Espiritualitat pura en el concertàs de l'Orfeó Donostiarra

Dues cares de la mateixa moneda (espiritualitat maragalliana de la mà de Montsalvatge i Beethoven) en aquest concertàs de BCN Clàssics que suposa el retorn al Palau de la Música Catalana de l’Orfeó Donostiarra. Un cop més, la més que centenària formació basca (es va fundar el 1897) va demostrar la seva excel·lent salut, gràcies al gran treball del seu director, José Antonio Sainz Alfaro.

A aquestes altures tothom sap que el text del quart moviment de la novena i darrera simfonia de Beethoven és de Friedrich Schiller, un dels paradigmes de l'Sturm und Drang. Però a casa nostra la traducció de Joan Maragall té una significació especial, que va més enllà del que representa el poeta de Sant Gervasi entre nosaltres. Per tant, és un encert que el programa de mà d’aquesta vetllada hagi inclòs la traducció de l’autor de La vaca cega.

Més encertat encara va ser programar a la primera part el Cant espiritual de Xavier Montsalvatge, basat igualment en la poètica maragalliana. Perquè l’obra traspua una espiritualitat que pot llegir-se en clau universal –com la simfonia del músic alemany–, més enllà de les referències explícites a la divinitat en el text. La contundència dels primers acords amb piano i orquestra, la fanfara subsegüent i la primera intervenció del cor van estar marcats per la precisió rítmica i per la perfecta afinació de la massa coral.

Esperàvem més d’una formació orquestral com l’ADDA Simfònica d’Alacant. Més implicada a la primera part que a la simfonia de Beethoven, Josep Vicent va dirigir amb tremp i gestualitat sempre atenta a una correcta concertació. Però no va passar d’aquí: va faltar una mica més d’imaginació en el temperament i en el discurs d’una obra que en un mes haurem sentit dues vegades a Barcelona. Insisteixo que la tasca de l’Orfeó Donostiarra va ser inapel·lable, al marge de la poca volada del paper orquestral.

Correctes els solistes, la soprano Erika Grimaldi, la mezzosoprano Teresa Iervolino, el tenor Airam Hernández i el baríton José Antonio López, aquest darrer vorejant l’excel·lència en la seva primera intervenció. Quan tindrem aquest excel·lent artista en un paper operístic de repertori al Liceu o al Palau?