Pau Vallvé: “Si no ens deixen dir les coses literalment, ho farem amb acudits”

REW

<<

Què fèieu vosaltres amb tres anys? Pau Vallvé ja tocava la bateria. “Encara no parlava i em comunicava amb els meus pares mitjançant ritmes”, recorda. Tot i que no s’ha fet un músic popular pels seus dots amb les baquetes, era obvi que el Pau venia de fàbrica amb un talent innat per això de les cançons. A casa seva, família de mestres, s’hi escoltava sobretot els Beatles, però ben aviat va revelar-se musicalment, primer amb el Dangerous de Michael Jackson, després amb Iron Maiden (“El meu primer grup va ser de heavy metal, fent de bateria, amb 10anys”, explica) i finalment amb Primus.

Estudiant del Conservatori, va coincidir amb alguns dels seus posteriors companys d’aventures (Jordi Lanuza, Nico Roig) abans que la publicació de l’ OK computer de Radiohead i d’ Una semana en el motor de un autobús de Los Planetas li canviessin la vida. Això i un desamor d’aquells que et deixen ben tocat. El Pau va abandonar el heavy i la bateria per agafar la guitarra i començar “a esbombar la merda pròpia”, diu entre somriures. Autònom econòmicament des de l’adolescència, el primer èxit amb ell com a protagonista absolut seria amb un sobrenom, Estanislau Verdet, que sorgeix d’un projecte de la carrera de belles arts: “Volíem plantar-li cara al lletgisme des de la ironia, i la conya va acabar fent-se grossa. Va ser el primer cop que cantava en català i una manera de reconciliar-me amb tot de coses que em costaven -i em costen-, com ballar i fer una mica l’imbècil”, recorda.

PLAY

>

Vallvé va matar ràpidament l’Estanislau i, després d’un disc amb Ü_ma (el grup que compartia amb Maria Coma), va estrenar-se amb el seu nom per davant. Només li calien cançons. I la primera va esclatar gairebé al moment, amb el primer disc, 2010. El títol que l’encetava, Protagonistes, va sonar per tot arreu: “No hi ha manera de fer-la sortir del número u al meu perfil de Spotify -riu- i he acabat agafant-li mania. Ja no la toco als concerts, tot i que encara la demanen, perquè per a mi era necessari deixar-la enrere, no volia quedar-me com un one hit wonder ”, explica.

Els últims nou anys, Vallvé se’ls ha passat fent discos (molts), concerts (incomptables), gravant músics amics i dedicant-se a ser un artista gairebé autogestionat al 100%. “A casa em van ensenyar que si alguna cosa es pot aprendre no cal que la compris. Aquesta filosofia l’he aplicat a la meva carrera”, diu un Vallvé que afegeix el vessant polític del fes-t’ho tu mateix: “No em cal haver-me d’abaixar els pantalons davant les discogràfiques, ni tinc cap necessitat de posar el logo d’una marca per fer la meva música”, assegura, tot i reconèixer que s’ho pot permetre, en part, per tenir prou públic: “No m’he tirat a l’autoedició sense xarxa. Si no explico això, penso que estaria fent trampa”. Gravació, producció, videoclips, disseny de l’art... i fins i tot els enviaments dels discos. Pràcticament tot passa per les mans de Vallvé abans que t’arribi a casa: “Internet ens ha salvat a tots; si tinc prou seguidors per anunciar a la xarxa que he fet un disc sense que surti a TV3 no necessito la indústria”.

FF

>>

Pau Vallvé comença l’any publicant el que és el seu setzè elapé, cinquè amb el seu nom, Life vest under your seat. “Els discos són un dietari que m’ajuda a recordar com era en aquell moment; per a mi mateix és com un joc”. Vallvé repeteix l’esforç de l’anterior Abisme cavall hivern primavera i tornar, per seguir remarcant la part més lírica: “Fer bons textos és un repte personal que m’he posat per entretenir-me i trobar-li una nova gràcia a la professió”, riu. Això sí, repeteix com a multiinstrumentista: “M’agrada gravar tots els instruments, és un procés molt solitari d’estar amb mi mateix. Després en directe les cançons canvien, quan passen per les mans dels músics que m’acompanyen”.

A Life vest under your seat, Vallvé es capbussa per trobar solucions per als altres i retrobar-se amb problemes que no li són estranys: “Sento que estic prou bé per donar consells. En els dos últims anys m’ha tocat el paper de donar suport a diverses persones del meu entorn, quan normalment era tot el contrari”.

Tampoc és aliè (mai ho ha estat) al que passa als carrers i a la indignació generalitzada: “El dia que tocàvem a la Model, en el marc del #NoCallarem, vaig fer una cançó - Quina sort - que comença amb la gravació de la cassolada que va fer-se a Barcelona després del discurs del rei del 3 d’octubre del 2017. El fet d’adonar-me que un paio podia anar a la presó per haver fet una cançó em va fer fer un clic al cap, ja prou desencantat amb la política en general. Si no ens deixen dir les coses literalment, ho farem amb acudits o jocs de paraules”.