A Pau Vallvé li dura la inspiració. Al seu nou disc, li arriba per omplir quatre cares de solcs amples o prims, afegir a les seves habituals destreses musicals els sons desinhibits de trombons i trompetes, i entregar la seva veu boirosa a infinitat d’estats d’ànim. A partir d’un títol dilatat i grandiloqüent, l’artista busca raons de ser a través d’un cançoner que representa en ordre cronològic 22 episodis de vida. Amb alè introspectiu o perspectives sobre el món, Vallvé resol el seu periple estacional amb lletres sempre properes, i la tecla melòdica més encertada per a cada discurs. Aquí hi ha temps per a tants canvis d’humor que passem dels balls juganers d’Avui l’únic que vull als calfreds emocionals de Que vingui l’hivern, o les crescudes èpiques de O només sóc jo? i Tu no ho saps; i això no impedeix que també desfilin somriures amb el regust beatle de Nem fent i endavant o l’exaltació feliç a El millor de marxar és tornar. Potser l’aventura es fa llarga, potser és un disc excessiu; però fins i tot el més despistat podrà adonar-se que Vallvé sap fer com ningú grandiositat de l'intimisme.