Música

Pau Vallvé: "Una història d’amor molt potent em va fer ser cantautor"

Músic. Publica el disc 'Agorafília'

El música Pau Vallvé al bar la Rovira de Barcelona.
7 min

BarcelonaQuan va acabar la gira de l'àlbum :) (2022) omplint la sala Razzmatazz, Pau Vallvé (Barcelona, 1981) volia tenir "un any tranquil i sense estrès" per gaudir com cal "el procés de fer el disc nou". Aquest cop, no el faria tot sol assetjat per dubtes i inseguretats, sinó compartint reptes i alegria amb músics com Jordi Casadesús i Jordi Torrents Turre (el 66,6% de La Iaia). El resultat és Agorafília (2024), un disc que es publica tres mesos i mig després del memorable concert al Teatre Grec. I tot i el canvi d'estratègia, hi preval l'estil Pau Vallvé, aquell paio despentinat que va aprendre a fer cançons també quan estava content.

Com et vas sentir en acabar el concert al Teatre Grec?

— L'endemà em vaig posar malalt. És d'aquelles coses que et passen un cop a la vida, però crec que vam picar massa amunt i gairebé no ens en sortim. Va anar tot molt bé, però l'endemà tots vam caure malalts.

Hi vas avançar una de les cançons del disc, Ens hem guanyat l’estiu, amb lletra teva a partir d'una música de Daniel Lumbreras. Ha esdevingut una cançó d'estiu inesperada. Creus que tindrà recorregut i arribarà a l'estiu que ve?

— Pels números que té, penso que anirà bé. És una cançó que fa res que ha sortit i ja té més reproduccions que algunes de les cançons més conegudes de la meva trajectòria [més de 270.000 reproduccions només a Spotify].

En aquell concert al Teatre Grec vas fer explícit el format d'autoficció musical.

— Sempre m'ha semblat que no sé inventar-me històries. Només sé parlar de coses que m'han passat. Però com més grossa es fa la cosa i més gent escolta el que dic, més em costa explicar coses reals meves. Llavors, miro de no ser tan explícit i parlar més del que sento que del que m'ha passat.

Comences el disc amb una cançó que es diu Cervell vs. cor. Què predomina en la teva carrera, el cervell o el cor?

— Hi ha moments que has de prendre grans decisions. Un amic diu que les vocacions són com un gas: ocupen tot l'espai que els donis. I a mi la vocació m'havia pres tot l'espai. Una de les grans decisions ha sigut posar la feina al seu lloc, perquè jo haig de tenir una vida. Si dubtes entre el cervell o el cor, l'estómac és la clau, el que notis. I no només en el sentit positiu, sinó que si tens ansietat potser és un bon senyal perquè vol dir que estàs arribant a un lloc que et fa por, però que has de traspassar-lo. Aquesta cançó acaba dient: "«T'estimo», vaig pensar / Però vaig dir: «Et trobaré a faltar» / I vam plorar". Pot semblar una cançó d'amor, però potser li estic dient a la feina o a moltes altres coses. Aquest és el punt de partida del disc.

Expliques que per fer Agorafília has canviat rutines i dinàmiques per no acomodar-te, però el resultat mostra una continuïtat respecte al disc anterior. Fins i tot mantens el toc brasiler en algunes cançons.

— No pot ser que el resultat ho sigui tot i que, per tant, el patiment quedi justificat. Necessito disfrutar del procés, i el resultat ja vindrà. Canviant absolutament tot el procés no he anat a un lloc tan diferent, però ho he disfrutat molt més. A més a més, l'he fet amb gent, l'he compartit. Per a mi aquest és el gran canvi d'aquest disc.

Un altre canvi és Pels anys que no hem tingut, una cançó d'amor en què dones les gràcies per no haver estat correspost amb un amor primerenc. Que et va donar carabasses...

— Davant del full blanc vaig mirar enrere i em vaig demanar què hauria sigut si hagués agafat un altre camí. Em vaig adonar que tenia una història d'amor molt potent que em va marcar l'adolescència: em va fer deixar la bateria i el metal i em va fer ser un cantautor. No li havia dedicat mai una cançó. I som amics encara, tot bé. Vaig pensar que seria bonic afrontar aquesta cançó des de la serenor d'ara, em comptes de fer-ho des del patiment, com a vegades havia entomat jo aquests temes. Que bonic poder donar-li les gràcies per una cosa que em va trencar el cor, però que després ha comportat tot un seguit de coses que m'han fet ser molt feliç.

I fas que sigui com una cançó de Los Planetas.

— A cada cançó intento donar-li un estil que tingui sentit amb el que estic parlant. En el seu moment adorava Los Planetas per discos com Una semana en el motor de un autobús, i vaig pensar: faré la cançó de Los Planetas que no he sentit però que m'agradaria escoltar. Ha sigut una feinada. Vaig estar analitzant les cançons de Los Planetas per veure com escrivien les lletres, com feien els frasejos.

Sembla De viaje.

— Sí, De viaje, Segundo premio... Un amic que és molt fan de Los Planetas em va dir: "Tota la cançó és molt Planetas, però quan para tot i dius «ja quasi no penso en tu», és cinturó negre de Los Planetas»". Això m'agrada.

Dius que com més gran et fas, menys entens qui ho té tot clar.

— La gent aquesta que ho té tot tan clar, mal assumpte. Quan un està obert a potser no tenir raó, a canviar d'opinió o simplement a admetre que d’això no en sap i que algú altre en sap més i n'hi pot ensenyar, les coses comencen a anar molt millor. Malauradament, estem anant en la direcció contrària.

Tant en el disc anterior com en aquest sembla que han passat a la història els temps de les cançons tallavenes, oi?

— És que fa molta mandra tallar-se les venes. Prefereixo deixar-me-les créixer.

De fet, hi ha més humor i tot, com a la cançó Tu sabràs. Explica’m la col·laboració de l’Angelines, el personatge que fa l’Òscar Dalmau a La Competència de RAC1.

— Tothom em recrimina que no faig col·laboracions, això que fan tants grups avui dia i que en el fons acaben sent operacions de màrqueting per guanyar followers. Sempre m'ha fet com ràbia, no vull fer això. Però m'havia proposat que faria totes les coses que no he fet mai i una cosa que no faig mai és una col·laboració. Com ho podríem capgirar? Tenia aquesta cançó que és una marcianada, com quan ens posem a fer ritmes de 7/8, coses rares de Radiohead. Ens ho passem molt bé, però des de fora pot semblar que estem dient: ep, mireu que bons que som, som del Taller de Músics! Però un dia la meva parella em va dir: "Aquest disc el noto més còmic". I vaig pensar: fotem-li una cosa encara més còmica i ja tindrem el disc còmic. Com que l'Oriol de Balanzó [guionista de La Competència] és col·lega, li vaig explicar una idea molt rara: que algú s'estigui fotent de mi en una cançó.

Algú que diu que ets aquell "paio trist i despentinat que ara fa cançons alegres".

— Vam estar polint el text l’Oriol i jo, i de cop va arribar el Dalmau i a la primera la va clavar.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— N'hi ha molts, perquè la música és la meva vida. Però recordo un dia, fa molts anys, un concert d'un grup que es diu A Silver Mt. Zion, que són un col·lectiu del Canadà amb músics del grup Godspeed You! Black Emperor, de Montreal. Diria que en aquella època jo ja estava tocant amb la Maria Coma i amb projectes com Estanislau Verdet, però com a Pau Vallvé encara no. El concert d'A Silver Mt. Zion era a la sala Bikini [el març de 2004], i els tios tocaven en rotllana mirant-se entre ells, sense claquetes ni mandangues, només tocant i vivint-ho, i cridant i desafinant inclús. I recordo estar vibrant molt fort, com de secta. He vist molts concerts, he viatjat per veure Radiohead i de cop aquests tios estan aquí desafinant i donant-ho tot, no t'estan ni mirant, estan fent tribu... A mi allò em va petar el cap. Recordo tremolar i tot, de dir: la porta que se m'acaba d'obrir, això m’està flipant. I anar a comprar el disc i veure que eren ells mateixos qui venien els discos, va ser: entesos, en soc fan de per vida. Va ser un gran moment. Un altre va ser el primer cop que, als 13 anys, vaig tenir un ordinador per gravar-me per pistes i vaig començar a fer demos de coses horribles, però les podia fer jo!

I cap moment que t'agradaria oblidar?

— Hi ha hagut moments molt lamentables, d'aquests que et sents superincòmode: quan ningú t'està escoltant, quan ningú vol que hi siguis però has de tocar en aquell festival perquè no sé què. Molts, molts concerts de dir: vols dir que hem de fer això? O moments de pensar: porto no sé quants discos, ve gent als concerts, sortim als mitjans, però no puc pagar el lloguer, i s'ha fet tan gros que no puc treballar en una altra cosa alhora; per tant, hauria de deixar la música. Si és que m’anava millor quan era una cosa amateur i treballava d'una altra cosa. Aquell impàs entre ja no ser amateur però encara no ser professional va ser un dels pitjors moments en la meva carrera professional, perquè no saps què fotre, no pots dedicar-te a res més, però els números no surten i sents que potser no vals per a això. Aquell moment va ser fort. Vaig marxar a Banyoles i deia: deixo la música. I allà van començar totes les coses bones.

En un panorama musical on Joan Dausà i Oques Grasses omplen el Palau Sant Jordi i Julieta, Mushkaa i The Tyets fan tots els festivals, on és Pau Vallvé?

— Com sempre, a la seva bola. Fins ara se'm criticava molt que sempre deia que no a tot, a les col·laboracions, a tocar en segons quins festivals... La bola de neu ha sigut molt més lenta que amb altra gent, però a poc a poc la bola de neu s'ha fet gran i ara resulta que és una cosa bona que hagi sabut dir que no, que hagi sabut estar al marge i que no tingui els meus drets cedits a cap discogràfica. He sabut créixer. Ja no m’ho faig tot jo perquè evidentment és insostenible, però continua sent autogestionat i autoeditat. Fins ara se m'ha criticat i ara se'm valora. N’estic molt orgullós. He fet sempre el que he volgut amb qui he volgut i amb els grups que he volgut, perquè tinc la sort que a cada gira toco amb gent diferent. Vaig canviar el xip i vaig pensar: no has d'arribar enlloc, no hi ha pastís; per tant, fes el que et vingui de gust. I aleshores ha començat a venir gent a qui li agrada el que faig. De cop és un idil·li, perquè estic encantat.

Omplir el Razzmatazz i el Teatre Grec, a part d’alimentar l’autoestima, també demostra que no només tenies públic del barri de Gràcia.

— Exacte. Des de La vida és ara (2020) s'ha anat fent gros. Semblava que era un bolet, però va més enllà. No sé ben bé què he fet, però és bonic, i ara a L’Auditori de Barcelona passarà el mateix: el concert de l'11 de desembre està a punt d'exhaurir-se, i són 2.000 entrades. És bonic veure que no tothom vol coses amb presses, mastegades i quasi empaquetades perquè les consumeixis, sinó que hi ha gent que aprofundeix. I això ho veiem en el disc: la gent no només escolta el single; totes les cançons tenen pràcticament les mateixes reproduccions. Vol dir que la gent l'escolta sencer i això és un luxe. No sé si m’ho mereixo o no, però és un luxe tenir un públic així.

stats