Pearl Jam fan valer el seu rock vitalista al Sant Jordi

BarcelonaPearl Jam són cars de veure, tant per les seves quatre visites comptades a Catalunya durant els 30 primers anys de carrera com pels 165 euros que costaven les entrades de pista del concert que van oferir ahir al Sant Jordi. Un preu difícil de pair per als fans de la banda, no només perquè l’entrada de l’anterior concert a Barcelona, del 2018, costava només 98 euros (l’increment és, per tant, del 68%), sinó perquè molts encara recorden que, tot just fa 30 anys, el guitarrista Stone Gossard i el baixista Jeff Ament van declarar en nom de Pearl Jam al Congrés dels Estats Units i van acusar la promotora Ticketmaster d’encarir innecessàriament les entrades dels concerts. Si a la incoherència del grup afegim els problemes de salut que han obligat a cancel·lar les tres dates anteriors de la gira, no cal dir que el concert es presentava en un ambient enrarit que, de fet, ja li esqueia al post-punk abrupte i fosc dels irlandesos The Murder Capital, teloners de la nit.

Però els dubtes es van començar a esvair quan, puntuals, Pearl Jam van irrompre en la foscor de l’escenari per arrencar el concert amb Footsteps, una cara B dels inicis de la banda, llaminadura per a fans de llarg recorregut seguida per l’emotiva Nothingman i el crescendo sostingut i esclatant de Present tense. Amb només tres temes, un so perfecte i una veu poderosa, Pearl Jam ja van conquerir un Sant Jordi gairebé ple. “Bona nit!”, va saludar Eddie Vedder en català, content de tornar a “la millor ciutat del món”. “Les últimes setmanes han sigut molt dures –va afegir en castellà–, hem patit penes i dolors. I avui volem gaudir amb vosaltres del millor xou de les nostres vides”. I deunidó les ganes que van posar-hi, empesos per la intensitat de Given to fly o la calidesa melòdica d’Elderly woman behind the counter in a small town.

La il·luminació tenebrosa inicial i un escenari sobri remarcaven el protagonisme de la música: sense tirar de hits, remenant el fons d’un repertori versàtil en què no desentonen les peces del recent Dark matter (Scared of fear, Wreckage i, sobretot, Upper hand), Pearl Jam semblaven decidits a fer-se valdre com a gran referència del rock americà dels 90, assumida ja sense contradiccions la seva condició de clàssics del gènere. I així, una fiblada d’electricitat sacsejava el Sant Jordi cada cop que sonaven els primers acords de temes tan estimats pels fans com Jeremy, Corduroy o Even flow, amb un Mike McCready més guitar hero que mai i un Vedder comunicatiu i carismàtic sense necessitat de poses messiàniques ni floritures vocals. “Està sent un dels millors concerts de la gira, espero que sentiu l’energia”, assegurava el cantant, que lidera la banda amb convicció i naturalitat, acompanyat pel motor greixat de la secció rítmica que formen les línies càlides del baix d’Ament i la potent bateria de l’ex-Soundgarden Matt Cameron.

L’emoció de Vedder

Repesques inesperades del sempre infravalorat No code com l’escopinada punk Habit o una etèria In my tree convivien amb cops guanyadors com Better man –¿la interpretació més populista de Vedder?– o un Porch incendiari i crispat amb què el grup va cremar les naus abans de marxar de l’escenari. Tots menys Vedder, que es va quedar sol amb la guitarra acústica cantant Just breath i recordant amb la veu trencada els últims dies a l’hospital, les dificultats per respirar i l'emoció de tornar a tocar amb una banda com Pearl Jam. “Ens costarà molt oblidar aquesta nit”, va dir, i no serà l’únic. Novament amb la banda, la catarsi definitiva va arribar, i no podia ser de cap altra manera, amb un Alive més significatiu que mai, vitalisme èpic fet de guitarres desfermades amb McCready traient foc de les sis cordes i el Sant Jordi sencer aixecant el puny i cridant amb Vedder. I encara quedaven forces per acabar la nit un pletòric Baba O’Reilly dels Who que Pearl Jam han tocat tantes vegades i des de fa tants anys que, amb el permís de Pete Townshend, ja és com si fos mig seva.