Pantera apugen la intensitat del Rock Fest

BarcelonaPantera era el gran atractiu del Rock Fest 2024, i el concert al parc de Can Zam de Santa Coloma de Gramenet va estar a l’altura de l’expectació: contundència i carisma a l’escenari, i entrega i excitació entre un públic que havia tret de l’armari les samarretes de la banda i que, almenys en les primeres files, contribuïa a rejovenir la mitjana d’edat de l’assistència. Tot plegat, 24 anys després de l’última visita del grup texà a Catalunya, aquella accidentada actuació del 21 de juny de 2000, quan la sala Razzmatazz encara es deia Zeleste, en què el cantant Phil Anselmo va fer-se un trau al front a còpia de colpejar-se el cap amb el micròfon. Al Rock Fest, Anselmo només va fer servir el micro per cantar un repertori centrat en els discos Vulgar display of power (1992) i Far beyond driven (1994), repositoris de neurosis i violència que mantenen l’estatus com a àlbums de referència del metal. 

En la mateixa època que el grunge canalitzava l’angoixa amb distorsió i introspecció emocional, Pantera organitzaven la ira amb groove metal salvatge. “Venjança!”, alertaven al començament de Mouth for war. “No hi ha res, ni educació, ni vida familiar acollidora”, bramaven a Strength beyond strength. “Estic trencat!”, cridava Anselmo a I’m broken portant el dolor físic per una esquena feta malbé a un dolor existencial. Vistes amb perspectiva, moltes d’aquelles cançons de fa trenta anys remenaven alguns dels malestars i ressentiments que després recolliria el trumpisme. Al Rock Fest, però, immerses en un context de celebració nostàlgica, les cançons van sonar com a contundents artefactes estètics, més feroces que perilloses. Això sí, molt ben interpretades, enlairades per un Anselmo que als 56 anys conserva tot el carisma escènic, i aconseguint efectes tan poderosos com les respostes del públic cridant I’m broken, revifant el headbanging a 5 minuts alone i Cowboys from hell tan aviat com van sonar el riff sostingut de la guitarra i el groove del baix, i acompanyant com un cor enfadat la Fucking hostile final. Anselmo, per cert, duia una samarreta de Scour, el seu grup de black metal; i unes hores abans del concert va pujar al tren de la bruixa, una de les atraccions del Rock Fest.

Pantera van plegar el 2003, quan Anselmo va prioritzar altres projectes. La mort del guitarrista Dimebag Darrell el 2004 i la del seu germà Vincent Paul Abbott el 2018, van deixar el retorn del grup en les mans d’Anselmo i el baixista Rex Brown, que el 2022 van reactivar Pantera amb dos fitxatges de luxe: Charlie Benante, el bateria Anthrax, i Zakk Wylde, guitarrista d’Ozzy Osbourne i fundador del grup Black Label Society. Amb aquesta formació, la que va tocar passada la mitjanit de dissabte al Rock Fest, van engegar una gira dedicada a la memòria dels Abbott, als fans i al llegat del grup. Les gesticulacions supremacistes del passat d’Anselmo van comportar la cancel·lació de concerts a Nuremberg i Viena el 2023. Posteriorment, el cantant va repudiar una bandera amb el lema white power durant un concert a Sofia, alhora que demanava “deixar la política fora” dels concerts. I així va passar també a Santa Coloma, on, en aquest sentit, només es va veure entre el públic una petita bandera confederada.

El poder d'Angelus Apatrida i el respecte per Deep Purple

La segona jornada del Rock Fest va oferir també un magnífic concert d’Angelus Apatrida, el poderós grup de thrash metal d’Albacete, que va recordar que el 23 d’agost actuen a Igualada. A Santa Coloma van donar protagonisme al disc Aftermath (2023), amb cançons com Cold (que el cantant Guillermo Izquierdo va presentar en català) i Rats, però també amb fites del disc homònim del 2021 com We stand alone. A més a més, van involucrar el públic en un espectacular circle pit. “Gràcies per ser-hi sempre!”, va dir Izquierdo.

També hi són sempre els fans que dissabte van seguir l’actuació de Deep Purple amb el respecte que es concedeix als pioners. Abans d'arribar a Smoke on the water, el grup britànic va transitar per altres pàgines fundacionals del hard rock com Highway star i Space truckin’ i per monuments de blues-rock com Lazy, van dedicar Uncommon man (del disc Now what?!, del 2013) a la memòria de Jon Lord (el teclista mort el 2012), i van avançar tres temes del disc que publicaran el 19 de juliol. També va haver-hi un solo excessiu de Simon McBride, el guitarrista de 45 anys que es va incorporar a la banda el 2022, i el teclista Don Airey va improvisar l’himne del Barça. I com a frontman, un Ian Gillan que als 79 anys sap administrar les forces vocals per estar a l’altura de la llegenda, tot i que a vegades semblava que estaria més a gust fent un arròs al club nàutic de Palamós.

Abans de Deep Purple, i mentre gent amb samarretes de Pantera, Cannibal Corpse o Slayer aprofitaven per sopar o per seguir l’Eurocopa de futbol (hi havia una pantalla en un racó del recinte), el grup suec Europe va fer el que s’espera d’ell: repartir un heavy metal melòdic que ja no troba hereus però que ha deixat una colla de hits (i alguna balada difícil de defensar, com Carrie), sempre interpretats amb convenciment i ofici pel cantant Joey Tempest, que va fer servir el català i l’anglès per adreçar-se al públic. “Sou de puta mare!”, va dir quan va arribar l’hora de The final countdown, que va coincidir amb la victòria dels Països Baixos davant Turquia als quarts de final de l’Eurocopa.