Els germans Gallagher confirmen el retorn d'Oasis
El grup farà una gira pel Regne Unit i Irlanda l'estiu de l'any que ve
BarcelonaUna gira pel Regne Unit i Irlanda l'estiu del 2025 organitzada conjuntament per les promotores Live Nation i SJM Concerts. Així es concreta de moment el retorn d'Oasis quinze anys després de l'últim concert del grup. L'anunci, que ha arribat aquest dimarts a les 9 h (hora catalana), era la notícia que segurament esperaven milers de persones que volen tornar a veure (o veure per primer cop) els germans Noel i Liam Gallagher junts dalt d'un escenari, ara amb 57 i 51 anys, respectivament. Seran 14 concerts, del 4 de juliol al 17 d'agost. Les entrades es posaran a la venda el 31 d'agost. Les actuacions seran a Cardiff (4 i 5 de juliol), Manchester (11, 12, 19 i 20 de juliol), Londres (25 i 26 de juliol i 2 i 3 d'agost), Edimburg (8 i 9 d'agost) i Dublín (16 i 17 d'agost).
També era una notícia que s'esperava dins de la indústria musical, que fa anys que posa ofertes damunt la taula per aconseguir un retorn molt llaminer econòmicament, que podria recaptar uns 500 milions d'euros. Sobre aquest retorn s'ha especulat durant molt de temps, i quan tot feia pensar que no arribaria mai, dilluns es va escampar per les xarxes socials una informació compartida pel compte oficial d'Oasis i pels dos germans Gallagher: "27.08.24. 8 am". La pau entre tots dos era oficial.
El final d'una quimera
És cert que la fi d'Oasis va ser fruit de l'enèsima baralla entre els germans Gallagher, però el 2009 la banda estava sentenciada a causa de la frustració. "La gent ja no escoltava els discos nous, només venia als concerts perquè volia que toquéssim els hits", recordava el Noel el 2021 en el documental Noel Gallagher: out of the now, de Sky Arts. El guitarrista i compositor principal del grup mai havia volgut que Oasis fos un grup sense present, però la realitat era aclaparadora: el 2009 la banda omplia els concerts gràcies al capital musical acumulat amb dos àlbums publicats el 1994 i el 1995. En l'últim concert d'Oasis amb els germans Gallagher a l'escenari, el 22 d'agost de 2009 a Weston-under-Lizard (Anglaterra), de les dinou cançons del repertori, deu eren peces dels dos primers àlbums, i el tema final va ser I'm the walrus, la versió de The Beatles amb què ja acabaven les actuacions quinze anys enrere, com la que van fer al Festival de Glastonbury el 26 de juny de 1994, un parell de mesos abans de la publicació de Definitely maybe i, per tant, quan estaven a punt d'esdevenir un dels grans fenòmens de la música popular britànica.
L'última baralla va ser en el tram final de la gira del disc Dig out your soul (2008), la mateixa que els va dur al Pavelló Olímpic de Badalona el 13 de febrer del 2009. A finals d'agost el grup era a França. Havia de tocar el dia 28 al Festival Rock en Seine, a Saint-Cloud, a prop de París. Davant de 30.000 espectadors, i just abans de començar l'actuació del grup Bloc Party, el seu cantant, Kele Okereke, va anunciar: “Oasis ja no existeixen. No tocaran aquest vespre i cancel·len la resta de la gira europea [...]. Així que suposo que ara nosaltres som els caps de cartell”, va explicar el líder de Bloc Party. Els germans Gallagher s'havien barallat; el Liam fins i tot havia brandat una guitarra com si fos "una destral" (recordava el seu germà). I el Noel va decidir marxar. Era "la gota que havia fet vessar el got", va admetre el guitarrista, segurament recordant un llarguíssim historial de baralles i insults fratricides. "Ja no puc treballar amb el meu germà", va dir aquella mateixa nit el Noel en un comunicat en què demanava disculpes als fans que havien comprat entrades per als concerts cancel·lats de París, Constança i Milà, els últims d'aquella gira.
Encara havien durat prou, Oasis, perquè el 1994 ja havien estat a punt de deixar-ho córrer: el setembre d'aquell any, durant un concert desastrós a Los Angeles, fins al capdamunt de metamfetamines i cocaïna, el Liam va etzibar un cop de pandereta al seu germà, que va decidir deixar la banda... fins que l'oficina de management va redreçar la situació. El grup tot just havia publicat Definitely maybe, i hi havia massa diners a la vista per matar prematurament la gallina dels ous d'or.
Quinze anys després de l'últim concert, Oasis tornen capitalitzant aquell passat que tant havia frustrat Noel Gallagher el 2009. En aquella època, potser no era del tot conscient de la magnitud del seu llegat, tot i que aleshores cançons com Wonderwall, Live forever o Dont' look back in anger ja s'havien convertit en himnes i, per tant, en peces rellevants dins la cultura popular britànica que la gent cantava en tota mena de contextos. Ara l'evidència no admet discussió, i els mateixos germans Gallagher ja fa temps que en són conscients.
Una ombra assumida
La reunió d'Oasis és l'ombra que ha planat en cada concert de Noel i Liam Gallagher des del 2009. De fet, els grans èxits del grup han format part del directe dels projectes en solitari de tots dos germans, i cada vegada amb més intensitat. El Liam ha fet aquest estiu una vintena de concerts per celebrar el trentè aniversari de Definitely maybe, i ha dedicat tot el repertori a cançons d'Oasis (sobretot del primer disc), a més de la versió d'I am the walrus que acompanya els Gallagher des de fa més de trenta anys. Per cert, en aquesta gira hi ha hagut senyals que a posteriori prenen un significat especial. En l'actuació de l'1 de juny a Sheffield, el Liam va dedicar Half the world away al seu germà, un gest de reconciliació que va repetir després en altres concerts.
En el cas del Noel, que sempre ha sigut el més reticent a tornar a tocar amb el seu germà, els temes d'Oasis han ocupat la meitat del repertori dels concerts d'aquest estiu, com el que va fer el 4 d'agost a Pikehall (Anglaterra), on va reservar Live forever i Don't look back in anger per al bis. Segurament no paga la pena lluitar contra el passat quan tens davant milers de persones disposades a demostrar-te per què són tan importants per a elles aquelles cançons que vas compondre fa trenta anys. Retromania? Sense dubte, però la teoria musical són llàgrimes de retòrica acadèmica que es dilueixen en la suor de milers d'espectadors cantant Wonderwall i Supersonic. Ja passava una mica el 1994, quan alguns van veure Oasis com un grup revivalista amb la mà trencada per apropiar-se de les glòries musicals britàniques de les dècades anteriors.
Quan Oasis van actuar a Glastonbury el 1994, ja tenien una colla de fans excitats que vivien dins de Shakermaker, Fade away, Digsy's dinner, Live forever, Bring it on down, Cigarettes & alcohol i Supersonic, les set cançons (més I am the walrus) que van interpretar en un dels escenaris secundaris del festival. Entre el públic també n'hi havia que intentaven entendre com podia ser que funcionessin aquells temes on tot sonava tan familiar, massa i tot. L'any següent Oasis van tornar a Glastonbury com a caps de cartell, al mateix nivell que The Cure i The Stone Roses, i encara no havien publicat el segon àlbum, (What's the story) morning glory? (1995), el disc de Wonderwall, Roll with it, Champagne Supernova...
'Hooligans' del City amb un pla
L'èxit d'Oasis no és cap secret. Noel Gallagher va saber arreplegar la influència dels Beatles (i dels Rolling Stones, T.Rex i The Stone Roses) i el seu germà Liam era un sac d'arrogància amb l'actitud d'un jove de classe obrera del nord d'Anglaterra. Fills d'emigrants irlandesos, tots dos maldaven per desclassar-se triomfant en el rock, un des de la sensibilitat melòdica i l'altre cantant amb una convicció indestructible fins i tot quan abaixava el to amb displicència. Les composicions d'un i la manera de cantar i d'estar a l'escenari de l'altre van ser una combinació imbatible. Eren els Beatles tocant després de passar la nit de festa amb els Happy Mondays al club The Haçienda de Manchester, cançons d'anhels i esperança per a una vida sacsejada per urgències de tota mena. Hooligans del Manchester City amb un pla.
Tot i les diferències d'estil i context, l'impacte del primer disc d'Oasis al Regne Unit potser només és comparable al del primer disc d'Estopa a Espanya. Tant els germans de Manchester com els de Cornellà de Llobregat traspuaven un cert optimisme juvenil, serrant les dents, sí, però oberts a la possibilitat de viure sense estar sempre emprenyats amb el món. Ensenyaven les influències musicals amb una transparència absoluta, i les seves cançons connectaven automàticament amb un públic que els reconeixia com a portaveus de la seva existència, o dels seus anhels més epidèrmics. Hi ha un fil invisible que uneix Cigarettes & alcohol i Cacho a cacho, Live forever i Como Camarón, Slide away i Tu calorro. I és tan enlluernador aquest passat que dona la mesura de tot el que facis després. Li passa a Estopa. Li va passar a Oasis.