Pau Vallvé, l'apoteosi de l'autoficció musical al Teatre Grec

Som al final del concert. Pau Vallvé recorda que va demanar a Instagram que la gent votés quines cançons volia que toqués al Teatre Grec de Barcelona. La guanyadora va ser Ciutadella, una cançó que el músic barceloní va prometre que només cantaria a Menorca. Tanmateix, ha trobat "un buit legal" i diu que la tocarà, però que no la cantarà. Insta el públic a buscar-ne la lletra amb el mòbil... i mentre ell toca la guitarra elèctrica, el públic la canta de cap a peus. Va ser un dels moments màgics d'una nit molt especial que havia començat gairebé dues hores abans quan Vallvé va aparèixer interpretant Life vest under your seat en una posada en escena que volia replicar un pis-estudi d'enregistrament amb sofà, catifes, plantes, calaixeres, teclats de tota mena, ordinadors, guitarres, un baix i fins i tot una bateria. Només hi faltava un lavabo, un microones i una cafetera.

"Se me n'ha anat de les mans, i he acabat agafant un camió de mudances", va dir Vallvé. Se suposa que havia de ser "un concert acústic d'estiu", però va esdevenir un espectacle per "desmitificar el que passa" quan crea una cançó. Com mirar pel forat del pany el que passa en un estudi. Tot sol a l'escenari, va muntar una autoficció musical, o un monòleg amb música. Escoltar un creador despullant la seva obra és un esport de risc: pot ser meravellós o una tabarra important, perquè a vegades el que el músic considera essencial no sempre coincideix amb el que el públic valora més d'una cançó, i perquè la xerrameca pot acabar ofegant la música. En el cas de Vallvé, el resultat va ser engrescador gràcies al carisma escènic, a la gràcia amb què es mou entre la ironia i l'autocompassió i a un guió molt ben trenat que combinava paraula i cançons amb l'equilibri just perquè tot plegat tingués ritme.

Va explicar que el so d'una calaixera metàl·lica el va ajudar a vestir el so de Buguenvíl·lies, que hi ha cançons que les compon de nit al sofà mirant el 3/24, que hi ha idees que les enregistra amb el mòbil com a notes de veu, que el so de la celesta és l'origen d'Avui l'únic que vull, que Penalti i gol és gol va començar amb to de rave i que va haver de pauvallveitzar-la, que la roda d'acords de Res no és important i tot ho és molt és la mateixa que la de Que no sea Kang, por favor, de Los Planetas, i la va tocar per demostrar-ho.

També va compartir que la dèria pel loop el va dur a compondre Com troncs baixant pel riu, i en va interrompre la interpretació abans de l'última estrofa per dir que després del vers "I finalment l'últim alè" va decidir remuntar el to funerari amb una mica d'alegria. "He après a compondre quan estic content", va assegurar recordant una de les troballes del disc La vida és ara (2020). Igualment, va aprofitar per desmitificar la tristesa com a motor creatiu. És cert que moltes de les seves cançons formen part de la categoria tallavenes, i que amb tanta tristor a vegades venen ganes de cridar "Pau, deixa de lamentar-te i afilia't a un sindicat", però entre broma i broma va admetre que la major part del temps és una persona feliç. Feliç i de la broma, va comprovar la complicitat incondicional del públic quan va demanar que tothom fes el ritme picant pit i cuixa amb les mans per acompanyar-lo a Cançó ansiolítica #9, el tema que diu que és quan passeja que fa "volar coloms" i té "idees de bomber" com la d'aquest concert, que va néixer l'any passat mirant l'actuació de La Ludwig Band al mateix Teatre Grec. "Vaig veure que el Quim [Carandell, el cantant del grup] es quedava sol a l'escenari i vaig pensar: vull fer això", va recordar Vallvé.

El telèfon d'un psicòpata

La tria del repertori del xou no va seguir la dinàmica d'un concert convencional. De fet, va advertir que no tocaria hits, tot i que en va fer uns quants, encara que fos per desmitificar-los, com quan va decidir que d'Avui l'únic que vull només en faria la tornada. Aquesta cançó, per cert, la va entomar després d'obrir una urna on, abans del xou, el públic podia introduir-hi papers amb títols de cançons. "Com ens agraden les urnes", va dir, i va allargar la comèdia dient que en un dels papers algú hi havia dibuixat un cor i havia escrit un número de telèfon. En un dels moments més hilarants de la nit, Vallvé va assegurar que no marcaria el número, no fos cas que aquella persona fos "un psicòpata": "O pitjor, podria ser Joel Joan". Com si l'actor fos el Kang de la cançó de Los Planetas.

Encara menys convencional va ser l'estrena d'una cançó que formarà part del disc que publicarà a la tardor: va fer sonar l'enregistrament, amb la pista de veu inclosa, mentre ell simplement tocava la bateria per sobre. Tot plegat, una apoteosi de l'autoficció musical que només es poden permetre artistes amb fusta d'entertainer i una connexió íntima amb el públic. Com Pau Vallvé.