Núria Graham: “La nena ha deixat de ser una nena”

REW

<<

Una catalana i un irlandès es coneixen a Dublín, s’enamoren i acaben vivint a Vic. A casa s’escolta tot tipus de música: Lou Reed, Led Zeppelin, The Cure, Björk... “També recordo les cintes de música irlandesa que el meu pare posava al cotxe, m’he empassat de tot”, explica Núria Graham. Als sis anys es va apuntar a l’Escola de Música de Vic i va començar a tocar a la guitarra. Cada estiu viatjava a Irlanda a veure la família. “Vaig tenir una infància tranquil·la”, diu, i de tant en tant penja fotos d’aquella època a les xarxes socials. Com quan la tieta Orla li va fer tastar una Guinness. Potser tenia vuit o nou anys. “He crescut entre dues cultures i ho he portat molt bé”.

A l’adolescència va començar a tenir els seus propis referents musicals. El primer -i potser per això el més potent- va ser Red Hot Chili Peppers. Tampoc sabia a què volia dedicar-se. Només que adorava la música. Com St. Vincent, una altra cantant que l’ha influenciada. “Quan la vaig telonejar a l’Apolo va ser flipant”, recorda. Tant com la seva fulgurant carrera. I és que aquella nena de poble que cantava i escrivia cançons en anglès amb només 17 anys ja va presentar una maqueta: First tracks (2013). Un nom eloqüent per a un recull de cançons tan impressionants com impròpies per a algú de la seva edat. Dos anys més tard arribava el seu brillant primer disc: Bird eyes (2015), ja amb El Segell del Primavera. I el següent, In the cave (2016), un EP amb quatre temes més rockers. A part, col·laboracions amb Mazoni (com el celebrat hit Never push a sailor ) i al disc col·lectiu de pop ie-ie La pols i l’era.

“Mai he sentit el pes de la responsabilitat, de la pressió, de les expectatives... En aquest sentit soc fresca. Tot em caduca ràpid, sempre tinc coses noves al cap. Però ara sí que sento que el temps m’està començant a passar”. Ho diu qui només té 21 anys.

PLAY

>

Núria Graham sempre ha viscut a Vic, excepte l’any que va estudiar musicologia a la UAB. “Ho vaig deixar. Tinc interès en moltes coses i a més estava gravant el meu primer disc i necessitava tota la meva energia”. Des d’aquell aclamat Bird eyes han passat dos anys i moltes coses. “Sotracs emocionals, la nena ha deixat de ser una nena”, diu. Ningú sabrà de què parla fins que escolti el seu nou disc. Es dirà Does it ring a bell? i sortirà a l’octubre, però en farà una preestrena al Festival de Música Viva de Vic. “Aquest disc és una vomitada personal. M’ha servit per acceptar-me, explicar-me i autoperdonar-me. Ho fe fet d’una manera crua. És un treball molt sincer. M’he despullat d’una manera que fins i tot m’espanta”. Impossible arrencar-li una paraula més. Sobre aquella polèmica de sortir amb una cervesa i una cigarreta a l’escenari quan encara era menor d’edat no té ganes de parlar-ne. Ho despatxa ràpid. “En aquesta professió es beu molt. Jo també fumo i bec, i no me n’amago”. És cert. El seu Instagram és una finestra oberta a la seva vida, a les seves reflexions, fins i tot a les seves ressaques. “Soc de la generació mil·lennial. A segon d’ESO ja tenia Twitter. No estic enganxada a les xarxes socials, però és la manera de comunicar-se amb els amics”, argumenta.

“De fet, Instagram també formaria part de la meva feina. Però sempre m’oblido de promocionar-me a mi mateixa”. Riu en recordar la bronca d’algun mànager per aquesta qüestió. I, llavors, dispara: “Soc una hater. Autodestrucció lenta i un patir molt gros. En el fons les xarxes socials només provoquen ansietat. Aquesta mania de documentar tot el que fem ens està tornant molt malalts”.

FF

>>

En els últims temps la Núria no ha tingut gaires bolos. “I sí moltes hores per pensar”, confessa. Això la va empènyer a fer esport. Ioga al gimnàs i kick-boxing a casa amb el seu pare. “M’ha salvat bastant, la veritat. Jo soc molt emocional. Tinc molt talent per estar trista i no avergonyir-me’n. Disfruto de plorar i estar deprimida, però tampoc pots caure en un pou”, exclama. Mentre espera que arribi la presentació del nou disc i comenci la gira, llegeix la biografia de Frank Zappa i escolta Cass McCombs. “Però també música africana, jazz, electrònica... És curiós, un dia em poso C. Tangana i un altre Miles Davis. Vivim en un món dispers”. Així es defineix ella. “Impulsiva i molt dispersa, per sort la música m’ajuda a posar-ho tot a lloc. Per això escric cançons, perquè em menjo el coco”. No sap visualitzar el futur. “Penso en el present, en el que em fa feliç. La setmana passada vaig gravar el meu primer video-clip, Cloud fifteen. Estava nerviosa, però m’ho vaig passar bé. Només sé que sempre voldré fer música, és la manera que tinc de comunicar-me”.