Orliński o els signes 'txatxis' dels temps

Jakub Józef Orliński & Il Pomo d’Oro

Palau de la Música. 25 d'abril del 2022

Tercera actuació al Palau de la Música del contratenor més txatxi del moment, el polonès Jakub Józef Orliński. I un cop més, es va ficar el públic a la butxaca només sortir a l’escenari. I amb raons de sobres: el cantant polonès és simpàtic, comunicatiu, extravertit i generós i surt a donar-ho tot, cosa que fa amb escreix. I aplega una simpàtica legió de seguidors incondicionals que contribueixen a la festa. Seria molt divertit en aquesta fira de les vanitats en què s’ha convertit bona part del sector de la música clàssica i amb els grups empresarials de torn que tan sols pensen en el marxandatge dels discs i de les descàrregues. Tot molt txatxi, vaja, per als qui no paren de fer fotos amb el mòbil i que creuen en influencers i youtubers com a màximes autoritats en comunicació. Ideal per a determinat periodisme de fireta, tafaner i xaró. Ara bé, cal preguntar-se: on queda la música?

Confesso que Orliński em va interessar la primera vegada que el vaig veure al Palau de la Música (desembre del 2019), tot i que abans havia debutat al Life Victoria (2018). Vaig trobar el segon concert al Palau (gener del 2021) una enganyifa, cosa que vaig dir en aquestes mateixes pàgines i que va despertar no poques reaccions adverses. Ara, he de dir que Orliński m’ha tornat a interessar, però menys que el primer cop, si bé és un artista que en general resulta més aviat un embolcall que altra cosa: no hi ha profunditat en el discurs, ni intencionalitat expressiva més enllà de quatre efectes de prestidigitador. Certament, el color natural de la seva veu artificial (i artificiosa) l’ajuda. I el domini tècnic és inqüestionable. A més, aquesta vegada el cantant polonès ha vingut a presentar el darrer treball discogràfic (Anima aeterna), al costat d’Il Pomo d’Oro, el mateix del concert del 2019. Això vol dir que ha comptat amb un conjunt solvent i ben preparat i que el repertori ha resultat molt estimulant, amb peces poc prodigades de músics escassament habituals, excepte Händel i Galuppi. Fux, Zelenka, Conti, De Almeida, Reuter i Schiassi, a més dels bisos, van vertebrar la nit de dilluns, amb enfolliment general. Material per provocar unes catarsis molt pròpies d’uns temps de simulacre.