Il·lusions d'inici de temporada a L'Auditori

Sense cap mena de dubte, aquesta setmana era clau per acabar de donar sortida a la temporada musical barcelonina. Després de la inauguració de la temporada del Liceu el 25 de setembre amb Lady Macbeth de Mtsensk, el Palau de la Música i L'Auditori han iniciat el seu periple amb els cicles naturals que són marca de les respectives cases. I, òbviament, el primer concert de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sempre desperta un innegable interès.

El problema és haver d'escoltar la nostra primera orquestra l'endemà de l'efecte produït, al Palau, per la Filharmònica de Viena. Com és obvi, les comparacions no tan sols són odioses, sinó gens recomanables. I hom ha de prescindir-ne, si bé és inevitable que les bondats del gran concert de dijous planin quan l'endemà fem cap a L'Auditori. Els dos models d'orquestres (l'austríaca i la catalana) parteixen de bases, conceptes i contextos diferents. I també de models de gestió divergents. Però això condiciona, i molt, la sonoritat de cada formació. Deixem-ho córrer.

Centrem-nos, doncs, en la temporada de l'OBC que arrencava amb un cicle d'obres que sempre fan il·lusió perquè connecten un clàssic contemporani nostrat amb l'alenada d'aire fresc d'un músic integral com Albert Guinovart: al compositor de Mar i cel li van demanar l'orquestració de cinc cançons de Frederic Mompou. El resultat és atractiu i revela les connexions estètiques entre un compositor i l'altre, de generacions tan diferents. El nexe d'unió va ser la sempre excelsa veu de Núria Rial, al servei del refinament de les melodies de Mompou i davant d'una orquestra complidora amb Ludovic Morlot.

La Rhapsody in Blue de Gershwin sempre és una obra problemàtica per les seves dificultats i pel complex equilibri entre música de concert i música popular. Cal controlar molt les dinàmiques i els plans sonors i aquí els resultats van quedar a mig camí per un desequilibri de volums en les diferents seccions de l'orquestra. Paper especial del pianista Lucas Debargue, amb prou swing per recordar-nos que l'obra és genuïnament nord-americana, però no sempre conscient de l'orquestra que tenia darrere.

La segona part la integrava una peça prou coneguda de l'OBC com Daphnis et Chloé. El ballet de Maurice Ravel va servir per demostrar quelcom que ja sabíem: que Ludovic Morlot és un home fet per a aquesta música i que la sap transmetre als músics que té al davant. Les sinuoses frases de l'obra van escaure com anell al dit a una corda suficientment volàtil i, ara sí, a un bon equilibri sonor, sustentat per les intervencions de l'Orfeó Català en els vocalises que cusen el teixit de la partitura.

¿Fa il·lusió aquesta temporada o tot plegat no són més que realitats il·lusòries (ja em disculparan el joc de paraules)? Personalment, qui signa aquestes ratlles prefereix arrecerar-se en un altíssim silenci, parapetat per molts signes d'interrogació, que sovint són el millor instrument defensiu. Hi ha encara moltes coses per veure i per escoltar i de moment veiem el got ni mig buit ni mig ple, sinó tot al contrari.