Oques Grasses: "Porto deu anys esforçant-me perquè la gent s'ho passi bé als concerts"

BarcelonaEl repte semblava agosarat i se n'han sortit la mar de bé. Oques Grasses actuen aquest dissabte, 28 de gener, al Palau Sant Jordi (21 h) amb les entrades exhaurides. Serà un concert per tancar la gira d'A tope amb la vida (Halley Records, 2021), el disc que ha consagrat el grup osonenc. En parla el cantant Josep Montero.

Com estàs?

— Molt bé. A casa tranquil·let, acabant d'ultimar una mica tot plegat i també fent altres coses de la meva vida que no tenen a veure amb la música.

Faràs això després del concert, dedicar-te més a la teva vida?

— Sí, segurament. Com a mínim dos mesos, i després em dedicaré a fer exclusivament el que em flipa més, que és crear, amb les alegries que comporta quan et surt una cosa que veus que mola i amb la frustració que comporta quan portes una setmana i no t’ha sortit res que moli.

Ja ho tens bastant per la mà, això.

— Sí, i sobretot he après a no frustrar-me quan no venen les idees, que no sabem d'on venen, de vegades venen i de vegades no. I quan no venen, doncs hi ha altres maneres de passar els dies, com fer de jardiner o simplement buscar bases o referents que molin.

Te l'imaginaves fa dotze anys, aquesta vida?

— No. De fet, fa dotze anys tot just m'imaginava plegant de treballar i centrant-me a fer cançons, però no tenia ni idea de com seria una vida en què la meva gran feina fos tenir idees i crear cançons amb aquestes idees. No sabia com seria, però sí que sabia que em flipava. Quan vaig plegar de treballar, l'any i mig que vaig tenir d’atur el vaig dedicar exclusivament a escriure i a fer cançons.

Feies d'electricista, oi?

— Sí, vaig fer sis anys d'electricista i abans dos anys de mecànic fent peces de ferro. Vaig descobrir què era treballar en una fàbrica als 16 anys.

Heu tocat en llocs amb molt de públic, com el Canet Rock i la platja del Bogatell a les Festes de la Mercè. Quina és la diferència de responsabilitat entre tocar en aquells llocs i fer un concert al Sant Jordi?

— El nom del lloc, que crec que és prou significatiu. És només això. Quan penses en el Sant Jordi, penses en Backstreet Boys, Rosalía, Beyoncé, Justin Bieber... I quan toques al Bogatell, no penses en tots aquests noms, sinó en 100.000 persones. El pes de la responsabilitat de cada bolo és diferent, però sempre hi és. Tocar al Bogatell també és una gran responsabilitat. I al Sant Jordi hi ha una altra cosa afegida: la gent paga per veure'ns. Això dona un punt afegit una mica estrany. Hòstia, han pagat, n'han de quedar contents, no? Sí, però en concerts gratuïts també han de quedar contents. Porto deu anys esforçant-me perquè la gent s'ho passi bé als concerts.

Heu posat les entrades a 25 euros, un preu prou baix comparat amb el que acostuma a passar al Palau Sant Jordi.

— Sempre, des del principi, hem tingut cura amb el preu. El primer concert que vam fer en una sala va ser a la Moscou de Torelló, on cabien 600 persones. Era per presentar el primer disc i vam posar les entrades a 5 euros. Sempre hem intentat preus mínims perquè no ens valgui diners tocar en un lloc. I al Sant Jordi, 25 euros és el mínim per poder-hi guanyar alguna cosa. Ara, vist el preu que tenen totes les coses que vols fer en un lloc tan gros, potser 30 ens hauria anat bé, però bé...

Com a espectador, quins concerts memorables has viscut al Palau Sant Jordi?

— Vaig anar a veure C Tangana l’any passat i vaig flipar moltíssim, perquè sobretot em va motivar molt. Vaig pensar: hòstia!, després de totes aquestes coses que porto deu anys pensant, encara venen més coses noves. I aquest paio m'ho està demostrant. M'està dient: sí, sí, és molt important tenir bons músics, bones cançons, bones lletres, un bon directe, tot això és importantíssim... Però ell ja ha passat aquesta pantalla i diu: sí, sí, bons músics per descomptat que en porto, bones cançons i bones lletres per descomptat que en tinc, però a més t'explicaré una pel·lícula. I això em va semblar flipant; o sigui, em va motivar molt. Me'n vaig anar, vaig arribar a casa i em vaig posar a fer cançons, que és una cosa que em passa quan veig algú que em motiva. Abans d’això gairebé no havia anat al Palau Sant Jordi. Hi vaig anar una vegada a veure l’Alicia Keys i em va agradar molt, però el concert dels últims anys al Sant Jordi que més m'ha marcat és el de C Tangana.

Quan vau publicar A tope amb la vida, ja parlaves de C Tangana com una influència.

— C Tangana, almenys a mi –igual que també en part la Rosalia, tot i que a ella la veig molt més música que ell–, em va fer descobrir que la música per descomptat que és important, i això ell ho té clar, crec, però després hi ha un pilot de coses que també són importantíssimes. Em va obrir un món, més enllà del musical, per entendre que hi ha moltes altres arts que, si s'afegeixen als discos que fas, amb persones que controlin molt i que t'entenguin artísticament, pots tenir un creixement personal supergran. Era com que me n'havia oblidat, d’això: jo era aquí amb la guitarreta gravant-me amb el mòbil, fent cançons i prou. I vaig pensar: estaria superguapo envoltar-te d'un director, d'una persona a qui puguis explicar el que fas amb la música i transformar-ho en imatges. Amb el C Tangana vaig descobrir això i amb la Rosalía també, en part.

Els grups més joves demanen un canvi en les programacions dels concerts de les festes majors perquè consideren que hi ha hagut una hegemonia aclaparadora de determinats grups i de determinada estètica sonora. Com ho has viscut tu, des de dins? Oques Grasses ha tingut una presència molt important en aquest circuit.

— És importantíssim que els ajuntaments i els festivals apostin per gent que s’estima la música. No diré noms ni seré gaire específic, però tinc la sensació que durant molts anys he estat envoltat de molts grups, no diré tots, perquè no tots, però de molts grups a qui els sudava, el que volien era guanyar-se la vida amb la música i tenir fama. Això m'ha ratllat bastant. Pensava: com m'agradaria anar a tot arreu i trobar-me sempre grups que admiro i que quan s'acabés el concert ens quedéssim allà tocant la guitarra com una família perquè d'alguna manera entenem l'art igual. He passat tots aquests anys pensant en això, però he tingut la sensació que al panorama hi havia molts grups que no ho veien així. Per altra banda, ara estic veient que puja penya jove diferent, a qui realment els importa la música, que tenen 18 o 20 anys i ja estan aprenent a produir cançons. També soc conscient que els costa entrar en aquest circuit perquè hi ha un pilot de grups que tenen un lloc, una plaça, i costa molt de treure'ls. Per exemple, em fa molt feliç dir que en el futur, quan presentem el disc següent, tampoc tocarem en aquest circuit; de fet, aquest últim any gairebé ja no hi vam ser; no vam anar a cap festa major. Tinc moltíssimes ganes d'anar sols pels llocs i compartir aquests espais amb penya que sentim que s'estima la música. No m'estranya el que em dius, que estiguin una mica emprenyats perquè sentin que no hi ha espai per a ells als festivals importants. Sabem què passa, que hi ha uns mànagers i unes discogràfiques que tenen molt poder sobre els concerts. Hi ha unes persones a Catalunya que controlen molt tot aquest pati. I si ets amb aquestes persones costa una mica menys i, si no hi ets, costa una mica més.