Ola Gjeilo: "El pensament és el gran enemic de la improvisació"
El compositor i pianista noruec debuta al Palau de la Música amb un recital de piano i un concert amb l'Orfeó Català
BarcelonaEl compositor i pianista noruec Ola Gjeilo (Skui, 1978) ha voltat per mig món, però, per casualitats de la vida, fins a aquesta setmana no havia trepitjat mai Catalunya. "De petit, amb la família, sempre viatjàvem pel sud d'Europa, però a la meva mare li feien por els avions i amb el cotxe no vam baixar mai més avall de França", explica. Aquesta temporada el Palau de la Música li ha brindat l'oportunitat de debutar a Barcelona com a compositor convidat. "És molt emocionant actuar aquí per primera vegada", diu Gjeilo, que protagonitzarà dos concerts que, d'alguna manera, il·lustren les seves dues facetes principals: la música coral i la composició per a piano sol.
El divendres 5 de juliol farà un recital de piano "totalment improvisat", en què prendrà els àlbums Night (2020) i Dawn (2022) com a punt de partida per desenvolupar noves peces. "No sé què tocaré el dia del concert; intento no planificar res i a veure què passa", explica Gjeilo. El diumenge 7 de juliol l'Orfeó Català i els cors de l'Escola Coral del Palau, juntament amb el Quartet Atenea, la guitarrista Emma Campàs, la soprano Anna Niebla, l'actriu Laura Aubert i l'Orquestra de Cambra Terrassa 48, interpretaran una selecció d'obres de Gjeilo, Tundra, The lake isle, Ubi caritas, Serenity, Northern lights, The Ground i Dreamweaver, que el mateix compositor acompanyarà des del piano.
La improvisació és un dels trets més distintius de la seva obra. A diferència d'altres compositors, Gjeilo acostuma a treballar a partir d'improvisacions lliures, que després reescriu, poleix i enregistra per al segell Decca Classics. "No hi ha res que m'agradi tant com improvisar –diu–. Vaig aprendre música de manera bastant autodidacta i vaig desenvolupar la llibertat d'improvisar molt abans d'aprendre a llegir partitures. El que m'agrada de la improvisació és que sempre toques música nova, no saps mai què passarà tot seguit".
El seu procés de creació, doncs, és més aviat "instintiu". "El pensament és el gran enemic de la improvisació –argumenta–. Si penses gaire, et tornes més insegur i encarcarat... Per això quan soc davant del piano intento no pensar". "La gràcia dels concerts improvisats és que l'energia dels espectadors et condiciona com a creador", afegeix Gjeilo, que avança que gravarà "el concert al Palau amb el mòbil per si apareixen idees" que vulgui continuar desenvolupant.
El seu interès per la improvisació no es pot entendre sense la figura del seu pare, "un bon saxofonista amateur" que li ha inculcat l'amor pel jazz. "Sempre m'ha encantat el jazz i, tot i que les meves improvisacions siguin més clàssiques, m'inspiren molt artistes com Keith Jarrett", explica. El compositor de cinema Thomas Newman, que també treballa amb la improvisació, és una altra gran influència de Gjeilo. Però no només s'emmiralla en músics, sinó també en creadors d'altres disciplines, com l'arquitecte Frank O. Gehry i l'escultor Dale Chihuly. "M'agraden els artistes que són gestuals, poc cerebrals", diu.
D'Aaron Copland a Bruce Springsteen
"Sempre he sabut que em volia dedicar a la música, no he tingut mai un pla B", diu Gjeilo. Els primers passos en el món de la música els va fer a Noruega, però el 2001 va marxar a Nova York per estudiar a la Juilliard School i des de llavors ha treballat sobretot als Estats Units. De fet, però, tant els paisatges freds de Noruega com el bullici nocturn de Nova York han motivat algunes de les seves composicions més famoses, com Dreamweaver (2023) i Dawn (2022), respectivament. "Viure a Manhattan és molt inspirador", explica.
"Vinc d'un entorn musicalment molt eclèctic, en què sonava música clàssica, però també jazz, pop i música folk noruega", diu Gjeilo, que es considera "un gran fan de Bruce Springsteen". La seva música beu especialment de compositors nord-americans com Aaron Copland, Samuel Barber i John Adams, i també de compositors de cinema com John Williams, Alexandre Desplat i Dario Marianelli. El seu gran desig és "compondre música que sigui inspiradora, no en un sentit superficial o sentimental". "Sigui trista, alegre o fins i tot dramàtica, m'agrada que la música tingui una mena de resolució final, com una via escapatòria del conflicte", explica.