“Pau Riba mai no mor, visca Pau Riba!”

Barcelona“De’n Pau Riba, Erro: Erro des del meu central refugi / en solitària condemna”, va recitar el poeta Enric Casasses divendres a l’avinguda de la Catedral de Barcelona. Va ser el toc d’inici d’un homenatge a Pau Riba protagonitzat per “músics i poetes de la seva corda”, tothom compromès amb l’esperit imprevisible d’un geni capaç de ser estripat i tendre en el mateix vers. Tal com havia explicat el poeta Oriol Sauleda, hi van sonar “cançons inèdites, tendres, profundes, plenes de l’amor senzill” per reivindicar “un Pau genial lletraferit, creador de cançons i a favor de la humanitat” sis mesos després de la seva mort.

Anna Tobias, baixista, cap de tribu i directora musical de tot plegat, va insistir en aquesta idea de recordar “el Pau més poètic i potser desconegut”. I és cert que no va ser un homenatge convencional al voltant d’una selecció de grans èxits, però l’alè de Pau Riba era present i reconeixible en tot moment: en les ganyotes i els balls premoderns de la poeta Núria Martínez Vernis, en les guitarres de Maus i Mau Boada, en la trompeta aixecaànims de Roqui Alberto, en l’actitud desvergonyida de convidats com Adrià Puntí, Joan Garriga i Sílvia Pérez Cruz, i, esclar, en la participació de la nissaga Riba, els germans Llull, Àngel i Pauet. Cal felicitar la direcció de la Mercè Música per programar un homenatge com aquest, més festiu que institucional i, per tant, més adient amb el tarannà d’una festa popular. I així va ser també l’aparició de Memi March, la vídua de Pau Riba, fora de protocols i solemnitat. “Em dic Mercè i vinc de la verema. Vaig viure més d’un quart de segle amb el Pau, i jo els homenatges els hi feia en vida. De fet, soc aquí per la tribu –va dir March, poc amiga d'homenatges, mirant els músics i poetes que tenia al voltant–. No us cantaré, perquè ja ha plogut prou”. I efectivament va recitar Per què fer res mentre Martínez Vernis trescava per l’escenari convertida en la mare de totes les clowns.

Intensitat i alegria

Després d’Erro, una de les peces del disc pòstum de Pau Riba amb l’Orchestra Fireluche, Segona florada, i de recuperar Al matí just a trenc d’alba, Sauleda va recitar Sant Pere de la Figuera. “I en una de les branques hi té les claus del cel”, diu un vers que convida a imaginar un Sant Pau Riba psicodèlic. La celebració poètica va ser exultant en les interpretacions de Dolça esclavitud (amb la banda entrant en la dimensió d’un musical rock), el cant a la vida Llàgrimes i petons i, sobretot, Llebrícia i tortugàlia, que va esdevenir una invocació amb Casasses, Sauleda i Martínez Vernis enlairant el mantra “més valdria no mirar enlloc i anar veient què passa”. Un esment a part mereix l’emotiva cançó de bressol que va cantar Àngel Riba.

Sense perdre l’alè poètic, l’espectacle va tenir també un toc més musical per l’aparició d’alguns convidats. Primer, per la magnífica versió d’Es fa llarg esperar que van fer Rusó i Ian Sala. Després, per un Adrià Puntí a mig camí entre Neil Young i Tom Waits que va cantar Worms i Flor de taronger; per una Sílvia Pérez Cruz lliurada a la màgia melòdica de Noia de porcellana (amb saxo i trompeta), i per un Joan Garriga que va conduir l’últim tram del concert pel camí de les llambordes rumberes, preludi d’un final de festa esbojarrat com cal. “Pau Riba mai no mor, visca Pau Riba”, van cridar a l’escenari.