OBC o quan les coses funcionen, i amb dues solistes excepcionals

Quan les coses funcionen, i funcionen bé, hom té la sensació de viure en el millor dels mons possibles, com diria Voltaire a Candide. I no crec que sigui càndid afirmar rotundament que Ludovic Morlot és un encert per encarar programes tan interessants com el del cap de setmana davant de l’OBC.

El repertori traçava un arc entre el 1887 i el 1930, amb regust eminentment francès si exceptuem Noches en los jardines de España d’un Manuel de Falla que també va passar per les Gàl·lies. Simbolisme, modernisme i nacionalisme, doncs, han anat de bracet a partir del punt d’arrencada, la meravellosa cantata La damoiselle élue de Claude Debussy amb corda sinuosa, intervenció extraordinària del Cor de Noies de l’Orfeó Català i amb dues solistes excepcionals, la soprano Marta Mathéu (de timbre transparent i nítida emissió) i la mezzo Anna Alàs i Jové, una artista que hauríem de convidar molt més, si ens atenim a la fulgurant carrera que està fent a Alemanya.

Acariciats per la poesia de Dante Gabriel Rossetti i per les textures tímbriques de Debussy, vam passar a una peça ben singular de Camille Saint-Saëns, La muse et le poète, en què van brillar amb llum pròpia els dos solistes instrumentals, caps de corda respectius de la mateixa OBC: el violinista Vlad Stanculeasa i el violoncel·lista Charles-Antoine Archambault. Les seves prestacions van demostrar que els primers faristols dels dos instruments estan en molt bones mans a la nostra orquestra.

A la mitja part, i entre passadissos, es notava l’ambient distès i la satisfacció després del primer bloc i abans d’altres dos plats forts, Noches en los jardines de España i el Concert per a piano per a la mà esquerra de Ravel. El poema simfònic de Falla no va ser el millor del concert, però Morlot va demostrar dominar la nau amb mà ferma i l’orquestra va respondre de manera correcta davant d’una obra que ha interpretat moltes vegades. Va ser especialment destacat el paper del metall. I, esclar, aquí també toca parlar del solista, Bertrand Chamayou, que davant del piano va desgranar amb detallisme i treball precís la peça de Falla i després el concert de Ravel. I sempre amb la complicitat del gest amable i precís de Ludovic Morlot. Seguim així, sisplau.