Patti Smith embruixa el Palau de Pedralbes

Barcelona"Beveu aigua, porteu-vos bé i que Déu us beneeixi". Amb aquests tres consells, Patti Smith va acomiadar divendres a la nit més d'una hora i mitja de concert al Palau de Pedralbes, dins el festival Les Nits de Barcelona. Ja queda lluny l'agressivitat punk dels anys 70. Els ritmes bruscos s'han diluït i ara Smith respira una sobrietat joiosa, més gospeliana que mai. La cantant encara no ha matat el nervi, però no és un nervi furiós, sinó una mena d'hiperactivitat infantil i esmunyedissa, que es propaga fàcilment per l'escenari.

Amb la primera cançó, Summer cannibals, Smith va fixar el to rapsòdic del concert. La cantant va confiar especialment en les seves habilitats recitatives: una dicció molt nítida i una gestualitat poderosa, sobretot de les mans, que movia i sacsejava com dos ocells embruixats. "Teniu gana?", va preguntar Smith als gairebé 2.000 fans asseguts al públic, que amb Redondo Beach (quin flow, Patti!) i Ghost dance van animar-se a interpel·lar la cantant amb crits d'amor i agraïment.

Els músics que l'acompanyen no són només una banda a l'ús, sinó un trio còmplice i ben compactat, capitanejat pel prodigiós guitarrista i pianista Tony Shanahan i amb Jackson Smith, el fill de la cantant, com a guitarrista solista més discret. Els riffs alegres i els sintetitzadors místics van amanir el programa del concert, que va incloure temes clàssics com Dancing barefoot, Pissing in a river i, esclar, Because the night.

Smith no és una poeta maleïda, encara que Taylor Swift l'emparenti amb Dylan Thomas a la cançó The tortured poets department, sinó una artista divertida i fins i tot diria que feliç. També és una llegenda viva, que entronca amb tot de personalitats crucials de la història del segle XX. Segurament n'és conscient, perquè durant el concert va dedicar-se a repassar algunes de les seves amistats més icòniques. A Johnny Cash va dedicar-li la cançó Cash. A Bob Dylan, Man in the long black coat. Al guitarrista Fred Sonic Smith, el seu difunt marit, una versió de Summertime sadness, de Lana Del Rey. A Kurt Kobain, una explosiva About a boy seguida d'una versió de Smells like teen spirit, la cançó més popular de Nirvana, que va condensar el rock més dur de la nit. "Fa trenta anys que el Fred i el Kurt van morir", va recordar emocionada. També va homenatjar l'activista nord-americana Rachel Corrie, que el 2003 va morir assassinada, amb només 23 anys, mentre defensava la causa palestina. "Per la Rachel i per la gent de Palestina", va cridar Smith, que a la cançó Ghost dance també va dirigir unes paraules "a les persones que han hagut d'abandonar casa seva".

L'homenatge més emotiu de la vetllada, però, va ser per al promotor musical Gay Mercader, que és qui va portar Smith a Catalunya per primer cop, en aquell concert mític del 1976 a l'antic pavelló del Joventut de Badalona, i és també "un gran amic" que fa que la cantant se senti molt a prop de Barcelona (durant el concert, va repetir nombroses vegades el nom de la ciutat). A Mercader li va dedicar la cançó Nine. "Des de França, Gay va sentir que al país veí necessitaven més rock'n'roll", va dir Smith, que va fer pujar el seu amic a l'escenari abans d'entregar-se a l'apoteosi final de Gloria.