Núria Feliu i la dimensió pública d’una diva popular

Barcelona“Parlo des del cor”, diu Òscar Dalmau cap al final de l’exposició Núria Feliu al Palau (Robert), que ell mateix ha comissariat. Aquest amor és present en una mostra que malda per fer justícia a tota “la dimensió d’un personatge molt interessant” que, com a cantant, “tenia un perfil únic a l’Estat” perquè abraçava des del jazz i el musical fins al bolero i el cuplet, i que va contribuir a “la normalització de la llengua a través de la música”. Fa la sensació que no ha volgut deixar fora cap detall perquè el propòsit era explicar tots els ets i uts de la vida artística de Núria Feliu (1941-2022). I el resultat és exactament això, el retrat de la dimensió artística pública d’una diva popular. Hi ha poca intimitat, potser perquè l’activitat pública de la Feliu era massa abassegadora.

“És una exposició que demana un parell de visites”, recomana Dalmau. I té raó. Les cinc sales del primer pis del Palau Robert dedicades a la Feliu que es poden visitar fins al 19 de maig estan atapeïdes de tota mena de material: fotografies, portades de discos, partitures, projeccions d’imatges d’actuacions televisives i concerts, revistes, programes de mà i fins i tot una paret plena dels regals que li feien allà on anava. Són “oncus, d’on collons els poso”, diu Dalmau, que Feliu va donar a l’Arxiu de Sants i que, de fet, evidencien l’estimació popular que va tenir una artista a qui li arribaven a casa cartes d’admiradores que no consignaven l’adreça perquè entenien que els carters ja sabien on vivia.

Un dels encerts de l’exposició, amb guió de Julià Guillamon, documentació de Fermí Puig i disseny gràfic de Jordi Duró, és precisament la inclusió d'elements aparentment anecdòtics en un relat molt ben trenat sobre la importància d’una pionera. A l’àmbit dedicat al jazz, es mostren els fruits de la relació amb Tete Montoliu, i alhora hi ha un full manuscrit que mostra la feina de Jaume Picas adaptant de l’anglès al català l’estàndard Misty popularitzat per Ella Fitzgerald, i titulat Tot és gris en la versió de Feliu. Abans, en la sala sobre els primers anys, hi ha imatges del primer grup musical que va tenir, Donald Duc (sense k), i uns fulls de l’agenda on l’artista recull les impressions després de la prova amb la discogràfica Edigsa el 1964: “Antoni Ros [Marbà] m’ha dit que els ha agradat la meva veu”. Hi ha també la icònica foto d‘Oriol Maspons amb Núria Feliu, Raimon i Joan Manuel Serrat al Palau de la Música.

L’exemple més eloqüent del caràcter pioner és l’àmbit sobre els musicals. “Núria Feliu anava sovint a Nova York i a Londres a veure musicals –explica Dalmau–. En conservava el programa de mà i aprofitava el viatge per comprar-ne el disc. Un cop a Barcelona, demanava que n’adaptessin algunes cançons al català”. Per això hi ha enregistrades en català cançons de Cabaret o Jesucrist Superstar als anys setanta. Aquella Feliu és la que també porta el català a les sales de festes i sobretot a la Cúpula Venus, on als vuitanta va presentar espectacles amb vestuari i escenografia de l’actor Enric Majó, que aquest dimarts no s’ha perdut la inauguració de l’exposició. Tampoc hi ha faltat Albert Feliu, germà de la diva, que no ha pogut evitar dir que la mostra li semblava “un 10”.

La Feliu emprenedora

“També volem subratllar el seu vessant com a emprenedora”, diu Dalmau en una sala on, d'una banda, s’explica la gran feina que va fer Feliu amb el cuplet per “reconnectar generacions” i, de l'altra, es detallen algunes aventures que va tirar endavant “buscant-se la vida per trobar finançament”, com ara els discos de boleros i cançons patriòtiques que va editar amb el segell Núria Feliu Produccions, o el llibre, “patrocinat per pates Gallo”, que aplegava les lletres en català dels estàndards que cantava i que posava a disposició de les orquestres de festa major, perquè no haguessin de cantar-les en anglès o castellà.

La Núria Feliu que retrata l’exposició és també la dona que, en un món artístic molt masculí, pren totes les decisions; l'heroïna del barri de Sants; l’activista que reivindica els drets laborals dels músics; i la icona que tan aviat era portada de revistes juvenils (com Lily) com era reivindicada en clau pop per generacions més joves, inclosa la d'Òscar Dalmau.

Arran de l’exposició, al mateix Palau Robert hi haurà un homenatge musical a càrrec de la Big Band de Granollers el 14 d’abril, i un altre amb diversos artistes ideat per Andreu Rami el 19 de maig. Un altre palau, el de la Música, acollirà un concert especial el 15 de maig.