenim exemples documentats de directores d'orquestra que hagin abusat del seu poder. En canvi, sí que n’hi ha d’homes", assenyala Delgado-Jiménez. Per exemple, James Levine (1943-2021), que va ser acomiadat de la Metropolitan Opera House de Nova York el 2017 acusat d'assetjament sexual, o Plácido Domingo, que va dimitir del seu càrrec com a director de l'Òpera de Los Angeles arran de diverses denúncies.
Tár, diu Delgado-Jiménez, ha tingut un impacte directe en la seva realitat i en la de moltes directores o aspirants a directores d'orquestra: "Hem d’estar defensant-nos contínuament de la pel·lícula. La majoria de nosaltres treballem per crear un paradigma diferent d'autoritat. Em preocupa que la gent se'n vagi a casa pensant que el món de la música clàssica és el que acaben de veure al cinema".