Pearl Jam, el poder redemptor de la música

Tot just ara fa un any, Pearl Jam era reconegut amb un dels màxims honors per a un grup de rock: formar part del Rock and Roll Hall of Fame. David Letterman els presentava dient que les coses van canviar en el món de la música amb la publicació de Ten (1991), el seu disc de debut, i les cortines de l’escenari del Barclays Center de Nova York recordaven l’apoteòsica actuació dels premis MTV de l’any 1993, en què el grup de Seattle va acabar cantant Rockin’ in a free world amb el padrí del grunge, Neil Young. Fins i tot els discursos d’agraïment dels membres del grup, dividits entre la frenètica enumeració de bandes que els havien inspirat -amb fervor gairebé adolescent- i la reivindicació política (“El canvi climàtic és real, això no són fake news ”), semblaven decidits a fer-nos tornar als anys 90, una dècada que s’encetava amb la publicació del segon disc de Nirvana, Nevermind (1991), i el debut de Pearl Jam. De crítiques, conspiracions i rivalitat entre les dues bandes se n’ha parlat fins a l’extenuació. Són molts els que consideren que Kurt Cobain i companyia van marcar l’inici del grunge com a moviment musical, però d’altres consideren Pearl Jam com la verdadera influència.

Ten va escalar les llistes d’èxits amb una velocitat supersònica i va alçar veus molt crítiques pel camí. El mateix Cobain els titllava en una entrevista al fanzín Flipside de “titelles de les companyies discogràfiques” i els acusava d’haver pujat “al carro de la música alternativa”. Però Pearl Jam s’assemblava més a un organisme cultural viu que a una boy band del grunge. Potser pel fet que la majoria dels seus membres provenien de bandes destinades a ser els primers Nirvana -Mother Love Bone i Green River, les dues extingides abans d’enlairar-se-, Jeff Ament, Stone Gossard, Mike McReady i Dave Krusen, juntament amb el cantant Eddie Vedder, havien experimentat la frustració de fer torns nocturns en feines de merda i coneixen el poder redemptor de la música.

Ten va encapsular tot això en 11 cançons. Al celebrat debut el seguiren discos com Vs. (1993) i el marcadament més punk Vitalogy (1994). Tot i que cap dels dos àlbums van arribar a superar els més de deu milions de còpies venudes de Ten, seguien col·locant-se als primers llocs de les llistes d’èxits. Un fet bastant remarcable si tenim en compte que es tracta d’un dels períodes més complexos del grup: no oferien pràcticament entrevistes, publicaven en vinil, es negaven a fer videoclips -exceptuant Do the evolution amb el dibuixant Todd McFarlane-. Frustrats davant del preu exorbitant de les entrades de la seva gira, emprengueren accions legals contra Ticketmaster en una batalla que els va portar a una gira independent ruïnosa i gairebé a la desaparició del grup.

Com tants altres grups dels 90 com Fugazi, Sleater-Kinney i Alice in Chains, la música de Pearl Jam trencava amb la frivolitat de la dècada anterior per ocupar-se de temes com la política, el feminisme i la violència. Els discos se succeïen - No code, Yield, Binaural, etc.- mentre creixia l’activisme de la banda a favor dels drets humans, l’ecologia i el canvi polític sense oblidar-se dels fans, quinta essència del grup. Convertits en una espècie d’U2 sense l’evasió d’impostos, les sales petites van donar lloc als estadis i Eddie Vedder adquiria una aura semimessiànica que dividia encara més fans i detractors. La lenta dissolució del grungees tornava tangible a la segona meitat de la seva carrera mentre s’abraonaven al rock més clàssic i menys èpic. Hi ha una cosa que no ha canviat i que fa que fins i tot els fans escèptics (els mateixos que encara no han escoltat cap dels tres últims discos) es freguen les mans quan pensen en el pròxim dia 10: els seus directes. I per cert, s’acaba d’inaugurar l’exposició 22 anys de Pearl Jam a Barcelona, organitzada per Estúpida Fregona al CC Sagrada Família, el portal més important del nostre país dedicat al grup de Seattle.

+ Detalls

Pearl Jam

Palau Sant Jordi (Barcelona)

10 de juliol