La Pegatina amplia horitzons

Hiperactivitat, així podria titular-se el nou disc de La Pegatina si ens fixem en el ritme que porta el grup de Montcada i Reixac els últims tres anys. Entre la seva anterior referència, Revulsiu (2015), i aquest Ahora o nunca (2018) han fet concerts per tot el planeta i un projecte de big band festivalera (La Gran Pegatina), però això de pernoctar cada nit en una ciutat diferent del món (de Mèxic a Austràlia, del Japó a l’Argentina) no ha minvat la seva capacitat compositiva, que brilla en l’amalgama de ritmes d’aquest nou treball. La Pegatina s’ha allunyat unes dècimes de l’ska i la rumba de tics circenses per ampliar horitzons i mirar de reüll el merengue, la cúmbia o la bachata.

“És un disc on hem pogut madurar moltes coses i aplicar tots els aprenentatges rebuts”. Parla Adrià Salas, veu de La Pegatina, que amb aquest elapé es despulla com un escriptor que passa de mirar cap enfora a explicar que és el que té a dins: “Vaig tenir un moment clau en adonar-me de com em passo el dia fent voltes pel món sense temps per a la meva vida personal, per a la meva gent. D’aquestes reflexions, sobretot del temps que dedico al grup i a la música, en surten aquestes lletres”. Un pensament que va venir acompanyat d’una revelació, la lectura de Siddhartha, la novel·la de Hermann Hesse, que va “obrir els ulls” del cantant: “Té un missatge sobre buscar la saviesa de les diferents etapes de la vida que és molt potent”, explica.

D’aquest mix reflexiu en surten cançons introspectives, sortides de les entranyes, com la infecciosa Y volar, on parla d’un temps eteri en el qual flueixes i que “sempre trobes a faltar”, i Algo està pasando, sobre “un procés de transició cap a no sabem on”, com resumeix el cantant. Encara que La Pegatina se centri en la mirada interior, no s’oblida dels temes canònics d’amor i enyorança (Sonqueson, Solo yo ) i l’obligada reivindicació ( Ahora o nunca ).

Tot plegat completa un disc de certa “maduresa”, com reconeixen, que va de bracet amb una aposta pels ritmes llatins: “No havíem pensat que fos així, les cançons eren, com sempre, de base ska i rumba, però el Rafa [Arcaute] les ha fet mutar”, ens reconeix Adrià Salas sobre la feina del productor del disc i col·laborador de Calle 13. No és l’únic nom que apareix als crèdits d’un Ahora o nunca ple d’aparicions: Dani Macaco, Rozalén, Caligaris, Will and the People i Eva Amaral, que posa veu al primer senzill del disc, La tempestad, una cançó que aporta optimisme per a aquells moments “que se’t gira una mica la vida”.

Ara que ja pot trobar-se Ahora o nunca en format físic i digital, toca una nova i maratoniana gira, un tour que els torna a portar més a fora que dins de Catalunya: “Tenim gent que ens vol veure a tot arreu, i a més no volem cremar el públic català... No val la pena fer 100 concerts aquí i després sortir a fora, perquè ja tenim tota aquesta feina feta d’abans: de fet ara mateix tenim més públic a Madrid que a Barcelona”, expliquen. Tot i això, l’estrena oficial del disc serà avui al Festival Strenes de Girona. També els espera alguna festa major a l’estiu, on la seva música hedonista encaixa a la perfecció. ¿Això els allunya de la crítica musical? “Tinc la sensació que caminem per llocs diferents, però també has de ser conscient que no pots agradar a tothom, els gustos són els gustos”.

+ Detalls

La Pegatina

Escales de la Catedral (Girona)

27 d'abril